A Catalunya, ara mateix, tenim cinc problemes molt greus que s’han d’afrontar i resoldre immediatament si volem sobreviure com a poble (o simplement sobreviure, perquè tot fa aigües). Primer punt que cal resoldre: el català és al límit de la mort; una empenta més i ja li podrem dir «adeu, ha sigut un plaer conèixer-te». Necessitem urgentment que tots els catalanoparlants i totes les empreses catalanes mantinguem sempre el català (en qualsevol context), i que es facin lleis per protegir-lo. El català és una llengua preciosa i ens pot obrir tantes portes com el castellà; només cal creure-s’ho. Una llengua creix quan es parla; parlem-la, doncs.
Necessitem urgentment que tots els catalanoparlants i totes les empreses catalanes mantinguem sempre el català
Segon punt: no recordo haver vist tanta delinqüència en tota la meva vida. Jo no sé vosaltres, però jo no vull viure amb la por que, si surto un moment a comprar pa, arribi a casa, amb un ganivet clavat a l’esquena i sense el pa que he comprat, i me la trobi ocupada per uns brètols que trafiquen amb droga. Com que els delinqüents saben que no els tancaran a la presó perquè els jutjats estan saturats i perquè per més que atraquin o robin són de sucre, això és xauxa per a ells.
Tercer punt: la sanitat envejable que teníem fins ara s’està enfonsant per una mala gestió i per una manca d’inversió econòmica. A Madrid prefereixen gastar-se els diners en la reialesa i l’exèrcit que en quiròfans i bones condicions laborals per als treballadors de l’àmbit sanitari. Això ha provocat que els metges d’aquí emigrin i els de fora vinguin aquí a treballar (deixant de banda que s’han tret el títol en un altre país i no sabem si tenen els mateixos coneixements que els d’aquí). Totalment absurd, oi? A Catalunya, a més, si suma el fet que la majoria dels metges nouvinguts només parlen castellà (alguns d’ells amb una prepotència i uns deliris de grandesa admirables).
Quart punt: el sistema educatiu sembla un acudit, el professor ha perdut completament l’autoritat i qui mana són els nens i els pares dels nens. Estem més centrats a no ofendre ningú amb el masculí genèric que a educar i formar nens perquè tinguin uns coneixements que els puguin servir en un futur per ser independents físicament i mentalment (n’hi ha que ja no saben res de l’Holocaust, dut a terme pels nazis, que va fer perdre la vida a milions de persones; no una o dues, milions). A part d’això, com passa en altres punts, molts professors no saben parlar català i fan les classes en castellà sense que ningú els digui res (perquè també saben que són de sucre). O parlen castellà o tenen una depressió de cavall per les males condicions en què treballen i per la burocràcia malaltissa que els obliguen a fer diàriament.
I finalment, el cinquè punt: hi ha més nouvinguts dels que podem assumir. És un fet que tothom sap, però poca gent s’atreveix a parlar-ne. A mi em sembla fantàstic que vingui gent de diferents parts del món i de cultures completament diferents de la nostra a viure a Catalunya (m’encanta conèixer altres cultures i aprendre altres llengües), però voleu dir que no se’ns està escapant una mica de les mans tot plegat? Tot té un límit, si continuem així, els catalans autòctons serem residuals a la nostra pròpia terra. Pretenem erradicar i substituir la nostra cultura (juntament amb la nostra llengua)? Perquè, si continuem així, és el que passarà. Està molt bé voler ajudar els altres, però, i a nosaltres, qui ens ajuda? Potser que primer estiguem bé nosaltres i després ja ajudarem a qui faci falta, no? Em sembla bastant lògic i just, i, de fet, qualsevol persona amb autoestima faria el mateix, perquè arribarà un punt que, de tant ajudar, desapareixerem, i jo no he pas vingut a aquest món a sacrificar la meva vida pels altres. Podem assumir un nombre determinat de gent, no més; i menys sense tenir un estat a darrere que ens protegeixi i que ens permeti decidir què fem amb els nostres diners.
Jo no sé si és que soc clarivident, però veig les coses molt més senzilles i molt més clares del que ens volen fer creure. Per resoldre aquests cinc punts, el primer pas seria, lògicament, declarar la independència de Catalunya i començar a decidir on destinem els nostres diners. I el segon pas, protegir la nostra llengua i cultura, perquè, si acollim tanta gent de fora, nosaltres aviat desapareixerem. Tot té un límit, i el de Catalunya ja fa temps que l’hem traspassat. Si no canviem les coses immediatament, la diferència entre rics i pobres i l’augment de la delinqüència seran cada vegada més accentuats, i de català no quedarà ni el pa amb tomata.