Els americans han oblidat (gairebé del tot) el referèndum del 2017, però del que sí que han pres bona nota enguany és de la imatge dels valencians llençant fang al rei d’Espanya. Als Estats Units les actituds rebels agraden, perquè no deixa de ser allí d’on venen (sobretot en estats com Texas o Oklahoma, on estic passant aquests dies de Cap d'Any). Aquí, en allò que al mateix temps considerem l’Amèrica profunda i el pensament superficial, he pogut parlar molt llargament sobre política i sobre nosaltres, i sobre ells, que en cada frase semblen confirmar els pronòstics que pel que sembla fa el CIDOB per a l’any 2025: l’auge del conservadorisme, de l’individualisme, del proteccionisme i de l’armamentisme. Que un personatge tan fatxa com Josep Borrell hagi acabat presidint aquesta entitat no treu que, en les seves últimes prediccions, puguin haver encertat. I pel que fa a nosaltres, com a conflicte, no apareixem en cap agenda del 2025. En cap. Sí que aquí els fa molta gràcia, com sempre, la cosa del tió. 

El retorn al conservadorisme, ja sigui per la llei del pèndol o per la llei del més fort, és aclaparador. El que em feien observar els meus amics votants de Trump és que, per primera vegada, el partit republicà ja no s’associa (només) als multimilionaris sinó al poble més humil. Representaria, “ironically”, que el socialisme o el progressisme defensat pels demòcrates hauria de connectar amb els desvalguts i els solidaris. En canvi, aquesta vegada i sense haver-se transformat precisament en intervencionistes samaritans, “els de baix” s’han sentit més escoltats per un candidat groller i simplista que per, posem per cas, la gent que era a tocar de l’escenari en aquell concert de Bruce Springsteen a Barcelona: Barack i Michelle Obama, Steven Spielberg, Tom Hanks. Ja poden semblar propers a la gent, o fer discursos impecables o col·locar la bandera catalana al mateix nivell que l’americana en els concerts: com en el nostre cas, han perdut la connexió. El drive, el swing, la iniciativa, fins i tot aquella sensació de trobar-se al costat correcte de la Història. I el pèndol no ho farà tot per ells, ni per nosaltres. 

Vist per algú com jo, que votaria blau fins i tot si els blaus cometessin quatre mil errors (i que votaré independentista encara que l’independentisme cometi cinc mil errors), els vermells americans semblen avui l’expressió d’una cosa que m’és familiar i que em fa pensar: el nacionalisme defensiu. Si alguna cosa he entès del que m’expliquen per aquí és que es veuen amenaçats, que tenen l’orgull molt ferit i que reclamen el seu dret a no ser vistos com a feixistes. Com que soc català, he obert els ulls i he alçat les orelles. I com que tot això també m’ho deia el fill de la casa, de vint-i-quatre anys, mentre m’ensenyava la col·lecció de màusers, escopetes centenàries, pistoles automàtiques i bales esmolades que guarda en la seva habitació (“aquí hem decidit protegir-nos”), he entès el moment precís en què la por legítima passa a ser agressivitat perillosa sense que un mateix se n’adoni. M’he refermat en l’encert que vam tenir en mostrar una urna, i no una arma, com a signe de la nostra causa. De com la frustració, perfectament legitima, pot ensorrar una bona idea. 

He entès el moment precís en què la por legítima passa a ser agressivitat perillosa sense que un mateix se n’adoni. M’he refermat en l’encert que vam tenir en mostrar una urna, i no una arma

Però la frustració, en canvi, també pot salvar una idea. Si està ben dirigida. Del que em queixo no és de la nostra manca d’agressivitat, que em sembla una bona opció com a base, sinó de la pèrdua absoluta de presència del nostre conflicte. No és estrany que, ara mateix, les úniques instàncies on guanyem siguin les de la justícia europea: la legítima defensa s’entén molt millor si t’han entrat a robar i a atonyinar a casa teva, no quan converteixes el teu jardí en una sòrdida fortalesa. 

El problema és saber com fer-te respectar si has decidit (encertadament) no ser l’intolerant o l’agressor. Que Springsteen hagi perdut o que Carter s’hagi mort no ens ha de fer oblidar, ni per un segon, quin és el nostre costat correcte en la Història. Però això no vol dir que no hàgim de fer-nos respectar. I aquí és on penso que el terme “confrontació intel·ligent” va d'u pèl: ser intel·ligents ens convé més que a ningú, però la intel·ligència no pot comportar la desaparició sobtada del conflicte. La taula de Ginebra el reconeix d’entrada, el conflicte, i està feta precisament per abordar-lo: però, com que alhora el posa en la via del diàleg, el risc és que el conflicte mateix quedi desdibuixat. De fet, nosaltres, si no som un conflicte, oficialment deixem d’existir.

En termes de política americana, l’error dels demòcrates no és haver estat al·lèrgics al conflicte sinó haver oblidat que fins i tot ells també hi estan. 

La meva conclusió és que tant Springsteen com Trump poden entendre i fins i tot simpatitzar amb la nostra causa. Com deia, el seu país va ser fundat per rebels. El que no faran és perdre gaire temps amb causes que, com un trist tronc amb barretina, no es fan respectar. Ni l’un, ni l’altre.