Tot el que ha passat els anys posteriors al Primer d’Octubre, des de la repressió sistemàtica fins a la divisió de l’independentisme, passant pel desconcert i la decepció ciutadana, i reblant en els mals resultats electorals, no deixa de ser, malgrat la seva duresa, una gran lliçó col·lectiva. Sobretot si aquesta llarga travessia del desert, amb caiguda al pou inclosa, es converteix, com sembla, en una catarsi que permet alliberar novament les energies. De fet, alguna cosa està passant en aquesta direcció i els símptomes són esperançadors.
De primer, la ciutadania independentista torna a organitzar-se a través de múltiples entitats i iniciatives, i l’exemple del col·lectiu Som 1 d’Octubre, que el 28 de setembre es planteja organitzar una gran diada festiva coincidint amb el 15è aniversari de la primera consulta a Arenys de Munt, el desè del 9-N i a les portes del setè aniversari del Primer d’Octubre, és un símptoma poderós. Passats els plors, els retrets i les ferides, sembla que hi ha molta gent que retorna a l’acció cívica per defensar la independència. A aquesta iniciativa i a les múltiples entitats petites que es van forjant, cal afegir la renovada bona salut de la relació entre les dues grans entitats cíviques, Òmnium i Assemblea Nacional, ambdues dirigides per Xavier Antich i Lluís Llach, dos dels grans referents ètics del país. És cert que estem a les beceroles d’un renovat moviment de masses, com el que es va anar quallant a partir del 2012 i va esclatar el 2017. Però també és un fet que, manllevant el gran Martí i Pol, aquesta remor que se sent no és de vent… Una remor i un ressorgiment que no és contradictori amb les àmplies fugides de vot independentista, perquè l’abstenció d’aquest vot no significa una retirada del projecte, sinó una rebregada als seus dirigents polítics. Per molt que Sánchez, Illa, el PSOE i el PSC s’esgargamellin assegurant que hi ha fatiga independentista i que la gent ha passat pàgina, els símptomes són poderosos: l’independentisme cívic està tornant.
Per molt que Sánchez, Illa, el PSOE i el PSC s’esgargamellin assegurant que hi ha fatiga independentista i que la gent ha passat pàgina, els símptomes són poderosos: l’independentisme cívic està tornant
Alhora, també està passant alguna cosa en l’àmbit polític, sobretot arran de l’enorme davallada de vots que ha patit Esquerra en les tres darreres eleccions, i que han situat el partit en el llindar d’una enorme crisi. Més enllà de com acabi la batalla interna i de quins siguin els lideratges —vells o nous—, és un fet que l’estratègia d’apaivagament independentista del junquerisme, amb el reforçament de l’eix ideològic en detriment de l’eix nacional, ha fet figa, i la necessitat de capgirar l’estratègia s’obre camí en amplis sectors republicans. Esquerra ja sap, a hores d’ara, com arriba a ofegar l’abraçada de l'os socialista, sobretot quan es regala de manera gairebé gratuïta. I també hauria de veure que abraçar-se permanentment amb uns Comuns en franca retirada, tampoc resulta gaire intel·ligent. Tanmateix, aquesta evidència no resol automàticament la divisió entre ERC i Junts, ni guareix les ferides llargament acumulades, ni accelera les sinergies per anar plegats, però necessàriament obliga ERC a canviar de paradigma, si vol sobreviure. I no hi ha altre horitzó per als republicans que el retorn a posicions nacionals, si no volen convertir-se en uns Comuns 2.0. Sigui com sigui, alguna cosa s’està movent a can Esquerra en la bona direcció, i l’acord per a la presidència al Parlament és una mostra considerable.
Finalment, l’aplicació de l’amnistia, que es farà efectiva per molta rebequeria que faci la justícia patriòtica, també alliberarà ingents energies en favor de la qüestió catalana, entre d’altres la principal: el retorn del president Puigdemont, que podrà exercir el seu lideratge en terra catalana. És un fet que la feina que Puigdemont ha fet des de l’exili ha estat d’una enorme importància per mantenir viu el conflicte català a Europa i la repressió subsegüent, però la força del seu lideratge és cabdal per reforçar tot el moviment. I també ho és per a empènyer la necessària unitat, encara que només sigui una unitat d’estratègies.
Amb tot sumat, no és agosarat afirmar que s’ha acabat el cicle del Procés, amb tota la càrrega de patiment que ha significat, però estem a l’inici d’un nou cicle independentista, del qual s’estan construint les bases. D’alguna manera, superada la decepció, comencem la catarsi, i la catarsi sempre és la fase prèvia al ressorgiment. Temps de trànsit. Temps d’esperança.