L’acord ‘antirepressiu’ a la Mesa del Parlament està madur. O, si més no, això transmeten els Batet i Rius, guàrdia pretoriana de Carles Puigdemont. És a dir, que hi ha un acord instrumental amb els republicans —també amb la CUP— per prendre el control de la Mesa, sempre que el PP no regali la Presidència als de Salvador Illa amb l’aquiescència dels Comuns. Que tampoc seria cap sorpresa perquè no seria el primer cop. Ni el segon.

Turull també en va parlar amb el president Legítim. Dijous. I el missatge va ser el mateix que després es devia traslladar a la direcció orgànica, divendres a primera hora, sense la presència de Puigdemont que, de fet, no li cal. No participa mai de cos present a les reunions orgàniques dels juntaires. Però a fe de Déu que hi és espiritualment, com Nostre Senyor, omnipresent, amarant i inspirant l’esperit de tots. A la tarda, divendres, havia convocat del primer a l’últim a Cotlliure pel tancament de campanya de les europees, ara amb l’astut Toni Comín de cap de files per a la revàlida. Cinc anys més com a europarlamentari suma una dècada. Ce n’est pas mal, Toni. Com diria en Llach, me n’alegro ‘per amistat i per humanitat’. De pitjor humor està l’actual presidenta del Parlament, Anna Erra, que seria la sacrificada en l’acord de la Mesa, si és que aquest finalment fructifica.

Els càlculs de Puigdemont passen per rematar ERC, ja sigui amb l’esquer de la llista única, que es va afanyar a validar el president de la renovada ANC, o, en defecte, amb una campanya que ofegui ERC a la recerca del vot útil per vèncer el PSC.

Turull no especifica detalls de cap mena sobre l’acord de la Mesa, ni sobre un futur intent d’investidura presencial de Puigdemont, ni que els números no surtin. Que no surten, si no és amb aquest acord estrafolari que es pretenia amb el PSOE. Tampoc cap nom per a la Presidència, si bé un dels que agrada Puigdemont és el d’un visceral polemista —aquests perfils sempre els ha potenciat—, que no podria ser més mal vist pels republicans. El secretari general de Junts es limita, per ara, a dir i repetir que tot està encarrilat amb un ‘feu confiança al president Puigdemont’. La sensació que deixa entreveure és que estan satisfets de la negociació amb els republicans i que Puigdemont, aquest cop sí, travessaria la frontera per preparar les eleccions. A l’enèsima va la vençuda.

Tampoc no s’aborda obertament, per ara, la repetició electoral, que és, de fet, el que anhela Puigdemont, conscient que només amb una nova composició aritmètica del Parlament podria ser ‘restituït’. Una segona convocatòria electoral que Puigdemont planteja davant ERC com una abraçada de l’os. Els càlculs de Puigdemont passen per rematar ERC, ja sigui amb l’esquer de la llista única que es va afanyar a validar el president de la renovada ANC, o, en defecte, amb una campanya que ofegui ERC a la recerca del vot útil per vèncer el PSC. Encara que tampoc no està escrit enlloc que no sigui el PSC qui rendibilitzi la repetició electoral. També perquè els darrers resultats electorals confirmen que el partit electoralment més en forma és el PSC i perquè la suma dels vots espanyolistes va superar la dels independentistes el 12 de maig.

De moment, però, només hi ha una certesa i una previsible damnificada, la jove diputada republicana Mar Besses. No acatarà el mandat del Tribunal Constitucional i desobeirà. Just el que no van fer els que l’han precedit, amb especial menció a aquell advocat que es deia Cuevillas, que quan era diputat a Madrid, exigia desobeir a discreció (als altres), però que quan va ser a la Mesa, va decidir, sobtadament, que tot plegat era una ximpleria. Un de tants herois efímers, de l’independentisme sobrevingut, que a l’hora de la veritat han desaparegut hàbilment d’escena. N’hi ha que parlen llatí.