Si agaféssim una màquina del temps per viatjar un lustre, o més, enrere, avui la majoria d’independentistes s’haurien llevat ben jolius per calçar-se la samarreta de cada Diada i marxarien a Barcelona per tal de posar el bo i millor del cos dins d’una performance que hauria acabat en una nova foto històrica. Ben lluny d’aquest entusiasme, avui l’independentisme celebra el seu Christmas particular sense perspectives de resurrecció, en minoria al Parlament, amb tots els partits notòriament aliens a la unitat d’acció (alguns d’ells, empantanegats en batalletes d’autèntic parvulari) i uns lideratges caducats que només defensen els religiosos del personalisme. Resulta la mar de normal, en definitiva, que els independentistes visquem la Diada intentant dissimular la vergonya aliena, amb cara de tòtils, i que la penya aprofiti les escorrialles de l’estiu per anar a fer un poc el mec a la platja.   

Les organitzacions cíviques del moviment no ajuden gaire a la mobilització. Òmnium Cultural ha decidit que val més prendre-s’ho tot amb una mica de filosofia i muntar una festa al passeig Lluís Companys, on els discursos polítics no passin d’una horeta, i així la militància pugui esbravar-se gaudint de concerts amb integrants d’Eufòria i grups de contrastada solvència com Al·lèrgiques al pol·len o Flashy Ice Cream. Ho tenim a tocar. Pel que fa a l’ANC, la cosa és més complicada, car el seu capatàs s’esgargamella de valent per reivindicar-se com a pal de paller de l’independentisme i la seva unitat, mentre paral·lelament es dedica a malparlar d’Esquerra tot el dia i a fer veure que ser un furibund puigdemontista no té res a veure amb passar-se a la quasi militància de Junts. Tot plegat resulta molt confús, i no m’estranya que la gent d’Òmnium hagi volgut salvar la paradeta amb música.

Si en aquesta situació paupèrrima i amb uns lideratges de fireta, l’independentisme encara supera el 40% d’acceptació, la cosa vol dir que el moviment està fet a prova de míssils

Vist el panorama (al qual caldria sumar que la CUP es troba a la perpètua recherche de la seva identitat sexual), és comprensible que l’elector independentista tingui més aviat poques ganes de manifestar-se o de celebrar res que no sigui la calor matisada de setembre. Però servidora, que tendeix al pessimisme de natural, creu que s’ha de fer tot el contrari. Primer, per un fet ben contrastable; si en aquesta situació paupèrrima i amb uns lideratges de fireta, l’independentisme encara manté xifres superiors al 40% d’acceptació entre els catalans, la cosa vol dir que la robustesa del moviment està feta a prova de míssils. La rendició de Puigdemont i Junqueras amb els indults i l’intent de pacificació catalana de Sánchez amb l’amnistia han estat un truc de màgia per residualitzar el moviment secessionista: doncs bé, la bona notícia és que el tret s’ha desviat i la criatura encara respira.

Paral·lelament, i com ha demostrat l’abstencionisme actiu dels darrers comicis, la massa indepe ha entès que els lideratges que ens dugueren a l’1-O (i les actituds parsimonioses d’Òmnium i l’ANC davant l’estafa del procés) estan absolutament hipotecats a l’estat espanyol. La transició vers un independentisme més desvetllat no ha estat fàcil, i cadascú ha passat el dol i la ràbia com ha pogut; però el canvi de mentalitat ja és imparable i això s’ha de celebrar, especialment a la Diada d’avui. Els trànsits d’època no passen als carrers ni a les revolucions fogoses, com creuen els indocumentats, sinó en l’esperit dels individus. Així doncs, tant li fot si celebres l’èxit del nou independentisme al carrer amb barret de palla o si prefereixes reivindicar-lo a la biblioteca o (la meva especialitat!) al sofà. Mentre no et deixis robar la transformació interior, tant li fot si els carrers són buits i ja no són nostres.

Avui celebrem que les coses han canviat dedins, encara que això no es noti al món exterior, puix que com més individuals i forts són els canvis, més acostumen a revertir als col·lectius i, finalment, al món de la política. Cal celebrar moltes coses, encara que sigui amb el rostre trist. Ara ens tocarà viure una època ben fotuda i sota el guaret del tedi socialista. Però el conflicte nacional ressorgirà i tenir la lliçó ben apresa és un avantatge que mai podrem celebrar prou. Bona Diada, conciutadans. Tingueu paciència, que entre tots no han pogut amb nosaltres.