Les persones ens aguantem dretes perquè tenim un centre. El podem ubicar al cap o als peus, al cor o a l’ànima. És un punt de suport intern, o potser rau fora de nosaltres.  Quan el cantant sicilià Franco Battiato cantava amb aquella veu intrigant “cerco un centro di gravità permanente”, el seu clam anava directe a una necessitat: voldria un centre de gravetat permanent que no em fes canviar les idees sobre les coses ni sobre la gent. Battiato el buscava, perquè no l’havia localitzat encara. La cançó és del 1981, i a finals dels anys 90 en una entrevista a Itàlia va deixar anar que “potser sí que l’havia trobat”, però no va ser explícit. Battiato espremia cultura a cada vers, i per seguir-lo s’han de tenir referents culturals, artístics, històrics, filosòfics i religiosos. Sense ells, les seves cançons no s’entenen, perquè desproveïts de què és la Dinastia Ming, les corals russes, els bonzos, el jazz punk anglès, el Katakali o Ràdio Tirana no es poden seguir les seves melodies. O copsar-ne el sentit.

La recerca del sentit, la necessitat d’una boia existencial per abalisar on som, per amarrar-nos i no perdre’ns, és una constant

Fabio Cinti, que havia conegut l’artista sicilià Battiato, el definia així: “És com l’Etna, un volcà. En ell em va impactar la diferència entre una imatge pública gairebé austera i severa i, en canvi, la seva increïble dolçor i ironia”. A Centro di gravità permanente, una cançó que funciona, Cinti hi troba aquella barreja de mestratge de l’escriptura i la fortuna, però sobretot l’alquímia perfecta amb un món alt, culte, amb aquell irreverent i juganer típic de la natura de Battiato, no només la musical, sinó la humana.

El grup irlandès U2, fundat el 1976, tampoc ha trobat allò que buscava (“I still have not found what I am looking for”), i ses satàniques majestats, els Rolling Stones, amb el seu “I can't get no satisfaction”, també confessen que no poden aconseguir la satisfacció. Els filòsofs, els teòlegs, els psicòlegs, els antropòlegs, els sociòlegs, però també els biòlegs i tants altres especialistes van estudiant on deu ser aquest centre. Els artistes també el continuen buscant i reconeixen que no el troben.  Sigui quina sigui la resposta que cadascú ens donem a aquestes qüestions transcendentals, la recerca del sentit, la necessitat d’una boia existencial per abalisar on som, per amarrar-nos i no perdre’ns, és una constant.