Quan Ortega y Gasset va dir allò de “que el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar” sabia molt bé de què parlava. Era el maig de 1932 i el filòsof, convertit en diputat a les Corts per Lleó en representació d’un minúscul partit que ell mateix havia creat, intervenia en el debat parlamentari de l’Estatut de Núria que, després d’un llarg camí, s’apropava a la seva aprovació. Feia més d’un any que Francesc Macià havia proclamat la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques i, després de les visites dels ministres espanyols, havia acceptat la tramitació d’un avantprojecte d’Estatut d'Autonomia que una comissió de parlamentaris redactaria al santuari de Núria el 20 de juny de 1931. Aprovat per la Diputació, la Generalitat i per plebiscit dels ajuntaments catalans, seria votat pel 99% dels vots (595.205 vots a favor i 3.286 en contra) en un referèndum popular amb una participació del 75% de la població masculina, més el suport de 400.000 signatures d’adhesió de les dones, que encara no podien votar. Després aniria a les Corts, viuria l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo, la famosa “sanjurjada”, i finalment seria aprovat el 9 de setembre de 1932, en una versió fortament retallada respecte al redactat a Núria. Naixia així l’únic Estatut d’Autonomia que s’aprovaria a Espanya abans de la Guerra Civil. Havia estat un llarg recorregut, que quedaria ràpidament abolit, després de l’èxit electoral de la CEDA i els fets del Sis d’Octubre del 34.
Catalunya doncs havia fet un gran esforç polític i social per aconseguir un marc institucional que permetés uns mínims de sobirania, però talment havia passat amb la creació de la Mancomunitat i la seva abolició per la dictadura de Primo de Rivera, va tenir una vida efímera. Tot el procés es repetiria dècades després de la dictadura en els dos intents —el del 79 i el del 2006— de crear un marc estatutari que garantís la sobirania de la nostra nació. En tots els casos, els històrics i els més recents, la màxima d’Ortega es va complir al detall: la qüestió catalana no es va “resoldre”, es va “conllevar”. D’aquesta manera, Catalunya intentava, una vegada i una altra, resoldre el problema de la seva sobirania i, en tots els casos, gastava enormes quantitats d’energies col·lectives socials, polítiques i econòmiques per arribar a ser, al final, eternament estafada. I ho era perquè Espanya sempre ho va tractar no com un problema nacional, sinó com un “caso corriente de nacionalismo particularista” que en la definició d’Ortega y Gasset ens convertia en “ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca reclusa en sí misma; ese pueblo que está aquejado por tan terrible destino, claro es que vive casi siempre preocupado y como obseso por el problema de su soberanía”. I com que estàvem infectats per aital virus, Espanya no tenia altra solució que arrossegar-nos per la història com un mal inguarible, però suportable.
A Espanya aprofiten el paper mullat per crear un debat estrident on Catalunya torna a ser el centre dels atacs.
És aquesta filosofia la que es repeteix eternament en la relació Catalunya-Espanya com si fóssim infatigables hàmsters en la roda eterna de no rodar cap enlloc. No cal dir que hem intentat trencar aquest cercle viciós en algunes ocasions, especialment en la gesta col·lectiva del Primer d’Octubre o, en menor mesura, en la implacable negociació de Puigdemont per arrencar l’amnistia, però, en general, ens arrosseguen a negociacions amb moltes llumetes i fanalets, que fan molt de soroll a les Espanyes, però que no ens condueixen enlloc. L’exemple més recent i clar és tot el que està passant sobre el debat del finançament arran dels acords d’ERC amb el PSOE per investir Illa. És un cas de “conllevamiento” orteguià de manual, tan obvi que resulta patètic que els catalans hi participem com si fos un debat real.
D’entrada, l’evidència de viure en universos paral·lels. A Catalunya és majoritària la convicció que es tracta d’un acord de paper mullat, sense cap control mínim ni cap recorregut seriós i sense cap possibilitat que sigui aprovat enlloc on hagués de tramitar-se. De fet, la mateixa Esquerra està amagada sota les pedres, perfectament conscient que l’acord no aguantarà ni el test de la tardor. A Espanya, en canvi, aprofiten el paper mullat per crear un debat estrident, on Catalunya torna a ser el centre dels atacs propis de la grandiloqüència patriòtico-espanyola: insolidaritat, greuge comparatiu, “se cae España”, i el llarg etcètera de mentides que tan sovint ens adrecen, amb total impudícia. És a dir, que per culpa dels interessos tàctics d’ERC, enfonsada en la seva crisi i delerosa de defugir unes noves eleccions —on presumiblement aniria a pitjor—, el partit ha jugat amb una qüestió tan fonamental com el finançament sense cap capacitat de resoldre-ho i, en conseqüència, alimentant la fera anticatalana.
No hi haurà concert econòmic, ni finançament singular, ni res que canviï la situació de greuge econòmic que pateix Catalunya: ho sap Esquerra, ho sap —i ho diu— el PSOE, ho saben els Sumars i les seves restes i ho sap també el PP. Però a tothom l’interessa fer un gran soroll al voltant d’una qüestió sensible: als d’ERC, per fer creure que han superat l’etapa de les escorrialles i han après a negociar; al PSC d'Illa, per fer veure que no tenen un simple projecte d’espanyolització de Catalunya; i al PP, perquè alimentar la bèstia de la insolidaritat catalana sempre esperona al patriotisme espanyol. I així, el problema del finançament català, com tot el problema català, torna a “conllevarse” sense resoldre’s en cap sentit. . Lluny d’escapar-nos d’aquest cercle viciós i inútil, sembla que molts catalans tinguin vocació eterna de hàmster, feliçment instal·lats en la patètica il·lusió de creure que van cap a algun lloc.