"Puc creure l'impossible, però no l'improbable"
G.K. Chesterton

No ens conformem mai ni amb el més complex. A alguns, ni tan sols els escacs, joc de ment per antonomàsia, els semblaven suficients en la seva complexitat d'infinits. No sé si sabeu, doncs, que han anat proliferant, ja no les partides tradicionals però simultànies, que serien disculpables fins i tot en política, per a jugadors especialment hàbils, sinó moltes altres idees amb més o menys èxit i encant. Com el Raumschach, els escacs espacials, que el jugador Marck va iniciar en període d'entreguerres, per ser jugat amb una pila de cinc taulers i una peça nova, un unicorn. D'altres, com Jeson Mor, van proposar de jugar partides en què les úniques peces de tots dos contendents fossin nou cavalls o, si voleu, el rhombic chess, que es juga en un tauler hexagonal amb 72 rombòedres en tres colors. Estranys?

Cap d'aquestes modalitats va ser l'escollida per a la partida estratègica que es va jugar la matinada del Congrés entre els socis de govern i els socis progressistes i els socis de suport que no ho són. El que es va jugar fins a la matinada a la comissió d'Hisenda va ser, pel cap baix, chess boxing, una modalitat que va aparèixer en una tira còmica l'any 1992 i va acabar prenent vida el 2005. Aquest segle ho admet tot; la política d'aquest segle ho admet tot. Fins que peti. El chess boxing consisteix, com el seu propi nom indica, en una barreja de boxa i escacs: 11 rounds amb 4 minuts d'escacs i 2 de boxa. A això sí que van jugar ahir els de Sánchez amb la resta de grups parlamentaris dels quals pretenen obtenir suport. Van salvar per la campana la part obligatòria i unes engrunes de la resta que poden caure demà dijous al ple. A això hem arribat. El govern espanyol no disposa del mínim suport parlamentari per tirar endavant les seves propostes, entre altres coses, perquè no té propostes, sinó imposicions d'uns i d'altres, renyides i incompatibles entre si.

Vaig més enllà. El que durant cert de temps va unir els anomenats socis de govern va ser la defensa comuna de valors democràtics, de llibertats i drets humans que el govern de Mariano Rajoy havia posat en solfa i que encara semblaven més perillosos en una eventual cohabitació de la dreta amb Vox. Sempre van ser més un grup en contra d'alguna cosa que no pas a favor d'alguna cosa, atès que ni Junts ni el PNB no han pertangut mai al grup de partits de l'esquerra radical, per molt que puguin tenir alguns valors per compartir amb la socialdemocràcia. Això quan la socialdemocràcia intentava dur a terme els seus projectes, cosa que ha decaigut, fins al punt que els socis més radicals (Bildu, BNG, ERC, Podemos i Sumar amb IU i, per tant, el PCE a dins) es vanten d'estar guanyant el torcebraç a Sánchez i de la necessitat i dificultat d'arrossegar el govern espanyol "a posicions d'esquerra", és a dir, a les seves posicions. En alguns mitjans es parla molt del que consideren xantatges dels nacionalistes o sobiranistes, però molt poc del govern de la minoria d'esquerra, que arrossega els socialistes molt lluny dels seus programes electorals i de la seva tradició política.

O sigui que ens trobem, en molts casos, davant de qüestions més ideològiques que no pas programàtiques o d'organització. La reforma fiscal que el govern espanyol pretenia colar dins d'una norma per transposar la directiva de la UE sobre la fiscalitat mínima de les grans empreses —d'obligat compliment—, n'ha estat una mostra perfecta. Deixo de banda el costum de colar unes coses en altres, d'emprar una legislació que no ha de suscitar controvèrsia per tirar pel dret i encabir-hi un munt de qüestions que no només en provoquen, sinó que obren esvorancs entre els grups de suport.

El govern espanyol no disposa del mínim suport parlamentari per tirar endavant les seves propostes, entre altres coses, perquè no té propostes, sinó imposicions d'uns i d'altres, renyides i incompatibles entre si

Una reforma fiscal, a priori, sona com una cosa que hauria de contenir un sistema, una cosa coherent, raonada i justa. No hauria de tractar-se de qui surt malparat per l'impost, sinó de què és el que es grava i amb quina finalitat. El grup que en surti beneficiat o perjudicat hauria de ser una conseqüència i no un leitmotiv. Si poses un impost temporal per una circumstància catastròfica, no el converteixes en permanent. Seguretat jurídica i que la teva paraula valgui un sisó. Fa temps que, amb el biaix ideològic implantat en les mesures, això ha saltat pels aires. I, és clar, si les mesures fiscals ni tan sols són polítiques, sinó que són ideològiques... és impossible concertar el suport de partits tan diversos i de famílies gairebé oposades. No te'n surts ni amb un tauler hexagonal. Si, a més a més, vas fent cops de volant, tancant una cosa amb uns que contradiu la que vas tancar amb uns altres, esdevens o bé un inútil o bé un mentider o bé un triler. Així tenim la Montero, a qui és possible que no li quedin gaires esforços per fer.

Gravar els rics, gravar les empreses de sectors odiats, com la banca i les energètiques —perquè el que és contaminar, contaminen moltes altres coses, també els avions privats o els de Ryanair— treure privilegis als funcionaris, extingir la coexistència dels serveis públics amb opcions privades a còpia d'encarir-les per a la classe mitjana, són opcions ideològiques de l'esquerra radical. Amb la quantitat d'anys que ha governat el PSOE, mai no se li havia acudit portar en el seu programa extingir les mutualitats de funcionaris o gravar la sanitat o, quan escaigui, l'educació privada, que són serveis de primera necessitat. La idea d'aquestes formacions és, en la seva mera formulació, desafortunada: primer, perquè consideren un privilegi la mútua funcionarial, en considerar que la sanitat privada és millor que la pública i, en segon lloc, perquè creuen que han de sotmetre i treure privilegis a milers de funcionaris, que no només són la base de funcionament de l'estat i de l'estat del benestar, sinó que són bona part del que queda de classe mitjana en aquest país. Ideologia. Ara seran molts d'aquests els que encreuaran els dits perquè Junts i el PNB tombin aitals idees. Justícia poètica, els que fins ara eren enemics de la pàtria ara són els amics dels funcionaris de l'estat i de la classe mitjana. Tot canvia, res no roman. No són pocs els que encreuen els dits dins de la dreta espanyolista per veure si els conservadors sobiranistes i independentistes liquiden d'una vegada el govern de Sánchez o els salven de les vel·leïtats dels radicals.

Tal com es compliquen les coses, però, també podria ser que ho aconseguís ell solet. Veurem què passa ara si per aconseguir tirar endavant Teresa Ribera a la Comissió Europea accepten donar suport al candidat de Meloni, cosa a la qual ahir ja es mostraven oberts. Quin serà després el relat sobre la ultradreta que ve? O és que només pots donar suport als ultres quan en pots treure profit? De la necessitat i de la virtut en sortirà un nou manual kantià.

El chess boxing serà poc per al que ens ve al damunt. Jo en capgiraria les normes, els caldran quatre minuts de boxa i dos d'escacs per a cada decret llei. Com a mínim.