Chichén Itzá

Qui no coneix o no ha sentit a parlar de Chichén Itzá, l’antiga ciutat ritual dels maies a la península del Yucatán? El Castillo, nom amb què es coneix vulgarment la piràmide de Kukulkán, i el Cenote Sagrado, connectats per una via de 200 metres, són elements coneguts de pel·lícules i, sobretot, són elements centrals de moltes fotos de viatges. Chichén Itzá conté un ampli nombre de construccions, no sempre tan espectaculars ni visibles. Aproximadament a un kilòmetre de la piràmide principal, l’any 1967, durant la construcció d’una pista d’aterratge (que ara està abandonada), es va identificar un chultún —una construcció artificial subterrània semblant a un cenote, amb forma aproximada d’ampolla, en què es recollia l’aigua de la pluja— connectada a una cova. La inspecció del chultún va descobrir les restes humanes de més de cent infants, d’uns 3-4 anys. Com que les restes d’humans d’aquestes edats tan joves es desfan més fàcilment, ja que no hi ha ni el crani fusionat i els ossos encara són molt cartilaginosos i estan en creixement­, no es podia aventurar de quin sexe biològic eren, ni exactament quants n’hi havia, pel fet que les restes estaven amuntegades en una zona d’uns tres metres quadrats. Aquestes restes van ser enretirades perquè el lloc estava en perill, atesa la construcció de la pista de l’aeroport, i restaven a l’espera de ser analitzades.

Se sap que els maies feien sacrificis rituals, que sempre implicaven gent jove. Al Cenote Sagrado, a conseqüència de l’espoli dut a terme durant els anys 10 i 20 del segle XX, es van descobrir restes esquelètiques (a més de joies i altres objectes de valor) d’infants i adolescents, particularment de noies. Es creu que aquests sacrificis humans estaven relacionats amb el culte als déus maies, i la necessitat d’assegurar la pluja i la productivitat dels conreus i la fertilitat de la mateixa població humana, però no se sap del cert, perquè la informació que ens ha arribat correspon a les transcripcions de missioners i colonitzadors espanyols dels segles XVI i XVII, que, clarament, tenien un cert biaix. Pensem que el període d’esplendor de Chichén Itzá va succeir durant els anys 800-1300 de la nostra era, molt abans de la colonització. Això fa que es desconegui qui se sacrificava i quin significat tenien aquests rituals maies que, molt probablement, responien a situacions diferents al llarg de períodes tan llargs de temps.

Les anàlisis genètiques mostren que les restes humanes de fa més de 800 anys són molt semblants genèticament a la gent que actualment habita a la zona

Un article acabat de publicar a Nature, aprofundeix en aquest misteri i ens dona pistes inesperades. Prop de seixanta anys després del seu descobriment, mitjançant tècniques d’anàlisi de DNA antic, s’han analitzat les restes humanes trobades al chultún proper al Cenote Sagrado, en una col·laboració entre instituts de recerca arqueològica i històrica de Mèxic i el departament d’Arqueogenètica, del Centre d’Evolució Antropològica del Max-Planck a Leibnitz. En primer lloc, es va intentar esbrinar quina relació hi havia entre els infants, i durant quin període de temps van ser enterrats ritualísticament. Per evitar confondre’s entre les restes, totes barrejades, van usar l’os petrós (una regió de l’os temporal), dens i ric en DNA, per les anàlisis genètiques, de forma que l’assignació a una única persona estava assegurada. Així, han obtingut els perfils genètics de 64 dels infants. Inesperadament, van observar que tots eren nens de sexe biològic masculí. A més, hi havia dues parelles de bessons monozigòtics (bessons idèntics) i la gran majoria de la resta eren aparellables genèticament, és a dir, hi havia parelles de parents de primer o segon grau (germans, cosins germans, etc.), tot indicant un parentiu genètic proper entre almenys dos dels infants. D’altra banda, l’anàlisi d’isòtops estables del Carboni —el més freqüent és el C14, però l’estudi dels isòtops C13 i C15 ens en poden indicar la procedència i la dieta principal, ja que les proporcions entre els diversos isòtops canvien segons la zona geogràfica— confirmen que els infants aparellats genèticament eren de la mateixa zona geogràfica del Yucatán i que, o vivien a la mateixa casa o eren molt propers. Atès que el percentatge de naixements de bessons és del 0,4%, trobar dues parelles de bessons idèntics, i el fet que la majoria dels nens haguessin mort en parelles al mateix moment, implica que aquest fet no és espuri, sinó seleccionat. Les morts rituals d’aquest chultún es van succeir en un període de 500 anys, però els sacrificis sempre eren d’una parella de nens molt propers genèticament, per tant, procedents de la mateixa família. No hi ha atzar, els nens eren seleccionats curosament. Podeu trobar l’opinió dels arqueòlegs i genetistes mexicans implicats en aquest treball a aquest article. Associen aquests sacrificis rituals de bessons i de nens d'edats molt semblants amb el text sagrat maia Popol Vuh i el mite dels dos herois germans bessons Hunahpú e Ixbalanqué (que apareixen en múltiples gravats i baixos relleus), en comptes d’assignar-ho a rituals relacionats amb la fertilitat o la sequera. Aquests déus bessons estan relacionats amb rituals cíclics de mort i resurrecció.

Els investigadors van més enllà, ja que volien estudiar la variabilitat genètica de les restes humanes i comparar-la amb la gent que actualment viu a la regió, per tal de determinar el parentiu genètic dels infants enterrats amb les poblacions actuals del Yucatán. Per a fer aquest estudi, demanen l’ajut dels membres d’una petita comunitat propera a Chichén Itzá, la del petit poble de Tixcacaltuyub, d'uns 2.000 habitants. Seguint consideracions bioètiques estrictes, els investigadors van demanar específicament la contribució genètica de la comunitat de la població i la van aconseguir, cedint el genoma d’uns 68 membres per a la comparativa. Cal recordar que la nostra informació és el més íntim que tenim com a individus, i que en poblacions geogràficament aïllades (com ara les poblacions indígenes, més vulnerables), permet la identificació de la població per variants genètiques úniques i distintives que, en certs casos, poden ser emprades per a estigmatitzar-les, per això cal demanar un permís de consentiment informat de tota la comunitat, i explicar molt clarament quin ús es pensa donar a aquesta informació genètica. Doncs bé, les anàlisis genètiques mostren que les restes humanes de fa més de 800 anys són molt semblants genèticament a la gent que actualment habita a aquesta població (i, per extensió, a les zones rurals del Yucatán), i és per això que es pot inferir que hi estan relacionats i que són els descendents d’aquelles famílies. Hi ha, però, algunes diferències significatives i curioses, molt relacionades amb la colonització.

Els colonitzadors, majoritàriament mascles, van deixar la seva petjada a l’inici, i van substituir gairebé la meitat de la contribució parental masculina

En primer lloc, algunes variants genètiques en la zona d’antígens d’histocompatibilitat, associades a una major supervivència a infeccions bacterianes greus de l’intestí, com ara la salmonel·losi, són molt més freqüents a la població actual que en les restes humanes abans de la colonització. Se sap que quan hi ha una barreja de poblacions que tenen paràsits i infeccions molt diferents, tenen variants genètiques seleccionades diferentment, la qual cosa implica una elevada pressió de selecció natural. Cal recordar aquí que es calcula que dels vint milions de persones que vivien a l’imperi maia quan van arribar els espanyols, la població va reduir-se  fins als dos milions de persones en menys de 150 anys, a causa de les guerres, la fam i les infeccions, entre les quals, la salmonel·losi. Els habitants actuals del Yucatán són els descendents dels qui van sobreviure. Altres regions genètiques diferencials entre les dues poblacions s’associen a la fertilitat o al metabolisme de greixos.

D’altra banda, la composició actual dels genomes de Tixcacaltuyub mostra un 92% d’origen indi mesoamericà, un 7% de contribució europea i menys d’un 1% de contribució africana. Per tant, i com hem dit, bàsicament la població és genèticament molt similar a la dels maies de fa un miler d’anys. Ara bé, si en lloc d’analitzar el genoma complet, ens fixem en el genoma mitocondrial (que només aporten les mares) i en el cromosoma Y (que només aporten els pares), la composició genètica indica que, mentre que el genoma mitocondrial de la població actual s’embranca amb els d’origen natiu mesoamericà, prop del 50% dels cromosomes Y són d’origen europeu. És a dir, els colonitzadors, majoritàriament mascles, van deixar la seva petjada a l’inici, i van substituir gairebé la meitat de la contribució parental masculina. Les guerres i les colonitzacions no solen eliminar les dones, però eliminen cromosomes Y de la població.

Bé, ara ja tenim una peça més del trencadís de la civilització i cultura maies, dels seus sacrificis rituals i la relació amb els seus mites i pràctiques religioses, i una visió de l’impacte genètic de la colonització en certes zones rurals del Yucatán. Encara hi ha més misteris per resoldre, i potser Chichén Itzá i altres jaciments maies ens oferiran noves respostes.