Els barris xinesos més famosos del món occidental estan a Nova York i a San Francisco, però fins i tot a Milà n’hi ha un d’important. A diferència del Xino de Barcelona, en aquestes ciutats hi resideix una gran comunitat asiàtica d’antiga o nova onada, amb els seus comerços, els seus restaurants i els seus tallers industrials. A Barcelona, ni ara, ni abans, l’antic Districte 5è, ara anomenat Raval, s’ha caracteritzat per aixoplugar ningú de la comunitat xinesa, però històricament ha rebut el nom de Barri Xino, des que Francisco Madrid, periodista i dramaturg madrileny del setmanari El Escándalo, va decidir batejar-lo així en un article publicat el 22 d’octubre del 1925, pel seu tarannà entre conflictiu i bohemi. “La Mina es la gran taberna del barrio chino. Porque el distrito quinto, como Nueva York, como Buenos Aires, como Moscú, tiene su barrio chino”, va escriure. Per a ser un Barri Xino no hi calien xinesos, sinó el caràcter canalla típic dels baixos fons.

Sense xinesos al Raval, hi ha zones metropolitanes que sí que s’han convertit en veritables fortins de la comunitat xinesa. En alguns barris de Santa Coloma de Gramenet, per exemple, es parla més mandarí que castellà i, per descomptat, que català. Diuen que això és fruit de la globalització i dels corrents humans, però si les migracions africanes, les del sud o el centre d’Amèrica o les pakistaneses han sigut i són sorolloses, la xinesa ha sigut més aviat silent. A poc a poc, aquesta comunitat ha anat expandint-se i ocupant sectors de l’economia sense fer soroll i, suposo, amb el beneplàcit d’una Administració que ha mirat cap a un altre costat mentre s’implantava a la nostra societat la tríada xinesa i, des d’un punt de vista econòmic, un sistema piramidal, en el qual els nouvinguts de la Xina anaven ocupant la part més baixa de la piràmide, esperant la seva oportunitat per anar escalant graons. Cap alcalde ha explicat amb claredat quines maniobres es van fer perquè una part del port de Barcelona acabés en mans xineses —des de la firma amb Hutchinson, el 2006, la Xina n'és el principal soci comercial— i, discretament, esdevingués una porta d’entrada incontrolable de mercaderies diverses, incloses les d’uns éssers humans considerats un mer producte carni pel seu Estat d’origen.

Dissabte passat vam anar a veure a La Villarroel l’obra Un matrimoni de Boston. Per cert, tant l’Emma Vilarasau com la  Marta Marco o l’Emma Arquillué estan esplèndides. I de camí de tornada, cap allà les deu, vam voler prendre una tapeta en un bar. Durant el trajecte que anava del carrer Villarroel a l’estació de Sants, tots els bars que vam trobar estaven regentats per xinesos, cosa que em fa sospitar i em fa preguntar quin ha estat el règim de llicències que es vanagloria de controlar amb mà de ferro l’Ajuntament de Barcelona. Tots aquests bars tenien la mateixa ànima esmorteïda, oferien els mateixos productes desdibuixats i, temo, amb la qualitat que tindria una truita de patates cuinada per un islandès. Si és amb ceba o sense ceba, en aquest cas importa més aviat poc. Tot plegat, el lliurament d’aquests locals a una comunitat concreta fa un cert tuf estrany i és un fenomen que sembla imparable.

Per què hi ha hagut tanta màniga ampla amb una comunitat que sol viure d’esquena a les tradicions i al país on s’instal·la?

Això em fa recordar el que va succeir amb un bar del qual no diré el nom, situat al final de carrer Casanova, que va ser comprat per uns xinesos al propietari gallec amb una oferta molt superior al veritable valor del negoci, i es van presentar amb un maletí ple de bitllets més negres que el pa de la postguerra. Com a clients, el que vam perdre van ser unes truites de patates a l’estil de Betanzos tan excelses, que molts escriptors de Can Balcells hi solien aterrar després de veure’s amb l’única agent literària del món amb llicència —com deia el meu pare— per matar.

Aquesta pèrdua de valors d’un dels substrats culturals, perquè la restauració és cultura, em preocupa. Quan reps un bar per sorteig —perquè això sembla—, la vulgarització es transforma en una de les majors pandèmies que viuen les ciutats a causa d’una globalització mal entesa i, en general, misericordiosa fins a la vergonya per al mateix immigrant. Són locals de restauració amb ànima de mort vivent. El que caldria saber és per què hi ha hagut tanta màniga ampla amb una comunitat que sol viure d’esquena a les tradicions i al país on s’instal·la amb una mentalitat de formiga. De la silent expansió de la població xinesa a Barcelona i a qualsevol ciutat catalana, se n’han fet bromes que han passat a englobar les llegendes urbanes d’un humor negre bastant racista. Per exemple, i en forma de pregunta: on s’enterren els xinesos que moren? I em diuen que molts decideixen tornar a la seva terra quan la mort treu el cap.

A Madrid, durant una època, van anar desapareixent els ànecs del parc del Retiro, i deien que la carn de les aus formava part dels menús dels restaurants xinesos. Una llegenda sense proves i deïficada molt abans que el trumpisme en fes un eslògan electoral.

Totes aquestes llegendes d’una malignitat interessada són fruit del silenci que acompanya l’expansió d’aquesta comunitat pels comerços, els carrers, els barris, els pobles i les ciutats del país. A diferència dels immigrants africans, que entren jugant-se la vida sobre una pastera, o de l’immigrant de les Amèriques, que arriba sense filtres duaners, la radicació de la comunitat xinesa té un punt de màgia. Un dia te’n vas a dormir i l'endemà, el bar de tota la vida, el dels cacaolats, els carajillos i els quintos, ha canviat d’amos i ara, a la barra, hi ha uns propietaris que difícilment aprendran la teva llengua, ni faran un esforç per saber qui ets, més enllà de cobrar el que toca per tornar el deute al Gran Germà piramidal. Aquesta mercaderia humana sobreexplotada forma part d’una xarxa que sembla que està al servei dels plans expansionistes del Partit i de la cúpula liderada per Xi Jinping. Així, sense grans escarafalls, el govern xinès ha anat colonitzant el món.