Si Antoni Gaudí, Joaquim Mir, Joan Miró o Salvador Dalí haguessin nascut a Catalunya fa mig segle amb prou feines haurien pogut aspirar a fer l’indi en un pòdcast com el de La Sotana o a constituir un grup musical com Estopa. Pot semblar una bajanada, però penso el mateix respecte Josep Pla, Prat de la Riba, Vicens Vives o Jordi Pujol. Cap de les figures que encara avui expliquen el país hauria trobat en el paisatge de fa 50 anys rastres de continuïtat i de puresa suficients per elevar-se. El geni de Ferran Adrià va sortir d’un racó de l’Empordà protegit per uns estrangers durant la dictadura.

A diferència del que passa a la resta d'Espanya, a Catalunya cada cop és més difícil reconèixer el passat en el paisatge i, per tant, de transcendir o d'inspirar-se a través seu. Com passa al País Valencià, tothom és conscient de les ferides que la immigració del segle XX ha infligit en la mentalitat i en la fesomia del país, però molt pocs han gosat pensar-hi, i molt menys parlar-ne i treure’n conclusions polítiques. Quan la terra està en venda, tot es prostitueix. Quan la història i el present es contradiuen, la gent perd l'equilibri i es torna massa idealista o massa pràctica. Si el teu entorn és lleig, és difícil que t’agradis a tu mateix i, per tant, que deixis de buscar excuses per queixar-te. 

Sempre que l’Estat esclafa Catalunya, les elits del país busquen maneres de fer diners fàcils amb els immigrants i l’enfonsen encara més per demostrar la seva fidelitat a Espanya. Va passar durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar durant el franquisme i torna a passar ara. La diferència és que, després de quasi un segle de colonització i de saqueig, els catalans estan al límit de la devastació material i espiritual. No em va sorprendre gens que els cartells de la manifestació d’aquest cap de setmana contra els preus dels lloguers fossin tots en català. Convertir els catalans en murcians ha sigut el somni humit dels espanyols.

La diferència entre la Catalunya del PSC i el país de Jordi Pujol, és el paisatge. Pujol encara venia de la Catalunya industrial que va trobar inspiració en la terra per posar l’economia i l’art al servei d’un projecte de país; Salvador Illa té mentalitat d’extraradi, és la despersonalització del suburbi gestionada amb americana i corbata. El negoci immobiliari, i la dèria per la propietat privada, eren la darrera reminiscència de la Catalunya emprenedora que va forçar l’Estat a democratitzar-se. Des de la Transició, estalviar i comprar pisos era l’última forma de capitalisme que es permetia en una Catalunya ofegada per l’espoli i les onades migratòries.

El mateix PSC que el 1980 empenyia els immigrants a bramar contra la burgesia catalana ara empeny els joves del país a cridar contra els suposats rendistes, per legitimar el seu programa colonial

Ara és lògic que el Règim de Vichy vulgui carregar-se aquesta font d’empoderament, aprofitant la nova invasió migratòria que viu el país. Des que es va aplicar el 155, tota la política catalana s’ha conduït amb la intenció de destruir les poques estructures morals i materials que podrien ajudar els catalans a tornar a alçar-se. L’autonomia ha esdevingut una mena de petita autarquia espanyola dirigida per gent cada cop més grisa i graponera. Pregunteu-li a Ramon Gras com se sent després de quatre anys mirant de col·laborar amb les institucions i les elits del país per modernitzar la trama urbana de l’àrea metropolitana. Pregunteu-li qui tenia raó quan li deia que amb el Règim de Vichy no hi havia res a fer.

És molt trist veure com el mateix PSC que el 1980 empenyia els immigrants a bramar contra la burgesia catalana ara empeny els joves del país a cridar contra els suposats rendistes, per legitimar el seu programa colonial. Qualsevol pla d’habitatge s’ha de pensar a 25 o 30 anys vista, contemplant demolicions de bona part de l’Hospitalet i d'altres Frankensteins propers a Barcelona; tenint en compte l’estructura nacional, i no sols les dades demogràfiques. Que els nostres joves comparteixin pis no és la pitjor cosa que ens pot passar en una època en la qual cada cop hi ha més persones que viuen soles, i en un país que suporta el pes d’unes migracions sense parangó al continent.

Estem convertint Catalunya en un forat negre, i espero que ens adonem a temps que viure en una societat fallida, sense solució ni esperança, és molt pitjor que haver d'emigrar a un altre país o pagar un lloguer alt. L’esperit capitalista ha estat l’única actitud que ha protegit els catalans dels espolis espanyols, només cal llegir una mica d’història o passejar per Barcelona. Catalunya no té capacitat per absorbir més gent, ni força per ser la locomotora d’Espanya, com promet el president Illa per fer veure que té legitimitat democràtica i un programa de progrés. 

L’habitatge que falta a Catalunya es pot construir a l’anomenada Espanya buida. I si els immigrants o els joves del país la colonitzen i la tornen productiva, aquí ho celebrarem i ens quedarem tan amples. Hem d'alliberar el geni creatiu com sigui i no permetre de cap manera, per més bonic i humanitari que ens ho pintin, que ens igualin cap avall. La igualtat espanyola ens perjudica i és mentida. I demanar més pisos és resignar-se a destruir del país.