Al juny ja vam tenir un altre cap de setmana desolador, ara li ha tocat a aquest; encara que sembla que ens impressionen més les morts per accident de trànsit o la calor. Cinc dones han perdut la vida aquest cap de setmana —dues a Catalunya—, presumptament, a mans de les seves parelles, a l’estat espanyol. De fet, són faves comptades, però hem d’esperar la confirmació de la policia per allargar la llista d’aquest 2024, de les 21 víctimes registrades fins a les 26. I encara no hem fet ni els primers sis mesos de l’any.
Sí, ho sabem d’altres vegades, d’altres anys, a les vacances s’aguditza el problema, però, de fet, aquest malson el tenim tot l’any; també quan no hi ha xifres que salten a les portades. Moren dones i nenes i nens a causa de la violència masclista en un degotall sense parar. A Espanya, 1.265 dones des de l’any 2003.
Quan explico això, sempre hi ha qui afegeix "i homes també". La gran diferència és que ells, els homes, decideixen morir; a les dones no les deixen viure, ni a les criatures. Aquesta no és pas una diferència menor. Tret d’algun cas —no fa gaires dies un—, amb ressò mediàtic amplificat i sense la confirmació del perquè del crim, que acostuma a ser una altra vegada la mateixa violència masclista, les dones no tenen per ús ni costum matar homes. A l’inrevés ja no ho puc dir. No perquè m’ho sembli, sinó perquè les dades són més que clares en aquest assumpte.
Parlar de totes les víctimes, igualant-les, no és pas democràtic; en aquest cas, és directament pervers
La màxima que suposo que dona medalles a la guerra, morir matant, aquí és també un modus operandi força habitual, que —amb totes les excepcions contextuals, que n’hi ha, i de grosses, que es vulguin fer— per ell mateix, però especialment pel tractament mediàtic que es dona, permet desdibuixar la línia entre botxí i víctima molt convenientment. És més fàcil i més avinent per a alguns i algunes, cada vegada més, poder-se amagar darrera de la pena compartida per tothom que no pas reconèixer el que passa. Parlar de totes les víctimes, igualant-les, no és pas democràtic; en aquest cas, és directament pervers. I de misericordiós, no en té res!
De fet, està analitzant científicament. Però ara que és temps d’opinions i d’afirmacions no contrastades, és més fàcil que mai —paradoxa de les grosses en la comparació històrica de l’evolució del coneixement— fer passar per ciència el que no ho és i titllar d’ideologia les aportacions científiques. També a l’acadèmia o des de l'acadèmia. El problema no és nou, però aquest clima de confusió en què hi posen molt d’ofici els partits polítics d’extrema dreta —i tots els que pugen al carro del populisme un moment o altre— no només no ajuda a resoldre el problema, sinó que carrega de raons, de més raons encara, els agressors, i fa que la xifra de dones i criatures mortes no pari de créixer.
No em posaré a explicar si és més fàcil o més difícil ser home ara que abans, o més difícil que ser dona; només sé que els homes continuen triant com viuen i com moren; les dones, no.