En tan sols un grapat de dies, he identificat un reguitzell de notícies que, tot i ser molt diverses, tenien dos trets en comú: l’extrema facilitat amb què les hauríem pogut predir i l’enuig i indignació que, a pesar de veure-les venir, ens provoquen. Són aquestes: 1) Pedro Sánchez no està complint —qui ho hauria dit!— les promeses que el van catapultar a la Moncloa i Junts li ha retirat el suport; 2) en un partit de Copa del Rei, un àrbitre, havent de decidir un parell de jugades alhora dubtoses i determinants, ho ha fet —vinga, qui s’arrisca a vaticinar-ho?— a favor de l’equip de la capital del Reino; 3) Israel ha accedit finalment a un alto el foc, una vegada més, però, només després d’haver enllestit abans la feina militar més bruta i d’estar situat, gràcies a això, en una posició més avantatjosa per afrontar unes hipotètiques negociacions; 4) un any més —ja no sé quants en portem amb aquesta cantarella—, el primer nadó nascut l’1 de gener a Catalunya, que porta per nom Nayeli, no pertany als vuit cognoms catalans —també com d’habitud, esdevé una activitat d’alt risc la sola pretensió d’intentar destil·lar-ne, d’aquesta ja nostrada tradició, alguna reflexió demogràfica sense ser titllat immediatament de xenòfob o ultradretà—; 5) ja podem constatar que, arran de la gestió de la DANA, pràcticament no ha dimitit, un cop més, cap càrrec polític rellevant —sembla, de fet, que alguns empresaris de la Gürtel han rebut contractes exprés destinats a la reconstrucció: això és art!—; 6) aquesta mateixa setmana, per enèsima vegada, presidint en català una vista al jutjat, he hagut de passar —jo i la resta d’intervinents— al castellà perquè un lletrat de fora no entenia la llengua pròpia de Catalunya.

 

Vivim atrapats, en l'àmbit social i institucional, en claustrofòbiques i circulars cintes de Moebius, i com més aviat ho assumim, millor

 

Algú se sorprèn amb algun d’aquests fets? Oi que no? Els hauríem pogut predir molt fàcilment. Han passat ja tantes vegades…, i continuaran passant. És el pa nostre de cada dia. Aparentment, res no canvia, tot es repeteix. Vivim, hom diria, en un etern dia de la marmota. Cada dia ens arriba la mateixa notícia, que, de nou, ens indigna. En van variant, tan sols, certs aspectes accessoris que només generen la il·lusió d’un canvi que, en realitat, gairebé mai no acaba de produir-se. Els qui protagonitzen cada fet aparentment nou, el que fan és, a tot estirar, interpretar sobre l’escenari, amb algun matís diferent, el mateix fet de sempre. En un llibre acabat de sortir del forn —L’intèrpret-—, Richard Sennett fa un repàs històric de les formes com els éssers humans hem interpretat els nostres papers dalt de l’escenari que és el món. Entre altres coses, hi diu, tot evocant Maquiavel, que els polítics, si volen sobreviure, han de ser actors.

Vivim atrapats, en l'àmbit social i institucional, en claustrofòbiques i circulars cintes de Moebius, i com més aviat ho assumim, millor. Sempre han existit, és clar, però ara es veuen amplificades a la màxima potència per les principals xarxes socials —el màxim gerent d’una de les quals, per cert, acaba de recuperar amb absoluta desimboltura la salutació nazi en públic. L’acció real i innovadora esdevé, com en temps tristament passats, gairebé una quimera. No vull dir, amb això, que no hi hagi llibertat d’acció. Sí que n’hi deu haver, suposo. Però consisteix, sobretot, a decidir en quines cintes de Moebius, d’entre les que es tenen a l’abast, s’introdueix cadascú. Un cop dins, sembla que només puguem seguir el curs, la propulsió, de les seves escassament interessants i intensament mediocres i, sobretot, previsibles inèrcies. Penso aquí en les escenes d’estacions de metro de Matrix, quan el protagonista espera que passi un comboi. La diferència seria que la capacitat d’acció d’aquest heroi és molt més gran que la nostra. Per això és un heroi.

Posaré un darrer exemple: Junqueras ha visitat Puigdemont a Bèlgica i els antiprocessistes han activat, a les xarxes i sense solució de continuïtat, el ventilador de la indignació per denunciar que això ja ho vam viure els anys anteriors a l’1-O. Que es repetirà la mateixa història. Que ens tornaran a enganyar. Però jo em pregunto: Junqueras i Puigdemont tenien, realment, alguna opció —alguna llibertat d’acció—, després d’haver renovat els càrrecs en els seus partits respectius, de no fer una trobada com aquesta? El comunicat conjunt que van emetre després podia tenir, realment, algun altre contingut que el que tenia? No ho crec. Perquè viuen propulsats en una cinta de Moebius, la seva. De fet, probablement tampoc no podien tenir un altre contingut les desenes de piulades dels antiprocessistes enutjats. També ells viuen en la seva cinta.

Queda espai, en definitiva, per a l’acció, pel canvi significatiu? El drama de les xarxes socials consisteix, més que a haver amplificat les cintes de Moebius on vivim, a haver-ne esterilitzat el seu escàs però real potencial per a l’acció. Les xarxes ens enutgen més que no pas ens empenten cap a l’acció. Ens indueixen a un inoperant estat de letargia mental i conductual. L’única via per sortir-ne i retornar al terreny de l’acció és, crec, no deixar mai d’alimentar, individualment i col·lectiva, el pensament crític creatiu; aquesta habilitat tan escassament apreciada pels responsables de dissenyar el sistema educatiu. És el professor de matemàtiques Alejandro Adem qui ens recorda que, de fet, la cinta de Moebius, amb les seves formes impossibles, ens ensenya que hem de pensar fora de l’espai en el qual estem còmodes. Per tant, els bucles on fatalment vivim no són, en absolut, una maledicció ni un obstacle a superar o suprimir, sinó el context i la font d’on ha de brollar, precisament, l’acció. Mirem-nos-els amb estima, gestionem-los amb cura, els nostres bucles, les nostres cintes de Moebius, perquè ells, elles, són el que nosaltres som, i d’ells, d’elles, ha de sorgir, quan sigui, la nostra acció, la plasmació dels nostres anhels i esperances.