Fos com fos —i ja sabem com fereix el que repeteix el PNB— Convergència va badar quan es va negociar el finançament en el postfranquisme. Mentre els bascos —materialistes— tenien clar quina era la prioritat, els catalans feien poesia. David Madí, a Merèixer la victòria, admet que així sembla que va ser. El David, que està de tornada, té la dubtosa virtut —pels temps que corren— de dir tot sovint el que pensa. I si cal, assenyalar errors, ni que siguin propers.
Convergència va donar continuïtat a una funesta tradició històrica del catalanisme. ERC, quan era hegemònica, hi havia ensopegat repetidament, dramàticament, a la fase final de la República. Quan aquesta ja agonitzava. Els republicans de Companys i Tarradellas es van deixar prendre la clau de la caixa pel cap de govern de la República, el jacobí Juan Negrín. Quan aquest va manar, assentat a Barcelona, que catalans i bascos transferissin tots els seus recursos econòmics al govern espanyol, el Govern Companys va picar de peus aïradament. Però va cedir. A partir d’aquell dia tot va ser pidolar, un calvari econòmic que posteriorment repercutiria en la comunitat catalana d’exiliats, que va quedar a la intempèrie.
Els bascos fan els sords
En canvi, els bascos, el PNB, van fer els sords davant el doctor Negrín. Tot i la seva fragilitat. Des de juny de 1937 el govern basc s’havia refugiat i instal·lat a Catalunya, com també ho havia de fer despòticament el govern Negrín. O el mateix Azaña, que es va passar mitja guerra còmodament refugiat a Montserrat, com si fos el virrei, a càrrec de la Generalitat, que pagava totes les factures. No es recorda mai que Lluís Companys va salvar primer el monestir (inicialment, tots els seus monjos), el va preservar durant tres anys de la febre incendiària de les hordes llibertàries i, finalment, el va fer gestionar econòmicament, tot el complex de Montserrat, obert a la ciutadania amb tota normalitat, garantint-ne la viabilitat. Montserrat, tot i la guerra i la criminal cacera de bruixes, va seguir sent un oasi espiritual.
Quan Negrín i els seus successors van tenir els recursos de la Generalitat i la clau de la caixa, no van dubtar a escanyar la Generalitat. Al punt que a l’exili, els bascos van fer de prestadors del Govern català! Plorava Irla, plorava Tarradellas, plorava Companys en l’any i mig que va ser a França abans de ser extradit i assassinat. Una vall de llàgrimes per no haver defensat quan tocava l’autonomia financera.
Els republicans catalans no tenien un ral per mantenir una infraestructura digna del Govern a l’exili, perquè en el moment clau van cedir a favor del centralisme democràtic que encarnava Negrín. Ja aleshores, malgrat que la lehendakaritza va tenir una vida efímera, els bascos anaven sempre calents d’armilla. Sobrats. Això els procurava un exili endreçat. Gràcies —val a recordar— que en el seu moment van ser intransigents davant les pretensions recentralitzadores de Negrín. Van anar per feina mentre a ERC es picaven el pit ufanosament.
El finançament hauria de ser un objectiu prioritari del conjunt del catalanisme, una prioritat compartida per tots els que defensen una Catalunya pròspera i més justa, amb recursos i solvència financera
No hi ha dues ensopegades sense tres
L’amnistia arrancada al govern del PSOE ha estat una fita important malgrat la fèrria oposició judicial, càndidament ignorada per Waterloo quan van tirar coets abans d’hora. Com, mal pesi, abans ho havien estat, d’importants, els indults o la derogació de la sedició, que van obrir camí i que sí que van tenir efectes immediats. Eren mesures antirepressives, justes. Però allò fonamental, substancial, de país, era, ha estat i és el finançament. És en aquest punt que pren tot el sentit quan Josep Pla diu "el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres". Per a Catalunya, infinitament millor un Govern insuls amb una veritable autonomia financera, que un de pedra picada amb les limitacions actuals.
Però sembla ser —de fet, tot indica que així serà— que el catalanisme —ara l’independentisme abrandat— tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra. No per desídia, ni per confusió estratègica, sinó per pur partidisme disfressat de maximalisme. Posar bastons a les rodes serà la màxima.
Rere Sánchez Llibre tocant el timbal
En absència de cap idea millor, de cap mínima intel·ligència estratègica, el nou i principal objectiu del messianisme serà fer fracassar qualsevol possibilitat de millora substancial del finançament. La lírica, la retòrica, la poesia, passaran novament per damunt d’allò que tan clar tenien personatges com Samaranch, a qui s’atribueix allò de "no hi ha autonomia política sense autonomia financera". Quanta raó!
L’independentisme s’hauria d’haver posat a recer de les patronals catalanes quan fa quatre dies tornaven col·legiadament a denunciar el maltractament fiscal a Catalunya. Una iniciativa a la qual també es va sumar Foment del Treball amb l’astut Josep Sánchez Llibre al capdavant, amb la seva moderada i encisadora art de la seducció. Tant és per si per necessitat o per convicció. Més encara, l’independentisme n’hauria tingut prou amb tocar el timbal rere Sánchez Llibre fent-li de caixa de ressonància, que fos la seva estampa la que liderés i apadrinés la millora del finançament, tant si s’inspira en el concert basc —com manté ERC— com si és més aigualida, que ve a dir l’exconseller d’Economia Jaume Giró, una de les escasses veus que desafien públicament els plantejaments del jugadamestrisme.
El prec a la Morena de la serra
Un bon finançament no hauria de ser una bandera exclusiva de l’independentisme —com hi ha qui estúpidament ha pretès— quan resulta que, a més —afortunadament—, no és així. El finançament hauria de ser —pel cap baix— un objectiu prioritari del conjunt del catalanisme (com ho hauria de ser la llengua catalana), una prioritat compartida per tots els que defensen una Catalunya pròspera i més justa, amb recursos i solvència financera.
Dissortadament, no serà així. N’hi ha que pujaran a Montserrat no pas per demanar la intercessió de la Moreneta a favor d’un bon finançament. Ben al contrari, hi aniran pregant perquè la Morena de la Serra faci el possible per evitar que prosperi. Ciri en mà, el dipositaran a peus de la Verge amb un pecaminós prec: que tot vagi pel camí del pedregar i que els seus impulsors prenguin mal.