Vaig estar pensant una estona en el títol d’aquest article. I la raó era per si els nàufrags de Ciutadans encara tenen calés per pagar el llum de les seves seus després d’una caiguda al buit electoral. "Qualsevol temps passat va ser millor", traducció catalana del poema de Jorge Manrique, seria l’eslògan perfecte per a Ciutadans de cara a les pròximes eleccions autonòmiques, però ells, amb el sempre conciliador Jordi Cañas com a ideòleg, han escollit "Detenlos", amb la fotografia de Puigdemont i Sánchez donant-se la mà. Cal dir que la fotografia està editada. L’expressió de perversitat de Sánchez i Puigdemont és digna d’una fètida pel·lícula gore. I és que com a partit amant de la sang i el fetge, Ciutadans vol morir matant.
Ciutadans és ja la crònica d’una mort anunciada. Un cadàver que fa la mateixa pudor que quan es van formar i van convertir la política catalana en un femer d’improperis i males praxis. En aquells temps, amb Rivera tapant-se les vergonyes, va tenir-los a ell i a en Cañas com a pistolers. Els ideòlegs d’aquella formació neòfita, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Albert Boadella i Félix de Azúa, van preferir mantenir-se a l’ombra i és que això de la política és una feinada per a aquells que tenen un os a l’esquena. I ho varen fer bé. En Rivera era adorat com a jove advocat de locució florida i agressiva. Llàstima que darrere la musculació, només hi havia esteroides anabolitzants intel·lectuals. Cada cop que Rivera introduïa al seu discurs una frase extreta d’un llibre d’un pensador X, se li veien les costures de la Wikipedia. El jove Rivera era com el Rivera maduret, un fake.
Ciutadans o Ciudadanos va néixer per destruir. Era i és una formació tan anticatalanista que es van veure mimats pels poders mediàtics espanyols per fer tot allò que ni el PP ni el PSOE s’atrevien a fer a Catalunya i van entrar al Parlament com a pinxos de taverna convertint-se en un model de conducta política. No s’entendria la delinqüència verbal que viu el Congrés dels Diputats el 2024 sense el pas de Ciutadans per la política, primer autonòmica, després nacional. I a poc a poc, Ciutadans va anar derivant de la socialdemocràcia, un fake, al reaccionarisme nacionalista espanyol, la realitat. Hi ha discursos d’Albert Rivera que recorden, en la forma i el contingut, els de José Antonio Primo de Rivera previs a la Guerra Civil. I si no em creuen, viatgin per Youtube.
Ciutadans va néixer per fer antipolítica i anticatalanisme, amb aquell famós Foro Babel com a pedra filosofal i el català com a obsessió
Quan Albert Rivera va fer el salt a la política espanyola, va deixar Inés Arrimadas com a líder de Ciutadans a Catalunya. I la va deixar ben ensinistrada. Darrere d’aquella cara de bona nena, s’hi amagava una política amb els escrúpols arran de la claveguera. La Inés és d’aquelles persones que amb un somriure són capaces d’enviar-te a galeres per un amor incondicional a l’Espanya dels seus ancestres. La seu de la Policia Nacional a Via Laietana en l’època dels germans Creix? Qui sap.
Com molts nouvinguts d’altres regiones de España, Arrimadas justificava la seva objectivitat envers Catalunya pel fet de parlar perfectament el català sent de Jerez de la Frontera, per haver-se casat amb un exconvergent i per ser del Barça. L’aprenentatge del català és meritori. I per caminar pel dur camí processista, va escollir Carlos Carrizosa com a segon. I és cert. Van guanyar unes eleccions, però un cop convertida en la formació amb més diputats al Parlament, a l’Arrimadas li va passar com a Rivera. Darrere de la imatge, només hi havia esteroides anabolitzants intel·lectuals. Quan va caure Rivera a Madrid, el va substituir Arrimadas, i d’aquí, al no-res electoral. Ciutadans anava de Titanic, però tenia menys calat que una xalupa.
Ciutadans va néixer per fer antipolítica i anticatalanisme, amb aquell famós Foro Babel com a pedra filosofal i el català com a obsessió. Encara que hi ha certs dubtes si aquests pares fundadors haguessin creat un partit polític si el president Maragall els hagués obsequiat amb un càrrec del tipus director del Teatre Nacional o secretari de la Presidència pels serveis prestats al socialisme.
Carlos Carrizosa serà l’últim a apagar el llum. Metafòricament parlant, esclar, i és que s’intueix la defunció del seu partit. I no caldrà fer-li una autòpsia, perquè tothom sap de què ha mort. Ha sigut la bèstia perfecta i, ara, els seus vots i els seus diputats trànsfugues ja han fugit al PP o a Vox. En Carlos, l’Anna i companyia ja es veurà què fan per seguir l’àrdua tasca d’enverinar la política.
I com a colofó, vull explicar una anècdota. L'endemà de la Via Catalana, es va celebrar una festa literària a la seu de RBA. I allà vaig coincidir amb en Carlos Carrizosa, llavors un polític a l’ombra de papà Rivera, i amb Carina Mejías. Misteriosament, en Carlos creia, ja que jo col·laborava a El Mundo i el meu pare escrivia en castellà, que era dels seus i li vaig parar els peus. “El vostre partit em sembla execrable”, li vaig dir, i per acabar de rematar-ho, vaig afegir que havia participat en la Via Catalana. En Carrizosa em va mirar amb menyspreu. “El teu pare sentiria una gran vergonya de tu”, va contestar. Vaig pensar en el meu pare i la vergonya per la Via, i no hi vaig veure relació, i per tancar la conversa, li vaig desitjar que tornés a casa per seguir la lectura de les obres completes de José Antonio Primo de Rivera. En Carrizosa i la Mejías es varen queixar a Álex Sàlmon, i la meva vida periodística ja no va ser tan fàcil.
Em sap greu per Carrizosa. I em sap greu que sigui ell l’encarregat d’apagar el llum de Ciutadans i adonar-se que ja l’havien deixat a les fosques des de Madrid. Espanya no és generosa ni amb els seus hooligans.