Llegeixo a ElDiario.es un article de Daniel Soufi on parla de Sara Ramírez, una noia de 31 anys que treballa gestionant les xarxes d'una asseguradora veterinària i que, segons Spotify, durant l'últim any ha passat al voltant del 35% del temps desperta escoltant música. Gairebé la meitat del seu dia, per tant. I no és l'única. Es veu que molts usuaris han arribat a xifres estratosfèriques a l’anomenat Wrapped de Spotify: 50.000, 70.000, 100.000 o fins i tot 200.000 minuts. I això que el resum anual es veu que només va fins al 31 d'octubre.
El cas és que la Sara escolta música des que s'aixeca fins que se’n va a dormir: mentre treballa, mentre camina pel carrer, mentre fa esport o mentre llegeix, que és una cosa que no he entès mai. Diu que ha tingut una vida d’ermitana, però en un món superfrenètic, que inclou la música a tota hora. A l’article també apareix, per exemple, un altre usuari que el 99% del temps que va caminant pel carrer porta auriculars. Se suposa que amb la música. Com els futbolistes entrant als hotels, vaja.
Bé, la pregunta és: això és bo o és dolent? L’article aporta la resposta del tenor i divulgador musical José Manuel Zapata, que es declara un fervent defensor de "viure amb una banda sonora eterna". Perquè la música, diu, té un gran poder guaridor. Per ell, com pels catòlics amb Nostre Senyor, la vida és abans de Spotify i després de Spotify.
Hem parlat molt de l’addicció al mòbil, a les xarxes socials; però mai no hem tingut en compte les aplicacions musicals
Però també és veritat que aquesta addicció a la sobreestimulació altera la nostra percepció de la realitat, creant un filtre emocional que dramatitza o embelleix el que és quotidià. A hom li passa quan surt a caminar i veu un paisatge o una posta de sol. De fet, el fet mateix de fer esport escoltant música, pels qui ho fem per obligació, fa aquest moment més suportable.
L’article no aporta cap conclusió, ni tan sols sobre si estar tot el dia amb auriculars afecta la nostra salut auditiva. Però m’ha interessat l’existència del projecte Més que Silenci, que reivindica la necessitat d'un descans sonor. Certament, estar en silenci és un repte perquè t'enfronta a tu mateix. I em pregunto si una vida basada en el filtre de la música no et genera una addicció que fa insuportable el silenci. Perquè hem parlat molt de l’addicció al mòbil. A les xarxes socials. Però mai no hem tingut en compte les aplicacions musicals. Suposo que, com tot a la vida, té raó Aristòtil i la virtut moral és el just mitjà entre dos extrems.
Si és així, el meu Wrapped diu que he escoltat 2.971 minuts de música en aquesta aplicació. Tots just 367 cançons. Una per dia. Bé, una mica més si és fins a l’octubre. Però, vaja, una misèria. Vuit minuts al dia em sembla que em situa lluny del terme mitjà i, per tant, de la virtut. Ara, això no té en compte el món dels pòdcasts, els intents per escoltar mantres per intentar meditar com el Jofre Llombart o les estones que em passo escoltant el Basté, els Òscars o el Toni Clapés, que també són capaços de posar un filtre amable a la vida. I això, tot i el vinagre beneït del Clapés, de qui he descobert aquest any la seva tendència a parlar cada vegada més de la seva dona, la també periodista Marta Romagosa. Com que són moments divertits, a casa, com el Monegal, el Papitu i jo estem esperant el dia en què competeixin a les ones i la Marta també pugui parlar —i respondre— sobre els moments quotidians i costumistes a Can Clapés Romagosa des de l’altra banda de la Diagonal. I que no s’enfadi ningú. O descobriré, efectivament, les virtuts del silenci, però també la d’estar calladet.