Contestar en català (a Catalunya) a algú que només parla castellà és de molt mala educació i demostra que no ets gens empàtic. És una de les moltes frases que hem de sentir-nos dir sovint els parlants de llengües minoritzades com el català. I, a més a més, qui les diu, espera que abaixem el cap i hi estiguem d’acord sense dir ni piu. Donen per fet que també parlem la seva llengua (el castellà) i que no ens fa res canviar la nostra llengua materna per la seva només per satisfer a una persona que, tot i que fa més de vint anys que viu a Catalunya, no li ha donat la gana d’aprendre el català perquè considera que és una llengua poc útil i que amb el castellà ja pot anar per tot arreu (no sembla pas molt empàtica, aquesta persona, que diguem).

Si voleu jugar a aquest joc, juguem-hi. A partir d’ara, per no ofendre a ningú, quan us creueu amb un parlant que tingui com a llengua materna el català, xinès, suec, suahili, amazic, eusquera, etc., us demano si us plau, no, perdó, us exigeixo que feu el favor de parlar-los en la seva llengua materna per no ofendre’ls. I no vull que em vingueu amb l’excusa que estan a Espanya i que la llengua d’Espanya és el castellà, això són excuses de mal pagador. El més important és l’educació i l’empatia, així que ja podem començar a aprendre les més de sis mil llengües que es parlen al món, perquè mai saps amb quin parlant et creuaràs pel carrer (avui en dia, la gent viatja molt).

Altres frases que he sentit dir són aquestes: "El català no és una llengua", "La llengua de Catalunya és el castellà"... Parem-nos en aquestes dues frases, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Començo per la primera. Si el català no és una llengua, què és, un dialecte? Si és un dialecte, suposo que serà un dialecte del castellà. Per tant, no passa res si parlem en català, perquè, als castellanoparlants, no els costarà gens entendre un dialecte de la seva pròpia llengua. Pel que fa a la segona frase, si el castellà és la llengua de Catalunya, per què, de la comunitat autònoma, se’n diu Catalunya i no Castellunya? No voldria començar a parlar de morfologia lingüística, però crec que no cal pensar gaire per veure que Catalunya i català comparteixen una mateixa arrel, i que Castella i castellà també. Ni m’agradaria ser perepunyetes, però les coses són i han anat així, em sap greu.

No podem marginar una llengua tan fràgil com el català, que corre el risc de desaparèixer per assimilació. Dit d’una altra manera, el català necessita els seus parlants per sobreviure. Clar i català

Tampoc voldria citar l’article 3.2 del títol preliminar de la Constitució espanyola —que diu que "les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts"— o el 3.3 —que diu que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"— per dir que tenim tot el dret d’expressar-nos en català i, no només això, tenim l’obligació de fer-ho per tal de protegir i respectar el patrimoni cultural de Catalunya. No podem marginar una llengua tan fràgil com el català, que corre el risc de desaparèixer per assimilació. Dit d’una altra manera, el català necessita els seus parlants per sobreviure. Clar i català.

I, ja per acabar, la frase que em treu més de polleguera: "no hablo catalán porque me cuesta mucho aprender idiomas". Manyacs, que algú em digui això, utilitzant la parla, és un oxímoron en si mateix. Això només es podria pensar. Què dic pensar!, ni es podria pensar (el fet de pensar ja deixa entreveure que tens integrada una llengua dins el teu cervell). Si heu sigut capaços d’aprendre una llengua, en podeu aprendre una altra; el vostre cervell està preparat, us ho asseguro. Així que, a menys que sigueu una ameba, ni se us acudeixi tornar a fer una afirmació tan absurda com aquesta. Busqueu-vos una excusa millor o una coartada més bona. I digueu-me perepunyetes, però el català i el castellà són llengües bastant semblants, no és com aprendre xinès. Així que, excuses, les justes.