No és senzill de traduir l’expressió “el que faltava pel duro”. La dita ens recorda que sempre, sempre, podem anar a pitjor. Mai no pots estar segur d’haver tocat fons o que el futur no serà més desgraciat que el present. Tot això ve a tomb perquè està en marxa, en període de gestació, un grapadet de noves ofertes independentistes, un parell situades en el 'nosurrendisme' i el “tenim pressa”, i una tercera enclavada en l’identitarisme i en el discurs contra la immigració.

No deixa de ser curiós que, en plena ressaca del procés, quan el mercat independentista s’encongeix, cada dia hi hagi més gent disposada a muntar partidets en aquest àmbit. La demanda, decebuda, minva, però, coi, l’oferta es multiplica. No parlem d’una gran alternativa a les opcions que hi ha ara, no. Cadascú, la seva paradeta. Com en aquell gag tan graciós de La vida de Brian (el del Front Judaic Popular i el Front Popular de Judea). Si tot funciona com està previst, naixeran tres criatures noves en la soferta i disfuncional família independentista. Si a tots tres els sortissin bé les coses, serien ja sis els partits d’aquesta naturalesa. ‘Pas mal’.

El procés va decebre els gradualistes, els realistes pragmàtics, per una raó molt fàcil de comprendre: l’independentisme, el civil i, al seu darrere, el polític, es va precipitar cap a l’octubre del 2017 descontroladament, en forma de voràgine, el que el va conduir de dret al fiasco. A continuació, va arribar el càstig de l’Estat. Per als pragmàtics, va ser un error, dèiem, de precipitació. Es va provocar una baralla sense tenir prou força per a guanyar-la, sense estar preparats. El resultat podia ser el que es va donar, o podia haver sigut inclús pitjor.

Però hi ha també els altres. Els que realment es van creure que la independència era bufar i fer ampolles. Per a aquests, l’equivocació va ser no tirar pel dret, no prémer l’accelerador fins baix, perquè, segons ells, “ho teníem a tocar”. No expliquen clarament què vol dir això de ‘tirar pel dret’. Perquè el que no crec que ningú dubti és que l’Estat estava disposat a tot, i ‘tot’ és tot, per evitar la independència de Catalunya. A què estarien disposats aquests que retreuen a Puigdemont no haver fet el vaitot? Mai no ens ho acaben de dir.

La demanda, decebuda, minva, però, coi, l’oferta es multiplica

Ara per ara, els nadons en camí són tres. El primer és el de l’eurodiputada Clara Ponsatí i el seu escuder i assessor Jordi Graupera. El segon, el que impulsen una part de l’Assemblea Nacional Catalana i la seva presidenta, Dolors Feliu. En aquest cas, sembla que ni a la senyora Feliu ni als que li segueixen la veta no els amoïna ni poc ni gens que el fet de muntar un partit resulti absolutament contradictori amb els orígens, els objectius i la naturalesa de l’ANC. Però, és clar, els deu semblar que, un cop han graponejat tant l’Assemblea, ja no ve d’aquí i poden enterrar-la definitivament i molt endins.

El tercer ‘nasciturus’ és el de Ripoll. La seva alcaldessa, persona inquietant i molt hàbil comunicadora, representa una opció identitària i especialitzada a blasmar la immigració. Com en la resta de casos, la ideologia, entesa com l’eix esquerra-centre-dreta, se situa en un segon o tercer pla. Aquesta oferta és la més perillosa, no cal dir-ho. Ho és sobretot pel potencial, pel camp que té per córrer. Com que per als partits institucionals, convencionals, sobretot els que se situen en l’hemisferi esquerre, parlar dels problemes —no sols de les virtuts i avantatges— de la immigració és un tabú, els incomoda enormement, doncs no en parlen. Això decep i desespera a aquells que més en contacte estan amb aquests problemes, que normalment són membres de les classes populars i treballadores. Està tot inventat, i està ben a prop. Només cal mirar a Reagrupament Nacional francès o a Vox. La dreta identitària i antiimmigració és el resultat, en bona part, de la manca de valentia i de propostes de l’esquerra.

De tots tres parts, en tenim un —ja veurem què acaba passant amb els altres dos— que ja ha estat anunciat. El partit de Ponsatí i Graupera es presentarà el 23 d’abril, per Sant Jordi. Asseguren que es pot governar amb solvència i també anar com un coet cap a la independència. I que ells dos saben com fer-ho. D’aquí ve el nom del partit: ‘Alhora’. Ho farem tot, tot al mateix temps i més bé que ningú, ens prometen.

De moment, però, l’únic que està clar, és que, en el millor dels casos —parlo des de la perspectiva del conjunt de la societat—, aquests partidets no s’aixecaran un pam de terra, i, en el pitjor, aconseguiran una muntanyeta de vots que contribuiran a afeblir ERC, Junts i la CUP. Més oferta, més divisió. De fet, tampoc en aquest cas cal guaitar gaire lluny per adonar-se’n. El 2019 Graupera va impulsar, amb uns quants amics i amb ell d’alcaldable, una llista per a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona (Barcelona és Capital-Primàries, se’n deia). Van aconseguir més de 28.000 vots -que Déu n'hi do-, els quals, tanmateix, no van servir absolutament per a res. Van anar a parar a la brossa. Zero regidors. Bé: sí que van servir. Van perjudicar els altres partits independentistes, els van impedir obtenir més representació. Com se sap, es van quedar en quinze regidors, deu d’ERC i cinc de Junts. La CUP no en va treure cap.