No pretenc ni fer una valoració ni un resum de l’acord de claredat presentat fa uns dies, que recull l’intens treball fet durant mesos per un grup de politòlegs i acadèmics escollits pel govern català. He tingut la sort de seguir-lo una mica de prop per la meva bona amistat amb l’Astrid Barrio, relació nascuda fa més de vint anys, quan ella escrivia la tesi sobre Convergència i Unió i la colla del “matí” ens entossudíem a fer política a Unió. Se m’acut que puc compartir alguns dels moments que he anat vivint per si ajuden a clarificar, ja em perdonareu l’acudit, algun dels aspectes del treball.
Crec que puc afirmar sense revelar cap secret que feia anys que ERC volia que es fes un treball rigorós, acadèmic i políticament neutre sobre com plantejar, inspirant-se en el cas del Quebec, la possibilitat, a partir de cinc preguntes, de “perfilar les característiques i continguts d’un potencial acord encaminat a la resolució del conflicte sobre el futur polític de Catalunya”.
També crec que no és cap secret que l’elecció de l’Astrid va suscitar una febrada mediàtica de baix contingut intel·lectual intentant desacreditar-la a ella i als que l’havien escollit per tots els mitjans tuiters i mediàtics a l’abast del santoral habitual. Quan la van nomenar, l’Astrid va sospitar que jo n’havia estat un dels instigadors. Per sort, res més lluny de les meves possibilitats. Tot i que si se m’hagués demanat el parer, jo ho hauria desaconsellat per evitar-li els estirabots d'uns i altres, perquè ha rebut de totes bandes. El cert és que va acceptar perquè li van garantir, com així ha estat, que es tractava d'un treball acadèmic. I pels politòlegs professionals, un repte d’aquesta mena, compartit amb gent de primer nivell, no podia ser rebutjat.
Per fi disposem d'un material clar sobre com de complex i delicat que resulta parlar del “referèndum” amb rigor i transparència, i d’un mètode per cercar consens sense apriorismes
Un altre detall del making of és que va rebre per part d’alguns amb qui va voler compartir-ne les idees un menyspreu indigne, vist l’abast, el rigor i la utilitat del treball aconseguit. En aquest cas he d’entonar el mea culpa perquè no me la vaig prendre seriosament, fins que n’he vist els resultats. Us confesso que em cansa molt parlar de referèndum o de res que se li assembli. És un cansament del tot físic, que no ideològic. Necessito parlar d’altres coses, i passar pàgina. Per això me’n fotia. I ara toca demanar públicament perdó. El treball és impecable. Llarg, però útil i impecable.
Un darrer detall, si voleu, del tot anecdòtic. A l’Astrid li feia molta por el mal ús mediàtic del treball. I també l’aprofitament polític. Si en prens només una paraula, o una frase, i la treus de context, el treball pot defensar el referèndum o el seu contrari. Per tant, lectures malintencionades, molt habituals en els cercles de llegida curta i crítica llarga, podien malmetre tot l’esforç. Un treball acadèmic ha de defensar-se acadèmicament i això s’escapa de qualsevol tribuna que no sigui estrictament universitària. Malgrat tot, costarà molt que sigui mal emprat per qualsevol relat maliciós sense deixar oberta la rèplica en el sentit contrari. En canvi, seria molt útil que el document fos emprat per dissenyar amb calma els futurs plantejaments de les dificilíssimes i llargues negociacions, que tant de bo es puguin anar duent a terme en els propers anys. El document sobre la claredat com a eina de treball només tindrà utilitat si l’ús que se’n fa respon a criteris allunyats del Twitter i de les campanyes electorals. Com quasi tot en política, mentre el relat sigui l’únic objectiu, només tindrem cinefòrums més o menys entretinguts. Per si no havíem entès la complexitat, el temps i les mediacions que requereix la verdadera política, Ucraïna i l’Orient Mitjà ens recorden els segles de cruents i sagnants desacords que quan s’allunyen de la política només poden portar patiment, guerra i mort.
Això és tot el que us en diré, perquè la resta, els qui tingueu temps i estigueu interessats a acostar-vos-hi, consisteix en un treball acadèmicament impecable de 62 planes. Encara me’n faig creus com no en té 200. Estic segur que en els propers dies, tindrem abstracts i versions més resumides. Però per fi disposem d'un material clar sobre com de complex i delicat que resulta parlar del “referèndum” amb rigor i transparència, i d’un mètode per cercar consens sense apriorismes. Gràcies, Astrid, a tu i a tots els teus companys acadèmics de la claredat.