A mesura que van passant els anys, recordem i analitzem allò que vam aprendre quan érem petits. L'educació que rebem a les primeres etapes de la vida ens marca significativament per sempre.
Recordo freqüentment moments que vaig viure al col·legi de Santa Ana, de les monges deixebles de María Rafols. Entre les germanes, n'hi havia una que ens ha marcat a moltes de les companyes que van passar-hi mentre les monges gestionaven el centre. L'Hermana Manuela. No sabria dir quants anys tenia quan em va fer classe. Perquè sempre havia semblat més gran. Passats els anys, quan jo ja era mare, ens vam trobar pel carrer, i encara que evidentment estava una mica més marcada pels anys, continuava sent pràcticament la mateixa. Alta, amb la pell molt blanca, com el seu hàbit, uns ulls clars —gairebé grisos— que et traspassaven i unes mans fines amb dits llarguíssims. Era una dona de maneres exquisides, ferma, dura i implacable. Era una d'aquestes persones que tenen autoritat tan sols amb la seva presència. Mai no va aixecar la veu a classe. No li calia per generar en nosaltres una barreja entre temor i respecte. Ens portava "rectes com una espelma" i ens "collava" a l'hora d'estudiar, d'expressar-nos amb correcció, de fer la feina "neta i ben feta". Dura, molt dura. I justa. Probablement, una de les millors professores que he conegut. Ens ensenyava llengua castellana, literatura, una mica de llatí. Però sobretot ens ensenyava educació: observar amb atenció i saber "comportar-nos". I de tant en tant, deixava anar alguna de les seves "frases lapidàries" que van quedar gravades per sempre. "Talegón, el clau que sobresurt és el que s'emporta la martellada". "O ets clau, o ets martell. I la consciència t'ha de guiar per no equivocar-te". No seria capaç de comptar la quantitat de vegades que aquestes paraules em venen al cap.
Des de ben petita em ficava en embolics perquè una situació em semblava injusta i creia que calia dir-ho. A l'Hermana Manuela sé que li semblava bé, però va tenir la grandesa de donar-me un avís per estar ben preparada abans d'"embolicar-me". Som claus o martells? Depèn. La vida ens posiciona —o nosaltres mateixos— en diferents circumstàncies i ens dona l'oportunitat d'aprendre i actuar. De dir si fem un pas endavant i assumim els cops que ens endurem, si preferim empassar i sotmetre'ns, si som els que colpegen sense pietat. La metàfora de l'Hermana Manuela dona per reflexionar. Ser clau o martell no és bo ni dolent per se. Gairebé res a la vida no ho és. Tot depèn de quines motivacions et fan triar, et mouen des de dins. Si hi ha reflexió o no, marge de reacció i consciència.
Aquesta setmana, amb tot aquest enrenou de la llei d'amnistia i dels "paperots" que estem veient per part de diferents instàncies del poder, apareixia Felipe González per deixar anar una les seves "filípiques". El que diu aquest senyor continua generant impacte i interès, malgrat que la majoria de les vegades, segons la meva opinió, em generi un profund rebuig. Però convida, sens dubte, a reflexionar, i això sempre és d'agrair. Felipe González demanava a la ciutadania que "no confongui el veritable significat (de l'amnistia)", i explicava que no és "perdonar" els líders independentistes catalans encausats pel procés, sinó "demanar-los perdó" i "legitimar que ho tornin a fer". Afegia que "la gent confon l'amnistia amb el perdó" i emfatitzava: "Jo només vull recordar-li que no estem perdonant, estem demanant perdó". La qual cosa li sembla, a més a més, "escandalosa".
Ser clau o martell no és bo ni dolent per se. Gairebé res a la vida no ho és. Tot depèn de quines motivacions et fan triar, et mouen des de dins
Mentre escoltava les seves reflexions, que versaven sobre els "problemes diaris de la gent" i "la tensió que ens generen els polítics", se m'escapava una riallada. Aquesta manera de voler capgirar l'assumpte, alhora que em sembla que té raó, em va fer gràcia. I vaig recordar allò dels claus i els martells. M'explico: em va fer gràcia perquè la intenció amb què González fa aquesta exposició és la d'indignar-nos. La de dir-nos que som idiotes per no assabentar-nos del presumpte engany, mitjançant el qual, sembla que estem sent magnànims en "perdonar", quan, en realitat, estem agenollant-nos i gairebé "suplicant clemència als indepes". I vaig riure perquè, en realitat, té raó. Perquè la veritat és que, com ja he dit en altres ocasions, l'amnistia representa haver de reconèixer que no hi ha cap altra manera de resoldre l'enorme greuge que s'ha creat, que desfent el nus gairebé per "art de màgia". Aquest "fer creu i ratlla" ve a representar, efectivament, haver d'acotar el cap i reconèixer que cal "desfer-ho" tot. És clar que representa, en realitat, demanar perdó: per les notícies manipulades i falses, pel retorciment de la llei, per la generació d'odi entre conciutadans, per la violència, per la por, per la censura, per destrossar la convivència. I per donar la culpa als que han estat les víctimes. És veritat que suposa "haver de reconèixer" que "tant de soroll" creat avui resulta, a la fi, vergonyós. I no es pot passar per alt que l'amnistia no es condiciona a haver de "demanar perdó" per part dels amnistiats. Efectivament, amb ella, s'està "demanant perdó" en eliminar les condemnes per part de l'executiu i del judicial. Clarament, són unes "disculpes" d'aquelles que gairebé no se senten; les del nen entremaliat que, conscient que s'ha passat, arrossega els peus i l'únic que vol és girar full i sortir corrents. I que demana "perdó" perquè li estan recaragolant l'orella perquè ho faci, és clar. Els martells convertits en claus, podria ser. I és lògic que els cogui, que els molesti, com a Felipe González, que no ha aconseguit sortir-se amb la seva. De fet, fa anys que fa forats al seu propi vaixell (metafòricament parlant) i sembla que no entengui per què s'omple d'aigua.
L'Hermana Manuela ens explicava que a la vida no sempre s'és clau o martell. Però que, quan no et quedés més remei que ser una cosa o l'altra, procuressis ser-ho de manera coherent, humana i responsable. De fet, de vegades no tenim del tot clar quin paper fem. I això és també una mica el que apuntava González, presentant la dicotomia entre "perdonats" i "perdonadors". I aquesta reflexió em va tornar a aparèixer quan vaig trobar-me una anàlisi de Neil Oliver, que parlava d'una cosa diferent, però en essència, del mateix. Ell es referia a l'experiència de la Covid, que va posar de manifest actituds que no hauríem de passar per alt. Concretament, reflexionava sobre aquelles persones que, davant la primera oportunitat que se'ls ha presentat a la vida, han triat comportar-se "com la Gestapo". Aquells que "estaven a punt per posar-se l'uniforme i esbotzar portes". Oliver assenyala que, "quan l'opció finalment es va presentar, quan les persones estàvem sent classificades" es van recórrer camins plens d'injustícia. I avui, mirant enrere, és evident. La qüestió es que ningú no ha demanat perdó i, encara més, es va martellejar els que van defensar drets i llibertats com si fossin culpables. L'analista posa el focus, precisament, en el fet que, si no s'aclareixen les coses, si no es demana perdó i s'assumeixen conseqüències, quan tot torni a passar, hi haurà problemes de nou. La qual cosa també té a veure amb el que apuntava González: ja que estava convençut que els "independentistes ho tornaran a fer". Com si fos una amenaça, un vaticini d'apocalipsi.
La clau, a parer meu, està en què passarà com a conseqüència si ho tornen a fer. Perquè aquí radica l'amnistia, allò del perdó i el perdonat. Com a la pandèmia. Si no tenim clar el que ha passat de debò, continuarem pensant que hem estat claus quan en realitat potser hem estat martells. O viceversa. La reflexió és el que ens fa humans. No ens garanteix que l'encertem, però almenys pot evitar que ens equivoquem.