La privacitat i el dret a la intimitat són pilars essencials de qualsevol democràcia. La protecció d'aquests drets hauria de ser inqüestionable, ja que hi resideix l'essència de la llibertat individual davant el poder de l'Estat. Tanmateix, a Espanya, aquestes garanties han estat sistemàticament vulnerades, especialment quan els afectats són ciutadans considerats incòmodes per a les institucions o el govern espanyol. El cas Pegasus, que implica l'espionatge a més de 65 persones vinculades a l'independentisme català, i les mesures invasives en investigacions com el cas Volhov, que van permetre accedir al contingut complet dels telèfons mòbils de múltiples afectats, evidencien un patró d'abús d'eines tecnològiques i procediments legals. Aquestes actuacions han servit per construir causes que criminalitzen no només líders polítics, sinó també el seu entorn social, cultural i legal, violant drets fonamentals en el procés.

Durant anys, les institucions de l'Estat, inclosa la Fiscalia, han estat còmplices o permissives amb aquestes pràctiques. No hem vist una defensa activa dels drets fonamentals quan aquestes eines es van utilitzar contra ciutadans catalans, advocats o polítics independentistes. Al contrari, s'ha normalitzat una narrativa que justifica aquestes accions sota pretextos com "protegir la unitat d'Espanya" o combatre suposats delictes, moltes vegades inexistents, de corrupció i desestabilització política.

Tanmateix, el panorama canvia quan les actuacions judicials afecten figures com la Fiscal en Cap de Madrid, Pilar Rodríguez Fernández, o el Fiscal General. De sobte, s'alcen veus en defensa de la intimitat i la proporcionalitat en les mesures d'investigació. Aquesta reacció posa de manifest una doble vara que no només erosiona la credibilitat de les institucions, sinó que també qüestiona el seu compromís amb l'estat de dret. Encara més, exposa la hipocresia dels qui ara defensen drets que anteriorment silenciaven o ignoraven.

El que abans es considerava acceptable, avui resulta inacceptable només perquè afecta membres de les mateixes institucions

Des de 2017 Pegasus ha estat utilitzat per espiar ciutadans catalans, inclosos advocats, periodistes, activistes i polítics. Encara que el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) va admetre haver espiat 18 persones amb autorització judicial, les investigacions van demostrar que l'abast va ser molt més gran, afectant més de 65 individus. El més greu és que aquestes accions no van ser casos aïllats ni van respondre sempre a investigacions justificades, sinó que van formar part d'un esquema de vigilància sistemàtica contra l'independentisme català i el seu entorn. A més de violar la privacitat, l'ús de Pegasus ha soscavat altres drets fonamentals, com la confidencialitat entre advocat i client, imprescindible per garantir un judici just. Quan els advocats són objecte d'espionatge, es trenca aquesta base essencial del sistema judicial, posant en perill tant els drets individuals com la integritat dels processos legals.

El cas Volhov demostra com les institucions han utilitzat mètodes invasius per construir una causa general contra l'independentisme català. Accedir al contingut dels telèfons mòbils dels investigats sense un propòsit clar i fer servir aquestes dades per justificar objectius polítics és una pràctica que vulnera greument els drets fonamentals. Més preocupant encara és que l'obtenció d'aquestes dades hagi estat encarregada a particulars, reflectint una alarmant falta de rigor en el respecte a les garanties legals. Aquest enfocament no només afecta els investigats, sinó que estableix un precedent perillós que es pot girar contra qualsevol ciutadà o col·lectiu. Com veiem ara, fins i tot fiscals poden acabar sent víctimes d'aquestes mateixes eines que, fins fa poc, defensaven o justificaven.

Resulta irònic que sigui ara, després de la intervenció de les comunicacions de la Fiscal en Cap de Madrid i del Fiscal General, quan es comença a parlar de la importància de respectar el dret a la intimitat i el secret de les comunicacions. Aquest reconeixement arriba massa tard per a les desenes de ciutadans que durant anys han estat objecte de vigilància per part de l'Estat. La doble vara és evident: el que abans es considerava acceptable, avui resulta inacceptable només perquè afecta membres de les mateixes institucions. A més, en cada comunicació interceptada els afectats són almenys dos: els qui es comuniquen entre si. Això multiplica les vulneracions, ja que involucra també familiars, amics o col·legues. Tanmateix, durant anys la Fiscalia no va qüestionar aquestes pràctiques, ni es va posicionar en defensa de la legalitat. Ara que alguns fiscals són objecte d'aquestes mateixes mesures, les institucions semblen haver redescobert la importància dels drets fonamentals.

Aquests casos deixen clar que els drets fonamentals no poden ser negociables ni aplicats de forma selectiva. Una democràcia sòlida no pot permetre's el luxe de defensar aquests principis només quan convé. La privacitat, el secret de les comunicacions i la intimitat han de ser protegits sense excepcions, independentment de qui sigui l'afectat o la seva posició política. La incoherència en la defensa d'aquests drets no només erosiona la confiança en les institucions, sinó que també transmet un missatge perillós: que la legalitat i la justícia poden modelar-se segons interessos polítics o corporatius. Aquest missatge mina els pilars de l'estat de dret i posa en perill les llibertats de tots els ciutadans.

La incoherència en la defensa d'aquests drets transmet un missatge perillós: la legalitat i la justícia poden modelar-se segons interessos polítics o corporatius

El respecte pels drets fonamentals no és una qüestió de conveniència política, sinó un imperatiu ètic i legal. Els casos Pegasus, Volhov i les intervencions als fiscals han de ser un punt d'inflexió per establir límits clars a l'ús d'eines de vigilància i garantir que les institucions actuïn amb coherència. No es pot construir una democràcia sòlida si els drets dels ciutadans se subordinen a interessos polítics.

És hora que les institucions assumeixin la seva responsabilitat en la defensa dels drets fonamentals i actuïn de forma coherent i transparent. Només garantint una protecció universal i incondicional podrem construir una societat veritablement justa i lliure. Sense aquesta coherència, la democràcia corre el risc de convertir-se en una il·lusió buida, incapaç de sostenir els seus propis principis.

En definitiva, ni la Fiscal en Cap de Madrid ni el Fiscal General no tenen més drets que la resta de ciutadans; en realitat tenen els mateixos i aquests drets, sigui qui sigui el titular, han de ser defensats... Per als espiats durant anys ja s'arriba tard i aquesta és la gran crítica que ha de fer-se als qui avui s'han reconvertit en defensors acèrrims del dret a la intimitat, però que durant anys han guardat un silenci còmplice o han estat part substancial del problema.