El colpisme, com si fos ahir

Han transcorregut més de quatre dècades des del 23-F de 1981 i sembla com si fos ahir. No és que el temps s’hagi aturat, perquè en aquests anys han passat moltes coses, i algunes de ben grans. Per començar, hi ha hagut un canvi molt reconfortant, almenys per als que som republicans de veritat. El rei emèrit Joan Carles és avui un pària. Viu fugat de la Hisenda espanyola a Abu Dhabi, una d’aquelles monarquies absolutes i corruptes que van engreixar-li el compte corrent, per intentar salvar la monarquia espanyola, que viu una decadència absoluta. No se’n surt gaire, perquè els embolics de la família reial cada dia són més esperpèntics.

A Joan Carles ni tan sols l’ha salvat la mentida, escampada durant anys, que ell havia aturat l’intent de cop d’estat. Quan l’any 2000 la periodista gallega Rebeca Quintans va publicar el llibre Un Rey golpe a golpe. Biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón, va fer-ho amb el pseudònim de Patricia Sverlo, per si de cas. El 2016 va reeditar el llibre i va signar-lo amb el seu nom i amb un altre títol: Juan Carlos I. La biografía sin silencios (Akal). Els esforços dels hagiògrafs del rei, de l’estil de Fernando Ónega o Javier Cercas, per desmentir la participació del monarca en tot allò, han quedat superats per la investigació històrica i periodística. Anatomía de un instante és un llibre indecent i deshonest. Cap d’aquests llibres hagiogràfics pot rebatre els fets exposats per Quintans. Ni els d’ella ni els de molts altres autors (per exemple, Pilar Urbano o l’exmilitar Amadeo Martínez Inglés), que han refutat documentadament la tesi que assegura que en l’intent de cop d'estat el Rei era el salvador.

L’estat espanyol, a pesar de la constitució democràtica que el regeix, en realitat no és una democràcia plena. Cap monarquia ho és, deixem-ho aclarit d’entrada, si més no per aturar els babaus que em parlaran de la Gran Bretanya, etcètera, etcètera. Si el cap de l’estat no és elegit per sufragi i, a més, com en el cas d'Espanya, interfereix en la política amb opinions i actituds polítiques, no cal demanar la guillotina per fer fora la reialesa, sinó que n’hi ha prou, simplement, amb reclamar-ne la supressió. O bé, com es va intentar a Catalunya el 2017, separar-se’n per sempre més. La desgràcia és que, com escriu Quintans, el “joancarlisme” va contaminar periodistes i intel·lectuals de tradició esquerrana i republicana, com Francisco Umbral, Manuel Vázquez Montalbán o Manuel Vicent. Van exaltar la figura del Rei, sumant-se fervorosament a les files monàrquiques amb apassionades defenses del seu paper en la Transició, les quals no van ser mai rectificades ni matisades, malgrat l'aclaparadora documentació històrica que demostra el contrari. Diguem les coses clares, perquè l’esquerra del règim del 78 no està lliure de culpa de l’homenatge injustificat al Rei.

L’estat espanyol, a pesar de la constitució democràtica que el regeix, en realitat no és una democràcia plena

En un moment en el qual rebrota la corrupció en els entorns del PSOE amb el cas de les mascaretes protagonitzat per qui diuen que era “assistent” (de càmera?) del ministre Ábalos, cal recordar que el 1991 el PSOE va ser protagonista del segon cas de corrupció per finançament il·legal del partit. El primer va ser del PP, el cas Naseiro. Era l’època en què Felipe González encara governava i havia intentat donar satisfacció als colpistes amb l’aprovació de la LOAPA i amb l’organització dels GAL, operatius des del 1983. La memòria del present és tan important com la de la Guerra Civil, que és la que agrada de recordar a Pedro Sánchez i companyia. Aquell escàndol de corrupció filipista va destapar-lo el comptable d’una de les empreses pantalla que utilitzaven els socialistes. Era el xilè Carlos Alberto Van Schouwen, germà d’un dirigent del MIR, que és un dels molts desapareguts després del cop d’estat de Pinochet el 1973, i ell mateix s’havia hagut d’exiliar a Mèxic. Allí va conèixer Luis Oliveró, propietari d’una de les empreses implicades en la trama corrupta. Van Schouwen va decidir filtrar a El Mundo i El Periódico les irregularitats, més per despit que no pas per una pruïja ètica. Van demanar un augment de sou en constatar que els diners corrien en abundància, i l’empresa va respondre-li que s’estigués de romanços, que ell era un immigrant sense papers.

Aleshores el PSOE va protegir tant com va poder el totpoderós secretari d’organització del PSC, Josep Maria Sala, fins i tot el va treure de la presó en dos dies. Ara veurem si Santos Cerdán i Slavador Illa, persones pròximes a la gestió que de tot allò feia Koldo García, qui té només el mèrit d’haver estat valent davant d’ETA, també tanquen files a favor del personatge per protegir les xarxes clientelars. Un corrupte no actua mai sol, i per això la gent amb poder els protegeix. El periodista Xavier Vinader, que va destapar la trama de la guerra bruta contra ETA, al final va ser jutjat i condemnat per “imprudencia temeraria profesional con resultado de dos asesinatos”. Es va exiliar, naturalment, perquè se’l perseguia per terrorisme simplement perquè era un periodista que buscava la veritat. Ell era un d’aquells que no acoten el cap davant el poder i el jutge de l’Audiència Nacional, un espècimen tan trampós com els jutges que persegueixen l’independentisme saltant-se l’estat de dret.

L’amenaça a la llengua i la cultura catalanes és ara tant o més important que no ho era quatre dècades enrere.

A Espanya quaranta anys no són res. Fitxin-s’hi bé. El 25 de gener de 1981, el Diario 16, un rotatiu en aquell moment identificat amb l’esquerra, malgrat que era dirigit per Pedro J. Ramírez, va donar a conèixer l’anomenat Manifest dels 2.300. Se’n recorden, oi? Perquè els efectes encara es noten ara. L’espanyolisme atacava preventivament la immersió lingüística. Era un espanyolisme alimentat per alguns sectors de l’esquerra estatista, perquè, aclarim-ho, en aquell moment Federico Jiménez Losantos no era el fatxa que és ara, sinó un ensenyant provinent de Bandera Roja. Protestaven tot i que no existia cap llei de normalització lingüística i el pla pilot d’immersió en català de l’ensenyament en dinou aules de dotze escoles de Santa Coloma de Gramenet i el projecte Font Rosella de Sabadell no va arrencar fins al curs 1983-84. Per ser justos, cal no amagar que aquests dos ajuntaments estaven governats pel PSUC, amb dos alcaldes llavors carismàtics: Lluís Hernández i Antoni Farrés, respectivament. La contradicció entre les dues actituds és de l’esquerra i de ningú més, com es va poder constatar de nou durant el procés. També vam poder descobrir un espanyolisme rampant, agressiu i xenòfob en les files dels socialistes i els comuns.

L’amenaça a la llengua i la cultura catalanes és ara tant o més important que no ho era quatre dècades enrere. Amb l’afegit actual que la pressió demogràfica i cultural dels nous catalans ha generat un desequilibri important a favor del castellà. El 1981 la societat civil catalana va reaccionar amb gosadia i imaginació. El 18 de març 1.700 persones es van aplegar al paranimf de la Universitat de Barcelona per crear la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. La diada de Sant Joan d’aquell mateix any, aquella Crida va organitzar un macroconcert al Camp Nou que va ser tot un èxit. Sota el clam "Som una nació", van actuar-hi Lluís Llach, La Trinca, Marina Rossell, Al Tall i el cantant de flamenc Manel Gerena, fent una picada d’ullet als altres catalans. La batalla de la llengua estava servida a Catalunya, com al País Valencià, que ha viscut amenaçada per la “pesta blava”. Ara el PP valencià i balear estan oficialitzant la marginació del català des de les institucions d’autogovern. A Catalunya, la crisi del model lingüístic immersiu a les escoles s’ajunta a l’ofensiva del 25% de castellà a les aules que el PSC defensa al costat de les organitzacions espanyolistes.

Després d’una dècada de mobilitzacions per aconseguir votar si ens volíem separar d’Espanya o no, no estic segur que avui l’independentisme pogués omplir el Camp Nou com l’any 1981. El fracàs del 27-O ha generat una desmobilització pràcticament total, mentre que l’espanyolisme es reorganitza per aprofitar aquesta debilitat política, que s’afegeix a la mala gestió diària que Esquerra fa dels afers socials. Fa uns dies a La Vanguardia un col·lectiu que es fa dir de Pau i Treva, integrat per homes que ho han estat tot en el règim del 1978 de la mà del PSOE, el PP i CiU, reclamava a Pedro Sánchez que es desempallegués de Carles Puigdemont per retornar a l’idíl·lic món del règim del 78. Més enllà dels arguments fal·laços sobre el fet que tothom vol la pau menys els independentistes, la senectut dels sotasignats és el reflex de la decadència d’un règim que, almenys a Madrid, no té alternativa. El que és incomprensible és que, a Catalunya, l’independentisme s’esbudelli i no pari de fraccionar-se. Res és més urgent que resoldre les misèries per servir el país i sortir d’Espanya.