A milers de quilòmetres de casa, la notícia em sembla una fake news de les moltes que contaminen l’univers de la comunicació. Com diu la Malena Busquets, és tan impensable que tanqui el Bar Boia, com ho seria el tancament del Florian de Venècia o el Deux Magots de París, sense recordar que les lleis que haurien de preservar la vida dels pobles sovint no són res més que les piconadores que les arrasen. El Boia no pot tancar, com no poden tancar els Boies que hi ha a tants llocs de la costa. Hi ha locals emblemàtics, densos de vida col·lectiva, que no són simples espais per prendre alguna cosa i passar-hi una estona, sinó autèntics calaixos de sastre on dipositem la memòria d’un poble.

Així és el Boia, un enorme guardià de la memòria, i no només per les dècades de vida que acumula des d’aquell difícil 1946, ni pels Dalí, els Pla, els Foix, els Duchamp i tants altres noms rellevants que l’han gaudit, sinó perquè cadascun dels milers que hi hem passat esmorzars interminables amb Pere Vehí, aperitius desvagats amb amics de totes les condicions, i nits de còctels amb el mestratge del Manel Vehí, hi hem deixat pell de vida. És una identitat forjada estona rere estona, conversa rere conversa, asseguts al mirador de la mar, o al darrere, contemplant la gent que hi passa. I amb cada conversa, el Boia ha construït la identitat d’un poble a estones salvatge, a estones civilitzat, i sempre singular. Un espai d’humanitat desbordant que no destrueix el paisatge, sinó que, ans al contrari, el conforma, el completa i l’identifica.

És difícil imaginar com tot aquest llegat de vida, memòria i civilitat no ha pesat a l’hora de prendre la decisió de fer-lo tancar. Sí, ja sabem que hi ha una llei de costes, que cal preservar les platges, que bla, bla, bla... I és ben probable que l’absoluta majoria de la gent que estimem el Boia hi estem d’acord, amb una llei que preservi les costes. La qüestió no és desmentir la llei, sinó aplicar-la allà on correspon amb la necessària mirada humana que hauria d’haver-hi darrere del polític de torn que pren la decisió. Tenim en compte la norma, però també les contingències, les circumstàncies, en definitiva, la necessària excepció. El problema ve quan lluny de tenir polítics d’alçada, tenim mediocres i cretins que actuen més amoïnats per preservar el seu càrrec que per servir els ciutadans i que, a més, ho fan amb una doble moral tan evident com denunciable.

Vostès, aquests que s’amaguen darrere d’una normativa, han destruït un bocí sensible i estimat de la nostra història

Ens parlen de llei de costes? Ens parlen de preservar el litoral quan el tenim destruït per totes bandes, quan no hi ha ni un sol d’aquests politiquets de baixa estofa que sigui capaç d’enfrontar-se amb grans grups econòmics que no han deixat ni un mil·límetre de Mediterrani? Ara, quan es tracta d’enfonsar un local emblemàtic, que no fa mal a ningú, que és un redós de vida compartida, que lluny d’impedir el paisatge, li atorga una tribuna on gaudir-lo, i que, any rere any, dia rere dia ha construït l’essència del poble, aleshores sí, aleshores tots aquests funcionaris de pacotilla s’atreveixen, perquè sempre serà més fàcil gosar tancar el local d’en Pere Vehí, que enfrontar-se amb una gran corporació hotelera. Hipòcrites, insensibles, aprofitats, deshumanitzats! Tocasardanes!

I ara què? Està millor Cadaqués? Gaudim d’un paisatge més bell? Hem salvat alguna platja? En absolut: Cadaqués està pitjor, és més lleig i està més desprotegit quan perd, d’una volada, una part sensible de la seva memòria. No només no han ajudat el poble de Cadaqués amb aquesta inflexibilitat descarnada, sinó que li han fet mal. Vostès, aquests que s’amaguen darrere d’una normativa, han destruït un bocí sensible i estimat de la nostra història. Una norma nascuda per fer el bé, aplicada amb la inflexibilitat dels mediocres, convertida en una norma per fer el mal.

Ara el Boia “ha plegat veles”, com recorda el savi Pere Vehí. Però no ho hauríem de permetre. Aquesta vela llatina encara hauria de tenir molts mars per solcar, i cap mal vent hauria de fer-la plegar. Però bé sabem que “peix fa mal a peix”, que diem a Cadaqués, i així és, hi ha persones que devoren persones, o memòries, o identitats, o vida. Esperem que en algun lloc amagat de la política bategui una ànima amb una mica de seny i molta humanitat, perquè tancar el Boia no és fer bona llei, és fer mala política.