T’hi has fixat que hi ha parelles que, de tant d'estar juntes, es mimetitzen? Potser perquè els que tenim necessitats afectives no cobertes continuem buscant la validació externa. Als que no ens agraden els conflictes o no ens costa perdonar, ens agrada estar amb gent que no abusi de la nostra condició de sobreexplicar-nos i que puguem confiar en la seva empatia. El psicòleg Robert Zajonc, de la Universitat de Michigan, va fer un estudi amb aquesta conclusió. Les parelles s’assemblen més físicament a mesura que passa el temps. Pensem amb els Beckham i com els agrada l’àcid hialurònic a tots dos. Algú ho havia de dir! Anys més tard, a Stanford, es va fer un estudi sobre com ens sentim atrets per la gent que té característiques físiques semblants a les nostres. Ja m’ho deia el meu pare, que la seva millor decisió va ser casar-se amb la veïna del costat. Ho puc corroborar: tots els meus ex són estrangers, mentre que la meva parella actual és de Barcelona. Tot el que t’atrau de diferent en un principi també és el que et deixa exhausta al final. Vaig tenir un amor que el que compartíem era la capacitat de comunicació i, fins i tot així, un cop la relació va anar avançant, ens vam oblidar de parlar clarament sobre les nostres expectatives. Per molt semblants que siguem, no tenim la capacitat de llegir ments i és millor dir-nos les coses que esperem de l’altre. Hi ha grans històries d’amor que es queden reduïdes a una playlist en comú, com pel·lícules que tenen una gran banda sonora però una història mal explicada.

Separats en néixer. M’encanta aquesta expressió. I és que és veritat que molts cops ens agrada o en desagrada la gent segons les coses que tenen en comú amb nosaltres. Sabeu allò de “t’escau el nom de Sílvia" perquè tenim el concepte que totes les dones amb aquest nom tenen una característica en comú?

També ens passa amb les amigues, amb qui acabem parlant amb certes expressions o gestos iguals? Diuen que imitem les coses que més ens agraden dels altres. Parlant d’imitació, t’haig d’explicar que aquest dimecres a la nit vaig ser a la gala que Carlos Latre va fer al Nuevo Teatro Alcalá pel seu vint-i-cinquè aniversari i que s’emetrà el pròxim 23 de juliol per Movistar. Va superar el seu nombre Guinness d’imitacions… i fins aquí puc llegir! Al final, més que la veu, és un gest, una maridada, un to, o com s’empra una paraula, el que marca la semblança. Com un cupatge dels trets que més ens fascinen de la gent que ens envolta. D’aquí la dita “qui va amb un coix, acaba coixejant” o “qui va amb un corredor, acaba corrent més lluny”. Ja ens ho deia la nostra mare, que havíem d’anar amb compte amb les nostres amistats. A Yale van descobrir, fa uns anys, el percentatge de com som genèticament similars als nostres amics. Com deien els presocràtrics “Allò semblant estima allò semblant”. O la de tota la vida:“Dios los cría y ellos se juntan”. Al final, els amics són la família que triem nosaltres mateixos.

Per molt que sortim de la mateixa tina de fermentació, cadascun de nosaltres és com una ampolla de vi: única, irrepetible i gairebé inimitable

Quan era jove i anava a discoteques amb la meva millor amiga, no ens divertíem lligant (que també), sinó mirant la gent que passava i buscant a qui s’assemblava. Tipus: “aquesta s’assembla al Brandon o a la Brenda de Sensación de Vivir”. És clar, tot això passava abans que el bòtox fes que totes les cares s'assemblessin. No us ha passat d’anar pel carrer i pensar que hi havia algú que s’assembla a vosaltres? Per exemple, a la cua del servei de senyores sempre hi ha algú que, amb una copa de més, s'atreveix a parlar massa. “No t'ha dit mai ningú que t’assembles a la de La Oreja de Van Gogh?”. “Sí, sí, que m’assemblo a la Amaia Montero, perquè tinc cara de pa”, contesto amb un somriure. El més fort és l’anècdota que em va passar a la Gran Via de Madrid fa una desena d’anys. Anava caminant i… la mateixa Amaia Montero em va parar! Entre la multitud de la gent del carrer, em va triar a mi per demanar-me foc. Li vaig dir: “saps que la gent em diu que ens assemblem? “Ella em va mirar i em va dir: “És clar! Per la cara rodona!”

Quants cops, amb els meus fills, comentem la teoria que els amos s’assemblen de manera sorprenent als seus gossos? Resulta que hi ha una base científica. Triem la nostra mascota segons la que té més similituds amb nosaltres. Com aquell home musculós i agressiu, que agafa la corretja del pitbull. Igual que les dones amb cabells llargs, que són propietàries de gosses amb pèls llargs, i els homes voluminosos, que prefereixen animals grans. Molts cops, aquestes criatures són el mirall de la nostra natura. La pel·lícula Mujer blanca soltera busca va marcar una època. Igual que les mares que volem vestir els nens com nosaltres amb la moda “mini-me”. Sabem que, per molt que sortim de la mateixa tina de fermentació, cadascun de nosaltres és com una ampolla de vi. Única, irrepetible i gairebé inimitable.