Les dades de l’enquesta d’usos lingüístics de la població relatives a l’any 2023 han disparat totes les alarmes. Està molt bé que així sigui. Catalunya feia unes quantes dècades que vivia plàcidament al bany maria de l’engany col·lectiu i corria el risc de morir de manera inadvertida, com la granota que és dins de l’olla mentre la temperatura de l’aigua va pujant tan gradualment que quan se n’adona ja és massa tard i mor bullida. Els darrers anys estan caient tots els decorats i els catalans ja som gairebé del tot davant del mirall. No som la Dinamarca del sud, sinó la Nàpols de ponent, amb tot el que això comporta. Com més aviat ens n’adonem, abans podrem posar fil a l’agulla. En termes generals, l’enquesta diu que la majoria de ciutadans de Catalunya entén i sap parlar el català (lògicament, després de dècades d’autogovern), però només la minoria de ciutadans fa servir la llengua pròpia de manera habitual. No entrarem ara en detalls perquè tots hem vist les dades aquests dies, però sí que podem posar algunes solucions sobre la taula, perquè en el debat lingüístic, com en altres casos, s’ha de venir plorat de casa i amb ganes de revertir la situació. El pessimisme i el catastrofisme són els dos carrils de la carretera que porta a l’extinció de la llengua, perquè la gent s’apunta a les coses guanyadores, no pas a les coses perdedores.

La solució més pràctica i eficient per garantir la supervivència i el futur del català és tenir un Estat propi. De fet, és l’única solució que ofereix garanties absolutes. Això ho saben els independentistes i els unionistes i, per tant, els unionistes que parlen i estimen la llengua catalana saben, en el fons del seu cor, que el seu projecte polític no garanteix inequívocament la supervivència de la llengua catalana. Deuen tenir altres prioritats, òbviament. Però com que no sabem quan serem independents, mentrestant hi ha una pila de coses que es poden fer des de la política i des de les institucions autonòmiques. Hem estat tan concentrats a fer Estat que ens hem oblidat de fer Nació, i es pot construir país des de l’autogovern. Poso un exemple radical: el català hauria de ser la llengua oficial única de Catalunya, o almenys de l’administració de la Generalitat de Catalunya i d’aquells municipis que ho vulguin. No cal ser independents per a assolir aquest objectiu, que seria veritablement transformador. Hi ha països que no són independents on això passa. Un exemple és el Quebec, on, gràcies a la famosa llei 101, el francès és l’única llengua oficial de la "belle province". Naturalment, l’administració federal al Quebec és bilingüe, però tota l’administració quebequesa (escoles, hospitals, policia, mitjans de comunicació) només funcionen en francès. Si algú hi troba pegues, té molts altres indrets del Canadà on anar a viure. A Europa hi ha situacions semblants a Suïssa i Bèlgica. Dels 26 cantons suïssos, l’alemany és l’única llengua oficial a 17 cantons, el francès ho és a 4 cantons i l’italià ho és en un sol cantó. La resta són bilingües o trilingües. A Flandes, com sap tothom, el flamenc és l’única llengua oficial i a Valònia ho és el francès, deixant la bombolla de Brussel·les com a territori bilingüe. Uns 80.000 belgues de llengua alemanya la tenen com a única llengua oficial en nou municipis. Els estats federals permeten aquesta flexibilitat i ningú no se n’ha d’estranyar. Si els socialistes són un partit veritablement federal, com reclamen, haurien d’apostar per l’oficialitat única del català a Catalunya. Paradoxalment, el castellà podria ser oficial en un Estat independent, perquè el català ja no estaria amenaçat. El debat sobre l’oficialitat única del català a Catalunya ha de començar algun dia, i més val que sigui aviat.

El català hauria de ser la llengua oficial única de Catalunya; no cal ser independents per a assolir aquest objectiu

Sense anar tan lluny, també es poden fer moltes coses si es té voluntat política. Per exemple, en l’àmbit de la sanitat, on és sabut que importem metges i infermers de fora (menys formats i amb un coneixement nul de català) perquè aquí no en formem prou, i no en formem prou perquè ningú no ha planificat res durant dècades. Això comporta una vulneració intolerable dels drets lingüístics dels pacients. Es pot resoldre fàcilment formant més joves catalans a les facultats de Medicina, incrementant-ne el nombre de places disponibles. Hi ha molts joves catalans que volen ser metges o infermers, però no els oferim prou places, raó per la qual importem metges i infermers que no parlen català. Som imbècils? Sens dubte, ja ho deia Joan Sales.

S’han de multiplicar exponencialment les aules d’aprenentatge per a nouvinguts; si el mateix Govern diu que hi ha dos milions de persones a Catalunya que volen aprendre la llengua o millorar-ne el coneixement, s’han de crear dos milions de places per a fer-ho possible. Els permisos de residència i de treball haurien d’anar vinculats al coneixement de català. Ras i curt; si no entens ni parles català al cap d’un temps raonable, no hauries de poder residir ni treballar a Catalunya. El català no ha de ser necessari; ha de ser obligatori. S’ha de desplegar la inspecció acadèmica a les escoles públiques, concertades i sobretot privades per assegurar que el català ocupa el lloc que li pertoca. Qui no compleixi, ha de perdre l’acreditació i el concert. Els professors universitaris han de sentir-se protegits legalment per no canviar de llengua si la seva assignatura s’imparteix en català. La llengua de treball de l’administració (Cos de Mossos d’Esquadra, sanitat, ensenyament, etcètera) ha de ser el català, de la mateixa manera que hi ha multinacionals establertes a Catalunya que avisen que l’anglès és la llengua de treball ordinari. Les empreses privades que treballin amb l’administració haurien de presentar els seus plans de normalització lingüística i els resultats any rere any; si no en tenen, no haurien de rebre contractes públics. I, finalment, per no allargar-me, la discriminació per raó de llengua a l’administració ha de comportar l’expulsió inapel·lable de la funció pública, perquè no es pot servir bé la ciutadania si se'n menysprea la llengua.

La setmana vinent faré la segona part d’aquest article, on veurem què hi podem fer tots i cadascun de nosaltres (incloent-hi tu).