L’enquesta d’usos lingüístics de la població relativa a l’any 2023 dona algunes pistes interessants si es vol redreçar la situació precària de la llengua catalana. Per exemple, les dades són més positives quan es combinen els usos lingüístics i el lloc de naixement. En aquest sentit, el català és la llengua habitual per al 50,9% dels catalans nascuts a Catalunya, mentre que un 12,6% addicional té el català i el castellà com a llengües habituals. Com que hi ha molts catalans nascuts a Espanya i molts més encara nascuts arreu del món, la xifra total baixa fins al 32,6% de parlants habituals de català i al 9,4% de parlants habituals d’ambdues llengües. No ens hem d’escandalitzar: és ben normal que una persona nouvinguda, llevat que vingui d’Andorra, no tingui el català com a llengua habitual. Per tant, amb aquestes dades a la mà, la millor manera de defensar el català i fer-lo créixer és ben simple: tenint nens i nenes a Catalunya i parlant-los en català. Avui no hi ha res més revolucionari i més patriòtic que tenir fills catalanoparlants. Si tots els catalanoparlants tinguessin un fill addicional, es capgirarien les enquestes d’usos lingüístics de les dècades vinents. No és fàcil, és clar, però és així com els irlandesos catòlics (i, per tant, republicans) han aconseguit ser majoria a Irlanda del Nord; l’any 2022 va ser el primer any en el qual van superar els protestants (i, per tant, unionistes). La demografia és lenta però implacable.

A banda d’això, l’enquesta diu moltes més coses que han passat desapercebudes. Per exemple, a Catalunya tenim 1,6 milions de persones que no parlen mai català. Zero, res, en cap moment de la seva vida. En canvi, en tenim unes 336.000 que parlen sempre en català, en tot moment, a tot arreu. Jo soc un d’aquesta colla. Els dos grups, al marge del coneixement que poden tenir de les dues llengües, en veritat són monolingües en la seva vida rutinària diària. Si mirem bé les dades, també veiem que hi ha 866.000 persones que parlen català en més del 80% de les seves interaccions; 1,1 milions de persones que ho fan entre el 51% i el 80% de les situacions o del seu temps, i 630.000 persones que diuen que parlen català la meitat del seu temps, normalment a parts iguals amb el castellà. Per tant, tenim tres milions de persones que parlen català com a mínim la meitat del seu temps. És una bona base per treballar.

La millor manera de defensar el català i fer-lo créixer és ben simple: tenint nens i nenes a Catalunya i parlant-los en català

Però el tema gros, penso, són aquests 1,6 milions de persones que no el parlen mai, i no ho fan perquè no en tenen cap necessitat ni se’ls demana per a res. Molts no deuen voler i molts d’altres no necessiten el català. Això és així perquè la resta de ciutadans de Catalunya, i les administracions també, quan s’adrecen a aquestes persones, ho fan en castellà. Per això penso que una bona manera d’avançar és incrementar el nombre de parlants monolingües de català, és a dir, les persones que parlen i consumeixen en català sempre, a tot arreu. Evidentment, no és el mateix per a una persona jubilada que viu a Vilada que per a una persona que treballa de cara al públic a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per dir dos llocs amb usos lingüístics diferenciats. Però la idea de fons és la mateixa, al marge de les situacions personals. Si Catalunya passés de les 336.000 persones que únicament es comuniquen en català a 1,5 milions de persones que ho fan sempre, la salut de la llengua catalana seria infinitament millor i, més tard o més d’hora, es produiria un inevitable efecte de taca d’oli amb la resta de la societat.

Però no només és el fet de parlar en català sempre, evidentment; hi ha uns hàbits associats de comportament que es poden fer de manera habitual, a partir d’avui. És un tema més d’actitud, en diria, que no pas el fet estricte de parlar en català. Per exemple, jo no faig cap reserva a cap hotel o restaurant del país, ni compro res a cap botiga digital, que no tingui el web en català. No demano que el tinguin únicament en català, però com a mínim la meva llengua hi ha de ser. El mateix passa als comerços i establiments, en la retolació exterior o interior. És ben senzill: si un lloc no està en català, és que no s’adreça a mi com a client. Si porto les meves filles al cinema, vaig a la sala que té la versió en català, encara que quedi una mica més lluny o l’horari no em vagi tan bé. Si vull comprar un llibre d’un autor estranger i no entenc la seva llengua original, busco la versió catalana, que sovint existeix, encara que a vegades es publica una mica més tard. Si en un restaurant em porten la carta en castellà, els demano si la tenen en català. Tot ben educat i amb un somriure, i sempre surt bé. També es pot demanar qualsevol document notarial o legal en català, que molts cops no es fan mai per pura inèrcia. Les situacions i casos on actuar són infinits. Tot això es pot aconseguir amb una actitud conscient, de manera natural, comportant-nos amb el català com un suec actua amb la llengua sueca. No cal ser un extremista: a vegades la vida et porta a anar a llocs on res de tot això es compleix, per exemple amb altra gent, i no cal aixecar-se i marxar, però sí que se’n pot fer una mica de pedagogia. La part més complicada, per a molta gent, és mantenir-se en català quan algú parla en castellà, però la meva experiència, després de dècades fent-ho així a la ciutat de Barcelona, és que un s’endú més sorpreses positives que no pas decepcions. Si volem salvar la nostra llengua, tu també hi tens un paper a jugar, a partir d’avui mateix quan acabis aquest article.