El recent anunci de l'entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2025 d'Eficiència del Servei Públic de Justícia ha despertat intensos debats en la comunitat jurídica i en la societat en general. Aquesta ambiciosa reforma pretén modernitzar l'estructura judicial, millorar l'eficiència i garantir un accés més equitatiu a la justícia. Tanmateix, a mesura que s'analitzen els detalls —o més aviat, la falta d'aquests— sorgeix una crítica cada vegada més evident: s'està intentant construir la casa començant per la teulada.

L'objectiu de la llei, a priori, és lloable. Promoure l'eficiència, simplificar l'estructura judicial i apropar la justícia al ciutadà són metes innegablement necessàries. Però la pregunta fonamental és: com es pot implementar un canvi estructural de tal magnitud sense una dotació pressupostària clarament definida ni un reglament de desenvolupament que especifiqui els detalls tècnics i operatius? Aquestes són preguntes bàsiques, sense perjudici de moltes altres que sorgeixen a partir de les finalitats declarades de la llei i la seva viabilitat o inviabilitat com a instrument per a la modernització i agilitació de la justícia.

Un dels pilars fonamentals de la reforma és la substitució dels 3.800 jutjats unipersonals actuals per 431 tribunals d'instància, un canvi que busca unificar criteris i optimitzar recursos. No obstant això, la falta d'una previsió clara sobre la quantitat de jutges addicionals necessaris per a aquesta transformació genera més dubtes que certeses. Sense un càlcul exacte de quants jutges seran necessaris, ni un programa previ de formació ni un pressupost per a la seva contractació, com es garantirà la reducció de la càrrega de treball i la millora en la qualitat de les resolucions?

L'experiència comparada amb països del nostre entorn, com França o Alemanya, on hi ha models similars de tribunals col·legiats, mostra que aquest tipus de canvis requereixen inversions substancials tant en infraestructura física com tecnològica i, sobretot, humana, amb la seva prèvia capacitació. Els jutges no neixen, es formen. França, per exemple, compta amb els tribunaux de grande instance i tribunaux d'instance amb una plantilla formada, ajustada i finançada adequadament. Tanmateix, en el cas espanyol, no s'ha presentat un pla clar de formació i finançament, la qual cosa planteja seriosos dubtes sobre la seva viabilitat real.

En termes comparatius, mentre que Alemanya supera els 24 jutges per cada 100.000 habitants, Espanya se situa al voltant dels 11,9 jutges per cada 100.000 habitants, cosa que indica un dèficit considerable en termes de dotació humana.

La reforma no aborda amb claredat l'especialització dels tribunals penals i civils, la qual cosa podria comprometre greument la qualitat de la justícia i, també, de la defensa. Un model generalista sense prou especialització pot comportar decisions judicials menys precises i justes, dificultant la correcta resolució de casos complexos que requereixen coneixements tècnics i jurídics especialitzats.

En l'àmbit penal, la falta de jutges especialitzats podria traduir-se en interpretacions jurídiques dispars i desigualtat en l'aplicació de la llei. En l'àmbit civil, on els litigis són cada vegada més complexos, l'absència d'especialització podria afectar greument la correcta administració de justícia i generar inseguretat jurídica per als ciutadans.

El problema més greu d'aquesta reforma és, sens dubte, l'absència d'una dotació pressupostària específica, clara i detallada

El concepte de les Oficines de Justícia als Municipis també sembla encertat en principi. Apropar certs tràmits judicials a zones rurals i evitar desplaçaments innecessaris és una millora que ha de ser ben rebuda. Tanmateix, sense personal suficient ni qualificat i sense un pla pressupostari que detalli quantes oficines es crearan i en quines condicions, aquest plantejament corre el risc de convertir-se en una mera declaració d'intencions.

A nivell europeu, models com el dels Amtsgerichte a Alemanya o els Kantongerechten als Països Baixos han demostrat que la descentralització només funciona si s'acompanya d'una inversió real i sostinguda. El model alemany, per exemple, compta amb tribunals locals ben dotats de recursos, tant tecnològics com humans. A Espanya, tanmateix, es parla d'implementar les oficines sense especificar els criteris de distribució geogràfica ni els recursos assignats; aquest punt resulta essencial en el cas català, considerant que Catalunya té transferides les competències en matèria de justícia i, per tant, els recursos per a la seva implementació i funcionament han de ser assumits per la Generalitat.

Un altre dels aspectes més destacats de la reforma és la digitalització del sistema judicial, que s'ha de referir a un autèntic procés d'informatització i no al que existeix en l'actualitat. Es pretén fomentar la tramitació telemàtica de procediments, la celebració de judicis virtuals —amb el risc que això representa, especialment en els processos penals— i la digitalització dels expedients. Tanmateix, la implementació de tecnologia avançada en un sistema judicial històricament sobrecarregat requereix una mica més que voluntat política: necessita inversió en ciberseguretat, plataformes estables i formació per a jutges, fiscals, funcionaris i advocats.

Podem mirar cap a models de digitalització com el d'Estònia, un referent global l'èxit del qual es basa en una inversió constant i una planificació detallada des de fa dècades, no en una improvisació que busca més un titular que un canvi de paradigma. A Espanya, la falta d'un pressupost específicament definit per a aquesta tasca genera incertesa sobre si els recursos tecnològics estaran a l'altura de la magnitud del canvi.

El foment de la mediació i l'arbitratge com a mecanismes previs al procés judicial formal és un altre dels pilars de la reforma. Encara que benintencionat, el risc és evident: sense una regulació clara ni un control de la qualitat d'aquests procediments, els MASC poden convertir-se en una eina per evitar l'accés a la justícia formal, especialment quan una de les parts és més vulnerable. Un altre tant passa en l'àmbit penal amb les anomenades conformitats, utilitzades amb freqüència com a mers instruments per obtenir testimonis interessats a canvi d'avantatjosos acords amb la Fiscalia.

En tot cas, el problema més greu d'aquesta reforma és, sens dubte, l'absència d'una dotació pressupostària específica, clara i detallada. Reformes judicials d'aquesta magnitud requereixen inversions milionàries. Alemanya inverteix 131,10 euros per habitant i any en el seu sistema judicial, mentre que a Espanya és d'aproximadament 87,90 euros per habitant, és encara lluny de garantir un sistema de qualitat equivalent.

La Llei Orgànica 1/2025 parteix de principis correctes: millorar l'eficiència, reduir la litigiositat i modernitzar l'administració de justícia. Tanmateix, la seva eficàcia presenta més dubtes que certeses. L'experiència internacional demostra que reformes judicials profundes requereixen planificació meticulosa, finançament adequat i consens amb els professionals del sector. Espanya sembla, en aquest cas, haver apostat per una reforma benintencionada, però sense els fonaments adequats. Construir la casa des de la teulada només portarà al col·lapse del sistema, i la ciutadania serà, una vegada més, la principal perjudicada.