No trobareu res en aquest món que sigui més ridícul i contradictori que els comiats de solter. Però comencem pel final: els casaments. Casar-se sempre m’ha semblat un tràmit innecessari i il·lògic: quan estimes algú, li ho demostres donant-li el màxim de llibertat possible perquè pugui ser ell o ella mateixa; no tancant la persona que “estimes” amb pany i clau i lligant-lo amb hipoteques amoroses i bancàries perquè s’asfixiï a poc a poc, deixi d’existir i es converteixi en un robot sense personalitat pròpia o, en el pitjor dels casos, en un clon teu. Un casament em sembla un «vull per escrit que ets meu/va i de ningú més per tenir controlada la situació i per poder retreure’t en un futur que no t’assembles a l’ideal que jo tenia al cap i que m’has decebut». Si dues persones s’estimen i es respecten, quina necessitat tenen de signar un document legal que ho corrobori? A qui volen convèncer?
Dit tot això, tornem als comiats de solter. Què són els comiats? Són la festa de benvinguda a aquesta despersonalització i submissió de què us he parlat. Comencem malament, doncs. Sempre que veig una noia amb una titola de plàstic al cap, envoltada d’altres noies que es fan dir les seves amigues i que permeten que s’humiliï d’aquesta manera, penso: «per què?». Tants anys d’evolució per acabar amb una titola al cap; i, a sobre, fent-ne ostentació. On hem deixat el sentit del ridícul i l’autoestima? S’entén perfectament que decideixin emborratxar-se; no hi ha ningú que aguanti aquest escarn públic sense el suport de l’alcohol. El que no saben o no volen saber [«D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol» (curiosament dol rima amb alcohol)] és que tot quedarà enregistrat per sempre més; tant als mòbils de les «amigues» com a les ments de les persones que caminaven tranquil·lament pel carrer quan de sobte, sense veure-s’ho venir, han hagut de suportar involuntàriament un espectacle tan ignominiós.
El comiat de solter és l’última oportunitat de ser feliç abans de l’engarjolament del matrimoni i tot està permès
El comiat de solter és l’última oportunitat de ser feliç abans de l’engarjolament del matrimoni; i, precisament per aquest motiu, tot està permès. Hi ha res més contradictori i hipòcrita? Això és com qui diu: no el/la vaig enganyar; ens ho havíem deixat el dia abans. O sigui, m’estàs dient que fa vint-i-quatre hores era l’única persona que estimaves i desitjaves i que, més de pressa que un gall no canta, els teus sentiments han fet un gir de 180 graus i ja et sents preparat/da per ficar-te al llit amb el primer que passi? Si abans de casar-te necessites fer tot el que no se’t permetrà fer després de casar-te, per què et cases? Té alguna lògica tot plegat?
Aprofundim-hi una mica més; parlem ara de la tipologia de comiats. Comencem pel comiat dels homes (quan dic home, em refereixo al que enteníem per home fins fa dues dècades). Com tots sabeu, els homes d’antes tenien una necessitat malaltissa de fer palesa la seva masculinitat i virilitat; així doncs, en els comiats, els futurs marits s’enfoquen a demostrar als seus «amics» que són grans fornicadors, motiu pel qual no poden faltar-hi dones atractives mig nues que els desitgin i els admirin per sobre de tot. Pel que fa al vocabulari que fan servir, sol ser bastant senzill: «Oeoeoé, campió!», «Quin tros de cul!», «Amb aquestes tetes, he agafat gana».
El comiat de les dones, com us he avançat, sol estar més centrat en la ridiculització: solen anar amb titoles al cap i vestides com si els faltés un bull. També, en un intent d’emular els homes, solen desitjar (encara que les més tímides fingeixin que no) estar envoltades d’homes musculats que les desitgin i que les asseguin a les seves faldes. Una mica de submissió abans de casar-se sempre fa il·lusió. Si Freud aixequés el cap... El comiat que més m’agrada, però, és el comiat espiritual (tant per a homes com per a dones). Es tracta d’un comiat en què et dius adeu a tu mateix perquè saps que ja no et tornaràs a reconèixer mai més. Una bona manera de dur-lo a terme és passejant per una platja tranquil·la de bon matí —o just abans que es pongui el sol— amb els peus nus per notar la frescor de la sorra, escoltant música clàssica —perquè t’equilibri els txakres, que ballaran flamenc un cop t’hagis casat— i mantenint la mirada perduda cap a l’infinit (per començar a entrenar la mirada que et quedarà fixada un cop hagis signat els papers).