La notícia és un paradigma de bones intencions: cinc partits del Parlament, PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP presenten una proposta de resolució per crear una comissió d'estudi sobre el feixisme, el racisme i els discursos d'odi. I afegeixen que la idea és la d’impulsar “un pacte nacional que definirà eines i mecanismes per combatre discursos contra els drets humans”. Expressat així, qui podria estar-hi en contra, a banda dels “feixistes, racistes i odiadors”, de manera que tot queda clar, en un cercle maniqueu perfecte: els signants se situen a la banda bona de les idees, i els que no han signat, se situen a la banda fosca.

I, tanmateix, els clarobscurs de la iniciativa són tan espessos que obliguen a una reflexió que va més enllà del bonisme del titular. El primer punt crític és, precisament, el lloc. El Parlament ha de crear comissions de control ideològic? És una fiscalia, un jutjat? No són perseguits, aquesta mena de delictes, en el Codi penal? O, dit altrament, no és el Parlament el lloc on cal defensar de manera estricta la llibertat d’expressió? Òbviament, ha de fer servir els mecanismes propis que ja té previstos per censurar allò que traspassi tots els límits, però cal recordar que aquests límits haurien de ser més generosos, quan es tracta d’un Parlament. Una cosa és crear comissions d’investigació o d’estudi, quan s’escau, i l’altra és crear comissions ideològiques. Anem amb compte, o crearem mecanismes de censura allà on, justament, hi hauria d’haver més llibertat que mai.

Vivim un temps de ramat, de pensament únic, i quan ens situem fora dels dogmes de fe, rebem la fúria dels déus

Però si el lloc és discutible, les intencions les carrega el diable. Especialment quan fem un repàs de qui ho planteja i de què es planteja. Què són els delictes d’odi? I no és una pregunta fútil, perquè en aquests temps d’imposició del que és políticament correcte, que ha derivat en una censura encoberta, l’acusació d’odi en totes les seves variants —xenofòbia, islamofòbia, etc. — s’ha repartit a dojo. Qualsevol anàlisi sobre qüestions sensibles, com ara la immigració, o la pressió de l’islamisme radical, o temes vinculats al gènere/transgènere, ha estat sotmesa a la santa inquisició dels qui dominen el relat públic. Siguem clars: avui no es pot parlar amb llibertat de temes d’aquesta naturalesa, si no es vol estar en la banda dels “dolents”. Per exemple, hom pot estar a favor dels drets transgèneres i alhora discutir o criticar algunes de les mesures més extremes que plantegen Podemos i companyia? Podem parlar obertament del repte perillós que representa el salafisme a casa nostra, sense ser titllats d’odi islamòfob? I si aterrem en conflictes internacionals que els progres consideren “el seu mandat”, aleshores ja hem begut oli. Podem defensar una mirada complexa del conflicte d’Orient Mitjà, allunyada del maniqueisme fal·laç i manipulador que s’ha implementat, i no ser tractats com la pitjor escòria de la humanitat? Aquesta és la qüestió: és tan fina la línia que separa un discurs indiscutible d’odi i la interpretació ideològica que en fan determinades esquerres, que fa feredat pensar que seran ells els jutges i part dels límits d’aquesta frontera.

Cosa que obliga a posar la lupa en el “qui” de la proposta, i crida molt l’atenció que siguin partits com Comuns o la CUP els que signen la proposta, quan són responsables d’assenyalar, estigmatitzar i practicar un discurs d’odi envers tots els dissidents dels seus postulats, als quals apliquen una asfixiant cultura de la cancel·lació. Que la CUP parli d’odi, ells que envien demòcrates a les escombraries de la història, que assenyalen persones, que fan llistes negres, que demanen la segregació social de pensadors que posen en qüestió els seus dogmes de fe... ells decidiran “qui” fa un discurs d’odi? Doncs hauran de mirar-se al mirall, perquè milers de missatges a les xarxes de la seva gent els deixa ben retratats. Parlem de la violentació dels seus cadells contra aquells que pensem diferent? Passa el mateix amb l’univers podemita, la vocació del qual per fer de comissariat polític és ben notòria.

Discurs d’odi... Molts ciutadans demòcrates que no hem comprat el relat imposat en temes sensibles, l’hem patit i el patim diàriament. Vivim un temps de ramat, de pensament únic, i quan ens situem fora dels dogmes de fe, rebem la fúria dels déus. Islamòfobs, genocides, nazis, trànsfobs..., cap barbaritat queda fora del diccionari d’aquests inquisidors del progressisme que s’han erigit en els zeladors del pensament. Que aquesta genteta decideixi què i qui practica un discurs d’odi semblaria una broma, si no fos una tragèdia.

Evidentment que cal lluitar contra l’odi. La qüestió és on habita i com es transforma, perquè res no és tan fàcil, ni tan evident. I sovint batega en el cor mateix d’aquells que s’autoanomenen “antifeixistes”, i alhora practiquen una altra mena de feixisme, el d’esquerres, mai no reconegut, però molt cridaner en aquests temps. Temps d’imposició de dogmes de fe. Com a defensa, l’única posició que em sembla decent és la de militar en el lliure pensament. És una posició solitària i perillosa, però és l'única decent.