Els còmplices del poder

La cerimònia dels Goya d’aquest dissabte va ser un aparador de llepaculs sense precedents. Bé, potser sí que n’hi havia hagut, de precedents, però l’obvietat amb què el món del cinema és a missa i repicant s’hi va manifestar d’una manera veritablement esfereïdora. Amb el teatret dels Gaudí encara fresc, amb l’enèsim cicle del debat sobre el xarneguisme encara tendre, vam haver de veure com Eduard Sola proclamava un discurs tovet de llagrimeta i Clara Segura jugava a l'avantguardisme servint-se de les pitjors idees del hippisme tronat. Aquesta actitud calculadora de connivència amb el poder emmascarada amb una pàtina de rebel·lia ja és, tota sola, força desagradable. És desagradable perquè és manifestament deshonesta, de fet. Però això dels Goya va anar amanit d’un altre factor que ho va acabar de fer galdós de mirar: els còmplices del poder no són prou hàbils o ja ni tan sols tenen la deferència de dissimular. L’evidència i la manca d’esforç, la diafanitat de la cosa, van ser l’arrel del descrèdit. 

No cal dissimular que el xarneguisme és una arma contra els catalans i no una lluita alliberadora

El món del cinema és un món que ret obediència descarada a qui el subvenciona: és un món que sap què ha de fer —i ho fa, fins i tot quan és amoral— per continuar embutxacant-se els diners de tots.  Rere la carota combativa —però desnacionalitzada— per entabanar catalans d’esquerres del 47, hi ha l’afany de cisellar el relat de la Transició a Catalunya. Per a qualsevol que tingui una mica d’ull crític i una mica d’esma per no deixar-se arrossegar pels marcs espanyolitzats i espanyolitzadors, això es fa visible. La pel·lícula de Marcel Barrena és idònia per exemplificar com retre obediència al poder va, sobretot, de treballar perquè les dinàmiques de poder en semblin unes altres. I és fins i tot divertit comprovar com això, que podria semblar una exageració, es va concretar en el discurs infantil de l’actriu Clara Segura; un discurs que rere les consignes naïfs del món de la piruleta amagava la hipocresia d’estar-lo proferint en castellà mentre recollia un premi espanyol. I el cinisme de pensar que arreu del món hi ha conflictes armats en defensa de fronteres perquè són gent dolenta i curteta que encara no ha entès que les fronteres no valen res. Tant per tant, que Putin es quedi amb Ucraïna, escolti, que l’espanyolam cultural ja farà per anar a explicar als ucraïnesos que la terra no els pertany. 

El pitjor d’aquesta mena de discursos és que són fluixos, acaben cretinitzant el seu públic perquè no hi ha cap esforç intel·lectual al darrere i no demanen —de fet, no volen— cap mena de capacitat de posar context a les idees per a ser interpretats. Ja no cal dissimular.  No cal dissimular que el xarneguisme és una arma contra els catalans i no una lluita alliberadora, per això el discurs de Sola als Gaudí i els Goya va ser diferent tant en el to com en el contingut. No cal dissimular que als premis de cinema espanyol es premia un film que distorsiona la política catalana dels anys de la Transició i un film sobre una policia infiltrada al moviment armat de l’independentisme basc. No cal dissimular, de fet, que l’obediència al poder s’acaba concretant en la construcció de narratives que falquin estereotips i anorreïn les minories nacionals de l’Estat espanyol. No cal dissimular que el món del cinema català és, en general, un món de gent sotmesa i mesella sense cap mena d’esperit rebel real capaç d’enfrontar-se a la futilesa i frivolitat dels discursos que, volent anar a contracorrent, només engreixen el cabal del corrent del poder. Jo encara recordo l’entrevista a Vilaweb en què Eduard Fernández deia que català i castellà no havien estat mai llengües enfrontades. Tinc aquestes coses, mira. 

Aquests premis i discursos no són gratuïts, són una eina de què es val el poder que subvenciona per generar un estat d’opinió que li sigui afí. És, en realitat, l’afany de neutralitzar els discursos i els espais que podrien ser veritablement contestataris amb discursos i espais que són contestataris interessadament. D’interessos tothom en té, és clar, però els Premis Goya del dissabte passat van servir d’altaveu per fer passar els interessos del poder, d’Espanya, per interessos generals: una mauleria que demana atenció per poder ser desmuntada. De llavors ençà, he llegit diverses opinions burletes equiparant actors i directors i productors a futbolistes per explicar la idea que els discursos de tota aquesta gent no han de ser tinguts en compte perquè, desenganyem-nos, són gent que no es guanya la vida pensant, que no són els fanals més lluminosos del carrer. Soc del parer que sí que cal tenir-los en compte, precisament perquè, en tractar-se d’idees que provenen del sector cultural, són idees que poden acabar afaiçonant l’opinió pública o falcant determinats corrents polítics. Per això són tramposos, per això és ingenu o maliciós fer-ne lectures despolititzades o pretesament despolititzades, i per això cal escriure’n, parlar-ne i desarticular-los. El marc mental espanyol sempre procura vendre’s com la lògica neutral, i el món del cinema no n’és cap excepció.