Si d’alguna cosa està servint la guerra aranzelària oberta per Donald Trump és per acabar amb la llegenda del no-nacionalisme, aquella faula segons la qual alguns nacionalistes diuen que no ho són i, en canvi, acusen altres nacionalistes de ser-ho. I aquests altres nacionalistes acostumen a ser, per cert, defensors de nacions petites o mitjanes que només pretenen reivindicar el seu lloc al món, no pas envair la Groenlàndia, la Crimea o el Taiwan del costat.  Diré més: el principal objectiu d’aquests petits nacionalismes solen tenir com a raó de ser prevenir ser engolits pels nacionalismes més grans, aquells que es diuen no-nacionalistes. Aquesta setmana s’ha començat a veure, llegir i escoltar una ambiciosa campanya publicitària del govern espanyol contra els aranzels de Trump que té com a eslògan “Nuestros valores no están en venta. Nuestros productos, sí”.

El vídeo principal de la campanya dura un minut, comença amb un toc de guitarra flamenca i la frase: “Esto es España, un gran país”. I segueix: “un país que produce, que investiga, que cultiva, que fabrica. Un país que no se para y que no se va a parar por muchos obstáculos que nos encontremos”. I la conclusió de l’espot és contundent: “Compra lo tuyo, defiende lo nuestro”. No tinc cap dubte sobre tres coses: la primera és que quan des de Catalunya es fan plantejaments de reafirmació pròpia no hi ha miraments a qualificar-los, amb to despectiu, de nacionalistes. La segona és que l’última campanya equiparable a la contundència d’aquesta però feta des de Catalunya –“Ara toca productes catalans”- és de fa cinc anys. I la tercera és que si Vox hagués fet una campanya similar amb cartells al metro i el seu verd oliva demanant “Compra lo tuyo, defiende lo nuestro” i que “España es un gran país” no ens hauria grinyolat.

Els no nacionalistes es refereixen a les coses com "lo tuyo" i "lo nuestro" en contraposició als de fora

Donald Trump ha provocat una reacció nacionalista arreu del món i ha deixat al descobert que els no-nacionalistes es refereixen a les coses com “lo tuyo” i “lo nuestro”, en contraposició -imagino- a les dels altres, els de fora. És més: la campanya de la Moncloa no es refereix als productes europeus, sinó als espanyols. A la UE, la competència aranzelària no pertany a cap país membre sinó a la UE en el seu conjunt, de manera que o hi ha un daltabaix en forma de trencadissa, o cap Meloni ni cap Macron pot negociar en solitari els seus aranzels. Per tant, en coherència, les campanyes publicitàries de cada govern haurien de promoure el consum dels productes europeus. Però és clar, no es concebria que, per exemple, Pedro Sánchez anés a la festa d’inici de la verema de la DO Bordeus perquè els Rioja o Ribera de Duero se li tirarien al damunt.

El govern no-nacionalista del PSOE assegura en aquest mateix vídeo que els espanyols tenen “una manera muy especial de hacer las cosas”. Quan a Catalunya diem que tenim la nostra manera de fer (que en cap cas no és ni millor ni pitjor, sinó diferent) se’ns acusa de supremacisme. A vegades, aquest fet diferencial català (tan abastament criticat) s’explica amb exemples tan senzills com que a Catalunya quan les parelles es casen arriben al matrimoni en règim de separació de béns. Així ho recull el Codi Civil català, diferent de l'espanyol, i que des de fa segles és una lliçó permanent de feminisme molt abans que al moviment se’n digués així: cada membre de la parella va a l’enllaç amb els seus béns (també els deutes) i cadascú n’és el responsable i propietari; abans, durant i després del matrimoni. Els catalans, doncs, també tenim “una manera muy especial de hacer las cosas”.

A diferència de Catalunya, es considera que allò que fa Espanya no és nacionalisme

Espanya, com també Itàlia o França, han tret a lluir la bondat dels seus productes en detriment dels altres, siguin nord-americans, asiàtics o —directament— dels seus veïns europeus. Si gegants com aquests temen una pèrdua d’identitat del sentiment espanyol, italià o francès, què no passarà amb nacions amb menys recursos econòmics, logístics i demogràfics. Espanya té la necessitat nacional d’imposar el castellà a les escoles catalanes o la seva bandera a la Casa dels Canonges. Espanya té la necessitat de dir que “nuestros valores no están en venta, nuestros productos sí. Compra lo tuyo, defiende lo nuestro”, i a més, a través d’una campanya realitzada només en castellà (no s’ha fet ni en català, ni en basc ni en gallec). Però, a diferència d’allò que es fa a Catalunya, tot això no és nacionalisme.