Molt de tant en tant, a la nostra tribu li agafa un atac de dignitat cultureta i tothom descobreix la sopa d’all per posar-se estupendo. Així s’ha esdevingut aquest inici d’any, en el qual, a causa de la diàspora de periodistes i la manca de notícies bèl·liques, ha transcendit el concert de Cap d’Any de la companyia Hollywood Symphony Orchestra al Liceu. Mercès a alguns assistents a l’esdeveniment, pel qual havien pagat entre vuitanta i cent pepinos, el comú del país ha sabut que l’orquestra en qüestió (suposadament especialista en bandes sonores) desafinava amb gran entusiasme, tenia dèficits evidents en la massa instrumental i era curulla de dues espècies de músics precaris força habituals en aquest tipus de xou; els estudiants assedegats d’un aguinaldo nadalenc prou misèrrim i un estol de músics ucraïnesos a qui es regala un entrepà i es fa dormir dins l’autobús a la caça del pròxim bolo.
De concerts d’aquest tipus, a Barcelona i a la resta del país, se n’ha fet durant lustres i, si res no canvia en un futur immediat, se’n seguiran fent. La primera causa de tot plegat és la manca d’una regulació ferma de la mateixa activitat musical. Malgrat estar parcialment regulada (al Reial decret 2816/2012, posteriorment modificat al 5/2022, justament per establir garanties mínimes pels treballadors autònoms), els músics no gaudeixen d’un conveni col·lectiu clar —i sobretot vinculant!— que legisli la seva feina. Aquest aspecte és fonamental, car la majoria dels músics del país no tenen el privilegi de tenir nòmina fixa en orquestres públiques, les úniques amb prou capacitat monetària per assumir desenes de sous, amb la qual cosa s’exposen a una vida itinerant on hi ha tants caps com barrets; algunes productores aprofiten aquest buit legal indigne, explotant-los durant molt pocs dies en gires frenètiques.
Aquí és on entra la responsabilitat dels auditoris que programen aquest tipus d’espectacles, especialment si són entitats públiques. En una primera reacció desafortunada, els responsables del Gran Teatre del Liceu digueren que no eren plenament responsables dels continguts artístics que s’esdevenen a ca seva. Afortunadament i ràpida, el seu director Valentí Oviedo esmenà la idea de bomber, afirmant que el prestigi del coliseu barceloní també ha d’exigir-se als llogaters de la seva santa casa. Això no és només un afer de qualitat artística, que també i només més; perquè un ens públic com el Liceu té tota la capacitat del món per exigir als seus inquilins esporàdics condicions com ara estar al corrent amb Hisenda, mantenir un conveni laboral digne amb els músics en qüestió i, al seu torn, assegurar-se que els músics, especialment els del país, són tractats amb la dignitat que mereixen.
És essencial que equipaments públics i concertats tinguin un protocol molt estricte sobre qui deixen entrar a la seva llar
De la mateixa forma que jo no hauria de poder llogar una sala de l’Auditori o del Palau amb l’objectiu de perpetrar-hi una orgia amb menors, resulta del tot essencial que equipaments públics i concertats tinguin un protocol molt estricte sobre qui deixen entrar a la seva llar. Entenc que, mancats de recursos públics suficients per endegar les respectives temporades, el Liceu i companyia maldin per encabir espectacles de cultura més pop entre els seus murs. Però d’aquí a acceptar que empreses explotadores es pixin en la dignitat de la seva platea (i dels seus espectadors) hi ha un oceà. Seria ben fàcil acusar només els directors dels nostres equipaments d’aquesta desídia qualitativa; però cal dir que aquesta dinàmica també és responsabilitat dels melòmans catalans. Perquè ells també han d’exigir responsabilitats quan se’ls fa empassar un concert de merda a preu de llagosta.
A pesar d’intents recents per incentivar la contractació laboral dels creadors (vegeu el Reial decret 1/2023) i del fet que institucions com el CoNCA faci anys que reivindiquen la creació d’un Estatut de l’Artista a l’hora de pal·liar males pràctiques com la d’aquest concert, servidor és poc optimista. De nou, seria ben fàcil posar tots els ous de la responsabilitat en el cabàs dels polítics-gestors. Però diria que el problema és col·lectiu, car vivim en un país que es posa la cultura a la boca contínuament, però que assisteix als concerts cardant-se-li quatre pobles la salut laboral de qui habita a l’escenari. Això del Liceu, ai las, serà una polèmica nadalenca més, com l’augment del preu del tortell o la falsa pell bruna del rei negre d’un poblet pirenaic. Som així i, dissortadament, no donem per gaire més. Perquè avui mateix, per molt que pesi, al nostre país s’estarà programant un nou concert de merda.