La metxa de la revetlla tardana la va encendre dissabte a Twitter l'escriptora, arquitecta i camarada ebrenca Marta Rojals: "Aviam, senyores, ningú de valtros no pensa fer cap tuit analític sobre lo de Rússia? Els senyors ja en porten fets tres mil dos-cents cinquanta des de les sis del matí". Servidora va picar l'ham i li va respondre allò que feia al cas: "Lo que diré ara és molt típic de les sinyores, però... No en sé prou del tema". Al que ella va reblar: "I ja som al cap del carrer". Com volent dir...
Efectivament, és lo mateix mal de moltes tertúlies, i vos ho diu una que en los darrers set o vuit anys ha anat opinant intermitentment en diversos mitjans radiofònics i televisius. No només hi ha més hòmens (bastants d'ells condescendents quan te veuen), sinó que també parlen més de tot com si en sapiguessen (i, espòiler, no sempre és així). Les dones, en canvi, a banda de ser-ne menys, solem tindre la prudència de no parlar d'allò que no sabem i reconèixer-ho i aquí no passa res. Preferim això, guardar silenci davant la ignorància i cercar informació, que empeltar-mos de comportaments testosterònics (saberuts en totes les matèries) que s'abraonen al micro o al teclat amb los dits polzes i peguen patada al fem.
Es tracta d'un fenomen gairebé endèmic i de difícil solució. Potser a les dones mos acompanyen pinzellades de prudència, pudor, inseguretat, seny... I potser també la genètica d'anys de ser unes tubercles afonades sota els peus dels mascles que s'enramaven com tomateres o herba enfiladissa. Siga com siga, tenim una menor tendència a opinar a cop de tuit, que val a dir que això de la immediatesa tampoc no ha ajudat gaire a esta tendència difícilment reversible. Sembla que si no ets lo primer a comentar o sentenciar, la teua aportació perd valor. I documentar-se per ciència infusa, senyors, no és un bon negoci.
A les xarxes socials hi ha hagut 'experts' mascles que han passat de ser tècnics en submarins a tindre un màster en l'antiga Unió Soviètica. Són los mateixos que no fa tant tenien un doctorat en volcans.
Lo capítol surrealista i sorprenent de l'escamot Wagner desfilant desafiant cap al Kremlin ha destapat una sèrie d'experts (entre cometes, per favor) que a les xarxes socials han passat de ser tècnics en submarins, a tindre un màster en l'antiga Unió Soviètica. Són los mateixos que no fa tant tenien un doctorat en volcans. La rapidesa amb què es va desenvolupar tot, però, va aigualir la festa a alguns que fins i tot pareixien estar mig decebuts perquè s'esperaven més sang i fetge, i perpetuar, així, la seua anàlisi apocalíptica. Ara, això sí, quan Prigojin va fer mitja volta tots es van afanyar a comentar allò de "jo ja vos ho deia", mentre movien les fitxes al tauler del Risk i començaven a buscar futures temàtiques susceptibles de ser actualitat i sobre les quals pontificar.
Per sort, enmig de tant de soroll, sempre trobem una certa dosi de modèstia i debat saludable, ja fora de xarxes en la seua majoria, però. Per exemple, lo periodista Roger Escapa, davant la incertesa de tot plegat, va preferir no asseverar res i va optar per bastir el seu editorial de dissabte a El Suplement de Catalunya Ràdio amb un reguitzell de preguntes apropiades, plantejant alguns indicis i buscant respostes amb persones competents com Manel Alias, qui, parlant des de l'expertesa d'haver estat corresponsal de TV3 a Rússia durant anys, va ajudar a esclarir dubtes amb sensatesa, mentre alhora reconeixia que desconeixia alguns aspectes de la qüestió. Necessari exercici d'humilitat i honradesa que s'agraïx.
En la mateixa línia s'expressava a Twitter, dissabte al tardet, la també instruïda en la matèria Marta Ter: "Tot el que està passant aquest vespre a Rússia és raríssim. Suposo que amb el temps sabrem coses, però ara mateix no entenc res", deia en una piulada. Ter és investigadora sobre política i societat russa, llicenciada en Filologia Eslava i màster en Relacions Internacionals. I penses: si ella és capaç d'expressar-se en estos térmens, als altres més mos (vos) valdria anar guardant silenci. Posteriorment, fou una de les entrevistades a l'especial que van emetre Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, i va mantindre la seua actitud honesta, realista i creïble.
L'honestedat, la prudència o la conciliació laboral podrien explicar la infravaloració del gènere femení dins la premsa opinadora o les xarxes.
On són les dones? Doncs llegint i documentant-se. També contenint-se per no amollar cap astracanada. Que on són? Intentant retallar els segles de diferència en formació i en possibilitats d'accedir a llocs de decisió, poder i enriquiment intel·lectual. Que la geopolítica entre fogons no es cuina bé i va a perill de cremar-se, lo dinar i l'anàlisi. La conciliació laboral i familiar o les agendes de qui programa els convidats als mitjans, massa masculinitzades, són altres arguments que podrien explicar la infravaloració del gènere femení dins la premsa opinadora o les xarxes socials.
Ja ho deia Winston Churchill: Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma. Si ell no en va traure lo trellat ja m'explicareu. Han passat dècades des de llavors i la narrativa encara és plena d'incògnites i rarament els imponderables seran resolts en 140 caràcters o a base de virilitat musculada. La veritat és que, malgrat les mancances i endarreriments històrics que impliquen esta ponderació de les dones, deu ser un bon senyal que s'obte pel silenci i la prudència abans que marcar territori amb una pixadeta fora de lloc.
Fa més de trenta anys, lo 1990, Mikhaïl Gorbatxov va ser guardonat amb lo Premi Nobel de la Pau per la seua política reformista que va conduir al final de la Guerra Freda. Això no obstant —o precisament per això— només un any després també va patir (com Putin) un cop d'estat perpetrat per alts funcionaris i militars. En aquella ocasió, però, els sublevats van arribar a detindre el cap de l'estat durant dos dies. Amb tot, aquell intent finalment va fracassar, però va dixar molt tocada la seua influència i capacitat decisòria. Quatre mesos després es dissolia l'URSS i Gorbatxov dimitia. Seria una manera molt oposada de fer a la de l'actual dirigent rus.
Com va dir fa poc al seu compte de Twitter la periodista i filòsofa Anna Punsoda: "Semblava l'inici d'una guerra civil i ha quedat en un concurs de titoles. L'ha guanyat Putin un altre cop". I això que segons l'inefable nou president de Parlament balear, l'ultradretà Gabriel Le Senne, les dones som més bel·ligerants perquè no tenim penis. Doncs sort d'això, si no Putin seria lo proper Nobel de la Pau.