En principi, que a un que està endeutat li perdonin una part del deute és bona notícia. Dorm una mica més tranquil i guanya solvència per si es donés el cas que necessités endeutar-se més en el futur.  Per tant, independentment del que el banc faci amb altres persones endeutades, a qui li han rebaixat el deute, respira millor. Fins aquí la bona notícia de la condonació pactada entre PSOE i ERC per a facilitar la investidura de Sánchez com a president del govern espanyol.

Les xifres són conegudes de sobres: condonació del deute de 17.104 milions d’euros, és a dir, un 20% del deute total de la Generalitat. Les comunitats que reben menys condonació són el País Valencià i les Illes Balears, amb un 19% del seu deute total. Al capdavant hi figuren les Illes Canàries, amb un 50%, i Andalusia, amb prop d’un 49%. Amb entre un 30 i un 40%, Astúries, Galícia, Extremadura i Castella-la Manxa.

Per a fer un símil amb situacions econòmiques reals, imaginem una gran empresa amb múltiples empreses filials (100% de la gran) que s’endeuta en els mercats financers i cedeix a les seves filials aquest endeutament a canvi d’uns interessos. El titular del deute és únic: l’empresa matriu, la qual atorga el finançament obtingut a les filials (les quals, per cert, si poden i volen, poden recórrer a altres vies de finançar-se com per exemple anant directament a un banc). Si l’empresa matriu decideix condonar el deute de les filials, és un assumpte intern de l’empresa que no afecta gens ni mica la seva posició davant dels mercats financers.

Qui en surt més beneficiat són la resta de comunitats autònomes

El que es fa amb la condonació del 20% del deute català per part de la seva empresa matriu (l’Estat, que ha operat a través del conegut com a FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica) és dir-li “no cal que em tornis una cinquena part de tots els diners que t’he anat deixant, que així també te n'estalviaràs els interessos”, que venen a ser uns 200 milions d’euros anuals.

El que s’ha venut com una gran consecució té el seu valor, però l’estalvi de 200 milions és quasi ridícul en uns comptes tan grans com els que té la Generalitat. Tanmateix, si un té en compte la perifèria de la condonació, del terreny de joc en què se situa, cal evitar qualsevol triomfalisme. Obviaré els disbarats catalanofòbics amb què es vesteix l’operació en l’àmbit polític i la plantada a la CPFF per part dels representants dels governs de les comunitats en mans del PP. Ja es veurà si més enllà de les gesticulacions polítiques, a l’hora de la veritat, aquestes comunitats renuncien a la condonació, que també podria ser, però seria difícil d’explicar.

En l’àmbit català, tenint present que la condonació de deute és positiva, crec que es poden fer les següents apreciacions:

  • Malgrat que la condonació fos una condició catalana per investir Sánchez, resulta que qui en surt més beneficiat són la resta de comunitats autònomes, excepte les dels Països Catalans, motor econòmic d’Espanya.
  • El fet que Catalunya sigui de les comunitats amb menor deute relatiu condonat (20%, com hem dit) vol dir que el seu nivell d’endeutament empitjorarà respecte al de les altres comunitats. Catalunya continuarà amb el 80% de deute, i Canàries i Andalusia passaran a tenir-ne la meitat.
  • En la mesura en què les altres comunitats reduiran el seu deute més que Catalunya, el seu estalvi en concepte d’interessos serà superior (Canàries pagarà la meitat d’interessos que abans, Catalunya en pagarà el 80%), la qual cosa es pot interpretar com una transferència de solidaritat catalana cap a altres comunitats.
  • En línia amb la primera consideració, el fet que l’Estat sigui un govern “amic” de Catalunya no ha servit per modificar el comportament i el tracte històric de donar cafè del bo a qui no n’ha demanat i donar als catalans una tassa de malta (un substitutiu pobre del cafè, fet a base de cereals).
  • Mentrestant, la mare de tots els ous, un sistema de finançament injust, arbitrari i opac, està caducat des del 2014, i això no fa posar vermell a ningú.

No hi ha manera. Les relacions econòmiques de l’Estat espanyol amb Catalunya continuen com sempre. Passen les dècades, les dictadures, ens fem demòcrates i descentralitzadors, passen els governs de dreta i d’esquerra i es repeteix el mateix guió, mana Madrid i Catalunya no compta. Només de tant en tant, en funció de la necessitat del govern espanyol de torn, s’aconsegueix esgarrapar alguna competència. La situació actual de feblesa parlamentària semblava idònia, però ni així es corregeix 1) que Madrid és un projecte a continuar consolidant, 2) que cal tractar bé alguns territoris i 3) que Catalunya és una mina que es gestiona discrecionalment. I així, de manera repetitiva, quedem en fora de joc.

Tot plegat, una iniciativa o exigència catalana com la condonació de deute, l’Estat la reinterpreta en benefici dels altres, això sí, respectant el compromís amb els catalans. No és que l’Estat sigui dolent, és que els catalans són innocents a no anticipar un comportament que la història demostra que és esperable. Amb tots els respectes, semblem especialistes a aconseguir coses bones... per als altres. Per fer-s’ho mirar. Diria que als nostres polítics els aniria bé algun curset al País Basc.