Un dels riscos que corre l’independentisme és permetre que la seva activitat, el seu pensament i, fins i tot, la seva existència siguin associats al “conflicte”. Penso que aquesta és la guerra cultural més perillosa que necessita guanyar: a l’altra banda del ring, la “normalitat” i l’"ordre" imposat a cop de maça judicial (i de porra policial), i encarnats avui en el mandat “pacificador” de Salvador Illa, pretenen explicar que el 2017 va ser la mostra que la independència només porta al conflicte. Que és incompatible amb la pau i amb els bons aliments, que només porta dolor i divisió, i que l’estabilitat es garanteix amb la reverència a la llei vigent i al rei regent. Tota la resta és desordre, aldarulls, violència atmosfèrica i degradació de la imatge de Catalunya i de Barcelona, inclòs el trasllat de les seus dels bancs i d’altres empreses, passant per les picabaralles familiars als dinars de Nadal, la crema de contenidors en cas de protesta i l’evident intromissió dels soldats russos (secrets o no) al nostre territori.

El desastre de Rodalies aquestes setmanes, que no és d’ara sinó que és més vell que l’anar a peu per les vies del tren, demostra gràficament com és la raquítica autonomia la creadora de conflictes. És l’infrafinançament, la infrainversió i l’infrareconeixement, però també la infrahumanitat amb què es tracta la població catalana en termes econòmics, socials, culturals i gairebé ètnics. Només cal mirar-s’ho amb uns ulls mínimament neutrals per comprovar que el 2017 no “és” el conflicte, sinó la manera que té d’esclatar un conflicte permanent i no resolt. L’autodeterminació és un camí de pau o com a mínim una proposta de pau, on tothom és cridat a votar sí o no o platja, on s’admet que l’estatus actual no és capaç de satisfer les demandes catalanes (que no són capricis, sinó necessitats) i es busca un pacte diferent. Pot incloure, fins i tot, opcions C i garanties extra, no és aquest el tema: el tema és que com a mínim és una idea per resoldre l’anomalia, el persistent desencaixament, que ha quedat demostrat que ni tan sols la “transició” del 1978 ha pogut resoldre. Som on érem, en termes de desacord i d’incomoditat, i a més la incomoditat és mútua: per una banda, hi ha el sentiment de maltractament, de manca de reconeixement, de ser víctimes d’odi i de tracte colonial, i, per l’altra, hi ha acomodació al sistema radial, acusacions d’insolidaritat, menyspreu cultural i eternes al·legacions a les suposades “imitacions legals” per resoldre res. Proposar un referèndum en aquestes condicions no és conflictivitzar res, és precisament buscar una sortida al conflicte. No porta a cap “violència” excepte a aquells a qui els “violenta” votar. Es podrà dir que no és l’única solució, que hi ha terceres vies: vegem-ho. Mirem-les. Comprovem-ho. Però de cap manera ens deixem dir que el conflicte som nosaltres, perquè el conflicte, en tot cas, és un “ordre” que no acaba d’ordenar res.

Sense discurs reivindicatiu la Generalitat ha acabat mostrant-se com una mena de gran diputació sense ànima

És fonamental evidenciar que els contraris al referèndum són més conflicte que el referèndum. Que això no va ni amb rodes, que sense discurs reivindicatiu la Generalitat ha acabat mostrant-se com una mena de gran diputació sense ànima, que ni tan sols com a gestoria funciona ni resol gran cosa, que necessita treure conills del barret com (de nou) als Jocs Olímpics d'Hivern per demostrar que té alguna idea, que no pot decidir ni tan sols sobre el nom de l’aeroport del Prat, que tot traspàs el necessita pidolar a través de geometries parlamentàries a Madrid i sempre sota mecanismes de “coordinació” o “supervisió”, que ni tan sols pot imposar la seva pròpia política educativa o lingüística, que el reconeixement nacional és el que els penja del camal, que la sagnia econòmica familiar anual en forma d’impostos cap a l’Estat és obscena, que els preus s’enfilen tres vegades més que els sous, i, sobretot, que aquesta autonomia és tant de paper de fumar que se’ns pot suspendre en un tres i no res a través d’un 155 fulminant.

El conflicte, senyores i senyors, és això. És on som. És aquesta dependència asfixiant, crònica, atàvica, centenària, deliberada, claustrofòbica. El conflicte no és ni ha estat la independència, ni la proposta d’una solució votada, ni tan sols la DUI. “Què és el conflicte, doncs?”, diria Salvador Illa. I tu m’ho preguntes.