En la confrontació política hi ha tres components fonamentals: la lluita pel poder, inevitable; l’argumentació ideològica, sovint només una justificació, i les simpaties i antipaties personals, que freqüentment són determinants. El pes de cadascuna d’aquestes variables és circumstancial, és a dir, hi ha ocasions que pesa més la lluita pel poder; en altres, les altres variables, i a més, en un mateix conflicte també hi pot haver alternança d’una o altra com a més rellevant. La més fàcil de compensar és la tercera, la de les simpaties i antipaties personals dels principals actors, ja que canviant-los la cosa pot variar força de manera ràpida. La lluita pel poder, en canvi, és insubstituïble. Només es pot compensar si apareix un tercer en discòrdia que faci que la confrontació entre els primers sigui rebaixada per la nova lluita amb el tercer actor. Ja se sap allò que els teus enemics són els meus amics, i totes les variacions que s’hi puguin fer a aquest principi.

Deturem-nos, però, en el segon dels factors: el de l’argumentació ideològica i la seva concreció en el que ha estat el procés. Existeix de veres confrontació ideològica? Hi ha idees que topen i hi ha actors polítics que sincerament creuen en el que diuen. Així, ells, com a portaveus d’allò que creuen, també es confronten. Però aquests actors també poden ser professionals de la política. Llavors, l’argumentació ideològica és una mera justificació pública. Són polítics camaleònics que acostumen a virar segons bufa el vent. Això pot ser una virtut, tot i que té el risc d’acabar en una farsa. La qual cosa també passa. Seria molt interessant analitzar com han anat virant els discursos en molts conflictes polítics i com aquest viratge es deu a un pragmatisme que busca trobar aliats allí on abans només hi havia adversaris. O analitzar si els interessos han obligat a canviar i a modular discursos. Sovint això passa entre el que es diu mentre es pretén el poder i un cop ja s’ha assolit. També pot passar que la realitat vagi canviant i llavors calgui modificar el discurs. Això és més digne, i més quan la confrontació ha arribat a un extrem que no accepta matisos, quan la realitat, justament, n'està feta. Voldria aterrar aquesta reflexió més teòrica, però, a la justificació del procés, ara que sembla que hi ha consens que estem en quelcom que podríem anomenar postprocés, la qual cosa no vol dir que hagi desaparegut la confrontació política, però sí que han canviat les forces en la lluita pel poder i han aparegut nous actors, amb les seves simpaties i antipaties noves. Aturem-nos, però, en la seva argumentació ideològica.

Això que hem acabat de superar una confrontació entre catalans és una estratègia més de l'espanyolisme

Ja durant el procés, com ara en la fase posterior, existeix una confrontació ideològica entre aquells que diuen que el procés ha estat un moment de topada entre catalans, i aquells que diem que ha estat un moment més de les topades del catalanisme sobiranista amb l’Estat espanyol. Els que diem això ho diem perquè creiem en una ideologia (catalanista, sobiranista, independentista) i tenim un sentiment que es resisteix a deixar-se assimilar, enfront d’una ideologia i un sentiment que vol fer aquesta assimilació de catalans a espanyols (espanyolisme, nacionalisme espanyol, imperialisme). Això no és nou, sinó que ve de lluny i no s’ha esgotat, perquè totes dues pulsions continuen existint i igual de confrontades. Pels que ho creiem així, això que hem acabat de superar una confrontació entre catalans és una estratègia més de l’espanyolisme. Ens diuen que hi ha hagut uns catalans que ens hem cregut ser la totalitat quan som una part i encara minoritària. Catalunya ho som tots, diuen, els qui en volen la independència i els qui no la volen. Justament per resoldre si som més o menys, demanàvem votar, i ho continuem demanant. Llavors, diuen que com que la cosa pot anar tan ajustada caurem en una confrontació irresoluble. Ara bé, i aquesta és la conclusió a la qual voldria arribar, fins i tot acceptant que en la confrontació política de l’espanyolisme i el catalanisme hi hagi, també —a més del conflicte amb l’Estat espanyol— un conflicte entre catalans, el que és ben segur és que en un conflicte entre dos, una de les parts no es pot erigir en àrbitre, perquè és part i forma part d’un dels bàndols dels catalans confrontats. Que es vulgui rebre dues entitats de signe oposat no et converteix en àrbitre, i sobretot quan tu en formes part d’una d’elles, la que defensa els interessos de l’Estat espanyol en el conflicte polític.