Catalunya torna a entrar, a poc a poc, en un d'aquests períodes recurrents d'impotència i confusió que, tard o d'hora, acaben com el rosari de l'aurora. Els esforços que el país havia fet els últims 50 anys per afirmar la seva personalitat i per tornar-se a connectar amb la seva història van pel camí d'evaporar-se, com fa un segle. L'obra del primer catalanisme es va desfer com un terròs de sucre enverinada pels buits de poder i per les ferides mal curades de l'Antic Règim espanyol. Ara són les rèmores del franquisme i del món de Tejero i del rei Joan Carles les que arrosseguen el país cap a l'infern.
El PSC mira de reactivar el catalanisme per poder ocupar el cràter que ha deixat la liquidació de CiU i fer rutllar l'autonomia i els negocis que hi van associats. Però el catalanisme és un cadàver, ha perdut la seva base política i històrica. El primer catalanisme va emergir com una solució pacificadora per encaixar el país a Espanya, després de l'assassinat del general Prim. Bàsicament, consistia a desarmar el caràcter català a través de la cultura, per mirar de fer rendir les fàbriques i les botigues. El problema és que els homes no mengen versets i va acabar deixant a la intempèrie una bona part de la classe treballadora.
Jordi Pujol va poder recuperar el prestigi del catalanisme gràcies a la immigració espanyola, que era molt més dòcil que la classe obrera del país. Als immigrants que havien vingut durant la dictadura, se'ls va oferir el cinquanta per cent de l'economia nacional, a canvi que es portessin bé i s'integressin una mica. Cada vegada que Madrid fa servir els cognoms castellans d'alguna figura del país per insultar-la, es remet a aquesta història. Per més pel·lícules que es facin sobre l'autobús de Torre Baró, la classe obrera espanyola va servir per domesticar els treballadors catalans, i per donar a la burgesia una base popular connectada amb Madrid.
Els catalans amb consciència nacional haurem de tenir molta paciència i filar molt prim perquè el catalanisme del PSC no ens faci servir de carburant, igual que CiU va fer amb patriotes com Clara Ponsatí
El Procés va demostrar no sols les limitacions d'aquesta política d'enginyeria econòmica i social, sinó també les limitacions del mateix catalanisme. Al final, un gruix importantíssim dels fills de la immigració va donar suport a la independència i, si no van ser més, és perquè a partir de 2014 es va veure que l'Estat no s'avindria a la celebració d'un referèndum de forma pacífica. Ara recuperar el catalanisme és difícil. La classe mitjana del país que li donava gruix ha quedat molt tocada i prou feina té per defensar els seus interessos, mentre que la nova classe obrera ve de països que no tenen res a veure amb Espanya, ni molt menys amb la cultura europea.
A la llarga, Sílvia Orriols té més possibilitats de connectar amb l'antic públic del catalanisme (del primer i del segon) que no pas cap altre polític disponible. I no pels seus discursos contra els musulmans, que són el vernís dialèctic que li ha permès surar dins del sistema, sinó per l'actitud d'autodefensa i d'utilització del mal per protegir un bé superior, que representa. El país que va fer les consultes, i que va empènyer els polítics fins a l'1 d'octubre, hauria de mirar molt bé la història de la Guerra Civil, i els anys que van precedir-la, per navegar els temps que venen. La veritat no necessita màrtirs, però necessita gent que tingui capacitat per dir-la i per pensar-la.
El catalanisme ja va enfonsar el país una vegada perquè va deixar de dir la veritat per poder estirar més el braç que la màniga. El Procés va ser un intent de superar-lo sense violència, just quan havia assolit els seus objectius històrics i era ja només un negociat de CiU. Ara, el PSC mira de ressuscitar-lo per tapar la repressió espanyola i per desmarcar les onades d'immigrants de l'objectiu del referèndum, que era tenir sobirania sobre el territori. A falta de res millor, la burgesia espanyolitzada pels Borbons i pel franquisme intenta fer el darrer negoci en nom del país, mentre espera que la immigració dissolgui els sectors inconformistes.
Els catalans amb consciència nacional haurem de tenir molta paciència i filar molt prim perquè el catalanisme del PSC no ens faci servir de carburant, igual que CiU va fer amb patriotes com Clara Ponsatí. Els propers anys hauríem d'evitar aquesta temptació tan catalana —o tan catalanista— de protegir-nos darrere de la confusió que escampen les mitges tintes i les fórmules ambigües, intel·lectualment deficitàries. Altrament, quan el purgatori socialista acabi de complir el seu cicle, igual que ens ha passat altres vegades, no ens sabrem explicar com dimoni ens ho hem fet per arribar a caure tan baix.