Viciats per una política de relat i giragonses imprevisibles, sorprèn una mica que finalment la militància d’ERC hagi votat amb el cap i hagi evitat el suïcidi col·lectiu, encara que sigui per un petit marge. Probablement, si fos un militant d’ERC idealista, hauria estat partidari i defensor del no. I si fos un militant institucional, amb responsabilitats professionals dins del món polític, hauria votat i defensat el sí. Aquest és el moment en què ERC ha d’aprendre a conviure amb aquestes dues maneres de militar, perquè els resultats han demostrat que hi ha quasi el mateix nombre de militants institucionals que idealistes. Traslladar la decisió del pacte amb Illa a la militància directament, quan és costum en els partits institucionals consultar al consell nacional, estament representatiu entre congressos molt més fàcilment manipulable, ha creat un precedent difícil d’evitar en properes decisions. Això vol dir que el model de partit que ERC ha posat en marxa és assembleari. I que, per tant, qualsevol futur pacte rellevant, com per exemple seguir donant suport a Sánchez, o deixar de donar suport a Illa, o anar amb una llista conjunta amb Junts, haurà de ser validat per tota la militància. La nova executiva haurà de tenir-ho molt present. En aquest cas, el pacte l’ha capitanejat una secretària general, Marta Rovira, que no hi serà quan s’hagi de veure el compliment, perquè no vol continuar. I Oriol Junqueras ha deixat clar que ell no hi ha participat, perquè estava fora de qualsevol equip de negociació. Per tant, la direcció que surti del Congrés està condicionada pel pacte, però no en serà responsable. Legítim, però arriscat.
És probable, i seria bo, que atès que no hi haurà eleccions al setembre, la comissió de garanties d’ERC accepti aplicar els estatuts i convocar per al setembre el congrés extraordinari a què obligava la dimissió del seu president. Això permetria a ERC, a banda de donar compliment a les seves pròpies regles com a partit, tancar el debat sobre qui ha de governar-lo. Els llargs períodes d'indefinició acostumen a obrir més les ferides i, al final, el que cal és començar a cicatritzar-les com més aviat millor.
Ens hem acostumat en política a funcionar per momentums: decisions de darrera hora, imprevisibles, on ens hi juguem tot per acabar on sempre
L'única cosa segura en el proper congrés d’ERC és que Junqueras serà president del partit. En aquests quasi dos mesos ha pogut fer els suficients cafès i trobades per saber que la militància vol, sobretot, ser escoltada i poder decidir. I que no té sentit que sorgeixi una candidatura alternativa. El més incert del congrés és qui acompanyarà Oriol Junqueras en la direcció d’ERC. A banda dels legítims càlculs que faran tots els actius polítics d’ERC, els reptes als quals s’enfrontarà la nova executiva d’ERC són enormes. Hauran de tancar les ferides personals que cada congrés polític genera, que no són poques. Hauran de decidir si renoven els pactes amb Collboni per entrar al govern de Barcelona. Hauran de decidir si segueixen fent costat al govern d’Illa i voten pressupostos a Catalunya i a Madrid quan el govern espanyol no doni res del que s’ha acordat, o perquè no pugui o perquè guanyi el PP quan Sánchez, cansat, convoqui eleccions. Hauran de decidir si es tornen a acostar a Junts quan les enquestes demostrin que només amb una llista conjunta d’obediència catalana es pot presentar batalla electoral als partits espanyols. Hauran de reforçar totes les opcions electorals de les alcaldies que conserven, perquè encara que sembli que falta molt, d’aquí a quatre dies tornem a tenir eleccions municipals. Hauran de plantejar si volen competir amb els comuns i la CUP a veure qui baixa més els lloguers i qui fa polítiques feministes més potents, o si se centren a recuperar un electorat més de centreesquerra, més preocupat pel benestar econòmic, la qualitat de l’ensenyament i el problema de la immigració. Hauran de pensar com tenir contents i motivats els militants idealistes quan tots sabem que la independència no és a l’agenda dels propers anys. I, alhora, com tenir contents els ja nombrosos militants institucionals fent que puguin legítimament aspirar a seguir tenint càrrecs de govern. I tot això en plena efervescència de l’extrema dreta i del discurs xenòfob que s’anirà instal·lant com una taca d’oli a tot Europa.
Ens hem acostumat en política a funcionar per momentums: decisions de darrera hora, imprevisibles, on ens hi juguem tot per acabar on sempre. Si ERC tanca en fals el congrés i el converteix en l’enèsim momentum, on els actors implicats no veuen en el necessari pacte un incentiu per deixar de banda personalismes i preparar-se per als reptes futurs, es perdrà l’oportunitat de tenir un veritable partit de centreesquerra d’obediència catalana. ERC on se la juga de veritat serà en aquests pactes congressuals, no en la votació d’Illa, que era “susto o muerte”.