Junts per Catalunya, el partit de Carles Puigdemont i màxim referent independentista en l’espai postconvergent, celebra aquest cap de setmana un congrés extraordinari a Calella. El conclave, que pretén renovar i reforçar missatge i lideratges, està pensat per erigir els juntaires en alternativa al govern normalitzador del socialista Salvador Illa, l’arribada del qual a la Generalitat gràcies a la ruptura definitiva de la unitat independentista amb ERC, que el va investir president, ha marcat el canvi de cicle polític a Catalunya. Enrere queda el preprocés (el 9 de novembre farà 10 anys de la consulta sobiranista impulsada pel govern d’Artur Mas), i el procés pròpiament dit (amb l’epicentre en el referèndum de l’1-O). No podem dir, en canvi, que s’hagi tancat el postprocés, almenys mentre la llei d’amnistia continuï sense complir-se i els exiliats, començant pel president Puigdemont, no puguin tornar per fer vida normal a Catalunya. Tres són, al nostre parer, els grans reptes de la formació independentista. A la manera de les tres crítiques de Kant (què puc saber?, què he de fer?, què haig d'esperar?) ens podem preguntar què és Junts, amb qui ha de pactar i com s'ha de liderar.
a) Missatge i partit. Un fantasma recorrerà les sales de l’antiga fàbrica Llobet Guri de la ciutat maresmenca, testimoni d’un passat industrial gloriós, on se celebrarà el congrés de Junts, i aquest fantasma es diu Sílvia Orriols. Calella, que ha patit els efectes de la inseguretat i la multireincidència delinqüencial vinculada amb la immigració marginal, és un bon escenari perquè els juntaires defineixin una política que pari els peus a les falses solucions d’Orriols i la seva islamofòbia de puro i carajillo amb l’estelada com a coartada. Però, sobretot, ho és perquè el congrés emeti un missatge que pugui convèncer la gent que, honestament preocupada en ambients on impera l'incivisme i la delinqüència associada a una immigració sense futur, compra el relat incendiari de la Meloni de Ripoll i els seus escrivents.
Junts, hereva de la tradició inclusivista del catalanisme, haurà de decidir si vol ser "el Partit de Catalunya”, un partit nacionalcatalanista obert als d'aquí i als que vindran, com ho va ser la vella Convergència, o “el Partit dels Catalans (Autèntic)”, o sigui, abraçar un etnonacionalisme xenòfob per a catalans de barretina calada fins a les celles i tuit fàcil contra el moro, com el que abandera Orriols. El missatge —els objectius, el programa— i l’eina —el partit— han d’anar a l’una. Altrament, Junts no és (només) un partit o "el" partit postconvergent; si de cas, és el referent majoritari del segment independentista / sobiranista de l’espai postconvergent, l'hegemonia del qual s'ha disputat amb ERC durant aquests anys (i ha recuperat). En l’espai postconvergent hi ha hagut, a més, experiments catalanistes / sobiranistes no reeixits com el PDeCAT; i hi ha un ampli sector de centre clàssic, encara identificat amb l’antiga CiU, moderat i pragmàtic, que Salvador Illa aspira a agrupar entorn del PSC.
Junts haurà de decidir si vol ser "el Partit de Catalunya", obert als d'aquí i als que vindran o el "Partit dels Catalans (Autèntic)", dels de barretina calada fins a les celles i tuit fàcil contra el 'moro'
b) Aliances. Junts és el segon partit del Parlament de Catalunya, amb 35 escons, només 7 per sota dels 42 del PSC, però ara no pot configurar i encapçalar una majoria de govern perquè, com a fruit de la política —lògica— del procés, només pot pactar amb l’independentisme. I com que l’independentisme, electoralment parlant, està en hores baixes, com que per primer cop no hi ha majoria nacionalista/sobiranista/independentista al Parlament, s’ha quedat fora del Govern. Però també perquè continua encara amb la lògica del procés, que només li permet pactar amb ERC, la CUP i, qui sap si en un futur, tot i que s’hi nega ara i bé que fa, amb AC, una suma que en les últimes eleccions va quedar 7 escons per sota de la majoria absoluta. Junts s’ha de plantejar obrir el ventall dels pactes a forces no independentistes, això és, almenys, el PSC, o difícilment tornarà al Govern. Es tracta de definir bé què es vol fer. Pactar amb l’adversari, com demostra l’acord amb el PSOE encara vigent per investir Pedro Sánchez, no ha de suposar renunciar a cap dels objectius i, singularment, a la independència, que sempre serà més un camí que una data inamovible en el calendari, com ha evidenciat el procés. Altrament, i una vegada ERC ha fet president Salvador Illa, Junts hauria de deixar enrere qualsevol complex sociovergent a l’hora de reconfigurar la seva política d’aliances. Segurament, Junts hauria de ser menys postconvergent i més sociovergent si vol cobrir el gap que separa el dia a dia del final del trajecte; la bretxa entre aprovar uns pressupostos de l’Estat o la Generalitat per millorar la seguretat als barris i atreure talent i inversió, entre moltes altres coses, i el legítim objectiu final: convertir Catalunya en un Estat independent i sobirà.
Junts hauria de deixar enrere qualsevol complex sociovergent a l’hora de reconfigurar la seva política d’aliances si vol tornar al Govern
c) Lideratges. Aquest no és el congrés de la successió de Puigdemont (no hi ha un hereu assenyalat o que s’hi postuli) però Puigdemont haurà d’aclarir el seu rol —paraula molt de moda últimament a Junts i l’esfera mediàtica— al partit; i, si, com tot fa preveure, el vol jugar a fons, des de la presidència orgànica, també haurà de canviar el seu dia a dia en relació amb el Govern i la societat catalana. Puigdemont ostenta per dret propi el lideratge polític i moral de Junts. Això significa que és qui millor resultats electorals pot garantir, però també que és el ciment que millor aglutina la diversitat interna de Junts. Igual com succeeix a Oriol Junqueras a ERC, Puigdemont no té ara com ara cap rival que li pugui fer ombra al partit, però, a diferència dels republicans, pot exhibir un partit bastant més cohesionat del que sovint sembla. La prova és que, mentre al congrés d'Esquerra del 30 de novembre hi podrien arribar a concórrer 4 candidatures —tres de les quals, contra Junqueras— al de Junts només se n’espera una, la liderada per Puigdemont.
Aquest no és el congrés de la successió de Puigdemont, però el president haurà d'aclarir el seu rol al partit i canviar el seu dia a dia en relació amb el Govern i la societat catalana
Ara bé. No és cap secret que, per bé que Puigdemont dirigeix la política de Junts des de l’exili, sovint es troba a faltar una cara a l’interior, a Catalunya, que exerceixi com a referent. És obvi que l'allunyament físic de Puigdemont és forçat, però Junts ha cedit massa espai en el dia a dia en els seus rivals per l’obstacle que representa, es vulgui o no, el fet que la seva direcció real estigui a Waterloo, a 1.300 quilòmetres de Barcelona. L’escó buit —insisteixo: per força— de Puigdemont al Parlament no hauria d’impedir a Junts configurar una interlocució física i permanent amb la societat i el Govern, assumint el rol de primer partit de l’oposició, i, per tant, d'alternativa, a fons. Això es pot fer amb un pas endavant de Puigdemont en la relació amb el Govern i el seu president, així com amb la resta de forces polítiques, en el dia a dia; o bé mitjançant una delegació forta i clara d’aquest paper en alguna o algunes cares noves que haurien de sortir del congrés de Junts. No es tracta tant d'acceptar el barret de "cap de l'oposició" com d'exercir l'oposició de forma real i efectiva i posar-hi cara. Una regla bàsica de la política és que l’espai que tu deixes buit de seguida l’omple algú altre.