Arran de la “solució” trobada pel Govern Collboni envers la casa Orsola, s’ha produït un debat sobre si la irrupció de la “classe mitjana” en els conflictes de desnonaments suposava una mena de tracte de favor, o de despesa innecessària, atès que en aquest cas no es tractava del grup de persones més desafavorides econòmicament. D’entrada, cal dir que la construcció d’habitatge protegit a la ciutat de Barcelona (l’única solució sòlida) ha d’anar dirigida a totes les butxaques si vol ser una mesura veritablement eficient per a abaixar els preus; de la mateixa manera que apujar el salari mínim interprofessional pot salvar de situacions extremes, però no s’activa cap economia ni es resol cap problema social estructural sense uns salaris mitjans dignes. Mitjans, sí. Que fan mitjana, de classe mitjana, de la meitat. D’aquell grup social que aquests infeliços anys vint semblen voler-se carregar arreu del món.
L’aigua ha arribat al coll d’aquesta classe i molts diuen, amb una impostada tonalitat proletària: “ah, massa tard, ara veureu el que és bo”. S’equivoquen. S’equivoquen precisament perquè són dues classes que es toquen, que ballen, que tots ens hi podem trobar, un any en una i l’altre any en l’altra, sense cap problema (la majoria, de fet, mai no han pertangut a una de sola), i sobretot perquè, de fet, encara hi ha infinites discrepàncies sobre on traçar la línia del sou o el patrimoni que les diferencia. Per tant, com que no estan ben delimitades i són dinàmiques i fluctuants, tenen un miler de causes compartides. I tenen causes compartides envers els abusos, però no des d’ara, sinó des de la Revolució Francesa, en la qual va ser gràcies als anomenats burgesos que es van aconseguir declaracions dels drets humans i abolicions dels absolutismes. Contra què estem lluitant ara, caps de suro? Quina és l’amenaça del segle per a tots, si no és el retorn a l’absolutisme per la via de l’acumulació del poder i dels diners en massa poques persones?
La classe mitjana ha agafat consciència de classe, precisament perquè la veu amenaçada i perquè no la vol perdre
És impossible resistir aquesta guerra sense aliats. És tan impossible com que Europa pugui plantar cara a Trump sense trobar alternatives (en forma de clients o de tractats diplomàtics) com la Xina, l’Índia, Brasil o fins i tot Rússia; és a dir, sí, els BRICS, que com a mínim estan plantejant no un enfrontament directe sinó una interessant aposta per la multipolaritat. I és que no es tracta ni tan sols de compartir classe, ni tan sols cultura o valors, sinó de fer de contrapès cadascú per la seva banda i a la seva manera, tot acordant uns mínims que impliquin compartir diagnosi: que els més grans se’ns estan menjant, o se’ns volen menjar, i hi hem de fer alguna cosa. Vosaltres i nosaltres.
Per això és un error menysprear tant els llogaters de classe mitjana com el petit propietari, perquè equival a menysprear companys de lluita, si bé no en tot, sí en el problema principal. La solució al preu de l’habitatge passa, sí, també, per la classe mitjana, simplement perquè és una comunitat social amb un alt volum, perquè fa mitjana i perquè té un altíssim poder d’influència en totes les guerres culturals o en les reivindicacions. No cal dir que el Procés va amplificar la seva ona expansiva en el moment en què la classe mitjana va fer de mitjana, és a dir, de ciment que connectava persones molt diverses en una causa molt concreta i molt relacionada, per cert, en vèncer l’autoritarisme i aconseguir més mitjans per al progrés. Fins i tot bona part dels veïns del tercer primera de qualsevol edifici de l’Eixample, tan d’ordre i tan defensors de la prudència i dels bons aliments, van arribar a veure amb bons ulls tot el que succeí a Urquinaona. I recelen, per cert, dels regals enverinats de Collboni.
Ara, la classe mitjana ha agafat consciència de classe, precisament perquè la veu amenaçada i perquè no la vol perdre; per tant, ha d’unir esforços i causes amb les classes limítrofes, i viceversa, si es pretén no deixar que el món es faci massa injust, els països massa impotents, les ciutats massa impossibles, els carrers massa iguals, els preus massa alts, els sous massa baixos (tots) i els drets massa retallats. Com diria Sinéad O’Connor, “fight the real enemy” i deixeu la senyora del tercer primera en pau. Que en molts sentits, potser en tots, és dels vostres.