Quan la dreta i l'extrema dreta tenen possibilitat de tocar poder, lo seu objectiu és clar: la llengua. És lo primer que ataquen. Saben que és l'eix vertebrador, identitari i d'unitat dels Països Catalans. Llàstima que a la inversa no passe el mateix: quan governs —suposadament— d'esquerra mos governen, fan defenses tèbies, febles i tímides, no fos cas. Esta equidistància amb què es cuida la llengua i la cultura catalanes no és equivalent a la forma destralera, barroera i malintencionada amb què és atacada per part dels enemics de la pàtria, que al final cal dir les coses pel seu nom.
Al País Valencià és moment de resistència, novament. Després d'una travessa pel desert de vint anys —encapçalada políticament per aquella Mónica Oltra—, l'actual coalició de la Generalitat, amb PP i Vox al capdavant, és l'antítesi del pacte del Botànic que va aportar certa llum durant dues legislatures. Com acostuma a passar, la trinxera ara és defensada —un altre cop— per entitats i activistes, pels que sempre hi són. Esta setmana que acabem de dixar enrere, dos esdeveniments en són, alhora, mostra i esperança: la manifestació de mestres i la jornada cultural organitzada per l'entitat Maestrat Viu.
Lo passat dijous, la comunitat educativa va prendre els carrers de València, Alacant i Castelló en defensa de l'ús del valencià a l'escola i amb missatges en contra de les retallades en recursos i en places de professorat. Milers de docents es van manifestar per a mostrar el rebuig a tanta mediocritat sorgida dels despatxos neofeixistes. Igualment, dissabte, l'entitat Maestrat Viu va organitzar a Càlig (Baix Maestrat) una jornada per la llengua i va celebrar l'onzena edició dels premis que porten lo seu nom i que reconeixen lo treball fet des de diferents àmbits.
L'entitat Maestrat Viu és exemple de dignitat, com tantes altres associacions que vertebren lo País Valencià i contribuïxen a tindre consciència de poble, per damunt d'atacs i mediocritats
Quatre foren los guardonats: la plataforma No a la MAT de les comarques de Castelló, l'investigador i professor rossellà Ferran Grau, l'associació Amics del Bureo d'Albocàsser i el doctor en geografia i història Emili Ferrando, de Benassal. Tots ells contribuïxen a fer gran esta nostra pàtria petita i completa, promovent i desenvolupant, respectivament, tasques de vertebració del país sencer a través de la lluita social per una veritable transició energètica, a través de la publicació d'estudis de la Diòcesi de Tortosa, de la defensa de les tradicions, lo ball i la festa popular i també en l'àmbit de la sublimació de les fonts orals en la vida rural.
En un país normal, sense colonitzadors que envaïsquen lo nostre marc mental i lingüístic, no hauria de caldre defensar la llengua perquè ja estaria protegida per l'estat en qüestió. Ells —ja sabem qui són— tenen indentificat l'enemic i van per faena, i els nostres representants polítics massa sovint van amb lo lliri a la mà, intentant no aixafar ulls de poll i mirant de ser correctes, com si això mos garantís alguna cosa. La llengua hauria d'estar blindada i en lo poble, tot i que mos cal mobilitzat, no hauria de recaure la responsabilitat única de salvar els mobles.
En tot cas, a tots los esmentats premiats i a totes aquelles persones que van omplir els carrers, los unixen dues paraules comunes: exemple i dignitat. Dir-se Maestrat Viu vol dir ser-hi malgrat alguns los voldrien morts. L'activisme social i cultural sempre ha estat al peu del canó, per a saber qui som i recordar d'on venim, per a construir aquell sentit comunitari i identitari que, malauradament, los partits no saben construir. Si més no, no pas amb raïls prou profundes i fortes com per a aguantar la ventada de dretes que ja ens assota. Que la gent salve la gent i que el teixit associatiu seguisca combatent, perquè, com magistralment deia lo gran Vicent Andrés Estellés, de qui enguany en commemorem lo centenari: "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble".