Com sabrà l’informadíssim lector d’aquest benaurat digital, la setmana passada (quan faltaven pocs dies per a les eleccions al Consell de la República, que se celebraran entre el 8 i el 12 de febrer) el músic Valtònyc iniciava una picabaralla de galls contra Toni Comín, un dels candidats a presidir la guingueta de l’exili, en què el raper recomanava “allunyar-lo de qualsevol organització”, recalcant que les acusacions que ha rebut Comín d’embutxacar-se diners del Consell són “només la punta de l’iceberg”. Valtònyc no només es basava en la rumorologia d’una part (ínfima, tot cal dir-ho) de la premsa catalana, sinó també en l’auditoria interna que assenyalà el fins ara vicecapatàs de l’ens. La suposada malifeta de Comín es tractaria de 15.530 euros que hauria dedicat a afers tan republicans com llogar un apartament i un vehicle per anar-se’n de vacances o pagar la benemèrita hisenda.

 

Comín anunciava ahir mateix la intenció de querellar-se contra Valtònyc 

 

Comín va adduir ràpidament que l’auditor del Consell havia rectificat la seva inicial acusació, afegint que la pasta en qüestió s’havia utilitzat per allotjar membres del seu equip tècnic. Dies després, i fent valer la seva condició de responsable informàtic de les donacions al màxim òrgan representatiu de l’exili, Valtònyc hi tornà amb una carta publicada a X en la qual insistia en el fet que “havia descobert transferències personals” al compte de Comín “mentre els deutes del Consell amb els proveïdors creixien i les donacions disminuïen.” El vodevil té certa gràcia car, entre la nòmina de proveïdors, s’hi trobava el mateix Valtònyc, qui afegí que Comín justificà aquestes autodonacions als exiliats “amb més necessitats”, com ara els pares de família o, a nivell encara més personal, per sufragar el funeral de la seva mare (segons Valtònyc, Comín mentia, perquè ja l’havia pagat una altra associació).

 

La sagnia, segons el nostre músic, va continuar fins al passat agost, quan les donacions que van produir-se pel retorn fugaç del president Puigdemont (les quals havien de donar suport als Mossos que podien quedar suspesos de feina o àdhuc expulsats) van dedicar-se a pagar els deutes d’una empresa de l’entorn de l’antic conseller de Salut. Lluny d’aclarir tot això de la comptabilitat creativa de la manera més fàcil (a saber, mostrant públicament de quants euros va disposar del Consell i en què els va gastar, cosa que podria fer-se en una simple tarda i amb l’ajuda d’una calculadora), Comín anunciava ahir mateix la intenció de querellar-se contra Valtònyc i de continuar en la lluita de la presidència d’aquest cau de fraternitat, on haurà de competir contra Jordi Domingo, Montserrat Duran i Jordi Castellà. Sigui com sigui, com veieu, l’agrupació d’exiliats gaudeix d’una fraternitat on tot és amor.

 

Tot això que conto, i que ja és conegut, podria resoldre’s ben fàcilment; a saber, si el Consell en qüestió fes honor a valors republicans (com ara la transparència en les despeses) i fes públics els seus comptes d’una faisó el màxim d’honesta possible. Tot això té les seves dificultats, sobretot si hom pensa que el seu propietari real, Carles Puigdemont, és un home capaç d’afirmar que mai més negociarà amb el PSOE i —pocs dies després— acordar-hi unes modificacions a la famosa Llei Òmnibus de Pedro Sánchez. Dit això, jo només sé que Josep Miquel Arenas és un dels pocs activistes cívics que ha aprofitat la seva condició d’exiliat per fer política de debò; no caure mai en el xantatge emocional del processisme; quedar en un segon pla, que —vist el panorama— ara s’entén molt bé, i aprofitar la seva llibertat condicionada per fer quelcom tan normal com és guanyar-se la vida lluny de casa.

 

Valtònyc mai no ha desentonat, sempre ha parlat d’acord amb la seva consciència i mai no ens ha fet sentir ridículs. Per tant, jo tendeixo a confiar absolutament en la seva denúncia i considero molt greu que Toni Comín —i tants d’altres, que s’han embutxacat pasta amb mètodes encara pitjors i igual de xantatgistes— hagi aprofitat els quatre duros de les donacions entregades per les nostres padrines per tapar forats i anar-se’n de vacances, sigui amb el seu equip tècnic (que deu incloure “assessors musicals” de la talla de Lluís Llach) o sol com un mussol. Tota la veritat, insisteixo, podria saber-se si el Consell tingués la decència de publicar els seus números, si cal a través d’una auditoria que no fos escrita per algun familiar dels afectats i sospitosos. Però, a hores d’ara, reclamar certa rectitud moral a una gent que ha fet la viu-viu durant els últims lustres és un desig d’excessiva i gran naïvetat.

 

Diu l’adagi de la professió que, tard o d’hora, “se sabrà tot”. Dissortadament, la realitat és d’una altra forma, car hi ha gent que sempre cau dreta i encara té la galta marmòria d’anar regalant-nos lliçons. Valtònyc no és d’aquest tipus d’individus, i que hagi sobreviscut amb la moral intacta entre tants aprofitats, segurament, és l’única notícia transcendent de tota aquesta pantomima que alguns anomenaren exili i que, a hores d’ara, ja podem titllar de vacances pagades.