Per entrar de ple als Exercicis Espirituals de Sant Ignasi has de concentrar-te en contemplar. Sembla obvi, però no ho és, almenys per mi, home racional per culpa de, o gràcies a, la meva educació francesa molt cartesiana. L’espiritualitat ignasiana té com a eix central els Exercicis, que, tot i ser l’obra d’una vida, Sant Ignasi duia sota el braç quan va penjar l’espasa a Montserrat i va baixar a Manresa. Fa poc es van celebrar els 500 anys d’aquell esdeveniment, que va fer que l'Església s’enriquís amb la fal·lera d’un basc per posar Déu en totes les coses i convèncer uns quants amics perquè fundessin escoles i universitats a tort i a dret. Avui dia, hi ha centenars d’aquests centres repartits per tot el món.

Si els Exercicis són una llarga meditació de prop d’un mes sobre com Jesús et pot transformar la vida, sembla evident que en un moment o altre dels exercicis t’hauries d'asseure a contemplar què va fer el mateix Jesús. Però a mi m’ha agafat per sorpresa aquests dies, mentre els treballava amb una colla d’ignasians a la Cova de Manresa. Soc més d’estudiar i focalitzar-me en conceptes. N’hi ha, i molts, de conceptes en els Exercicis, però sense un esforç contemplatiu radical no els pots entendre. Se’t demana una mirada contemplativa sobre allò que un Déu fet home va anar fent i dient sense prejudicis, aplicant els sentits, el cos i la raó, tot alhora, deixant-te portar quasi com si es tractés d’un experiment. Se’t demana, literalment, contemplar com si hi fossis present, com si estiguessis de ple immers en aquelles escenes. La manera, doncs, de fer la meditació és contemplant, o a l'inrevés, que de vegades em perdo.

Molts anem a Montserrat amb facilitat perquè el magnetisme de la muntanya ens obliga a contemplar-la quasi sense voler

Contemplar. Sembla que l’aproximació a la transcendència és més fàcil si comences per contemplar. I si et poses a contemplar des de la Cova de Manresa, que és l’edifici que envolta avui dia el que va ser la petita cova sobre el riu Cardener des d’on Sant Ignasi va començar a contemplar, no pots obviar la presència de Montserrat. La Muntanya és omnipresent. La veus tan a prop que, fins i tot els dies de boira on tot és gris i se t’amaga, hi és. Saps que t’apareixerà tard o d’hora d’entre els núvols. I a Montserrat hi ha els benedictins, que són com els germans grans de molts cristians. Els benedictins farà aviat mil anys que van escollir pujar a la Muntanya per resar en comunitat. Alhora lluny del món i a la vista de tot Catalunya. I s’hi han quedat fins ara. Un bon amic benedictí em diu que ells viuen pregant, mentre que els jesuïtes preguen vivint. Podeu agafar la dita per qualsevol de les dues bandes, no ens discutirem. La pregària dels monjos és la manera més plena de contemplar, perquè no només busquen rebre la llum fruit de la contemplació, sinó que són capaços d’expressar-la cantant. A mi em costa molt. No cantar, que ni m’hi atreveixo. Pregar.  Només sé fer silenci una estona. Després necessito caminar i això fa que per mi pregar agafi una dimensió estranya de contemplació caminadora. Es veu que també és possible, diuen els entesos, però fa que costi més gaudir de la quietud de la pregària. Per això soc més dels jesuïtes que dels benedictins, o benedictines, que fa tants anys que preguen com els seus homòlegs.  

Voldria que ens quedéssim una estona amb aquesta idea de contemplar Montserrat. Molts anem a Montserrat amb facilitat perquè el magnetisme de la muntanya ens obliga a contemplar-la quasi sense voler. Se’ns hi van primer els ulls, i després els peus. Hi trobem una atracció espiritual indefinible, com bé ho expressava el meu amic Sergi Sol, poc sospitós de ser un missaire. Potser per l’Església és una mala notícia que a Catalunya només hi hagi dos nous seminaristes aquest any. Però tenim els camins de l'estimar de Déu tan a prop, amb Montserrat i la Cova a tocar l’una de l’altra, al bell mig del país, que només hem de contemplar amb els ulls del cor, i deixar que ell hi faci la resta. Així, tot contemplant Montserrat des de la Cova o des de qualsevol altre racó de Catalunya, ens acostarem, si més no, una mica més a la transcendència. I tot és començar.