L’única lluita que es perd és la que s’abandona. Tinc un altre lema al sarró, si ho preferiu; resistir és vèncer. Aquests lemes serveixen per a gairebé tots els aspectes de la vida, però venen molt a tomb arran del debat d’aquesta setmana. Hem de marxar de Twitter (coneguda ara amb el nom de 'X', tot i que la majoria encara en diem Twitter)? Respecto enormement els mitjans, les institucions públiques i les persones que honestament han decidit marxar d’aquesta xarxa social, i en puc entendre perfectament les motivacions. No només les entenc, sinó que les puc arribar a compartir. Tenen raó en el diagnòstic. X ha esdevingut una conversa plena de mentides, desinformació i rumors, amb força toxicitat, on els ultres i els xerraires de tota mena hi pesquen amb dinamita gràcies a la desinformació i als bots. El seu amo, Elon Musk, és alhora un visionari i un populista, i ha convertit aquesta xarxa en una màquina al servei d’una ideologia i, per tant, ja no és l’àgora romàntica que havia estat i que encara somniem. Tot això és cert i, apel·lant a aquesta realitat, alguns grans mitjans i algunes institucions n'han marxat, perquè diuen que no volen ser-ne còmplices, engreixar-la, rebaixar-se o contribuir a fer més ric el seu amo.

Tanmateix, crec que no és la feina principal ni la missió fundacional dels mitjans convencionals combatre el populisme, la desinformació i la demagògia de manera específica; tanmateix, aquest combat el lliuren de manera natural i sense voler quan fan la seva feina correctament. Per això, marxant d'X, en el fons, el que fan és ampliar el radi d’acció de la desinformació, perquè ells en marxen, però la immensa majoria d’usuaris s’hi queden. I si les veus assenyades, contrastades, centrals i reflexives desapareixen, la demagògia avança. Si quan jugues a escacs perds un peó no és pas la fi d’una partida, però el teu rei és una mica més dèbil i amenaçat. I l’adversari progressa. Per això cal construir i reforçar el dic de contenció, en comptes de donar una puntada de peu al tauler de joc. Hi ha molta gent que s’informa a les xarxes socials i no consumeix mitjans tradicionals. De fet, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), les xarxes socials són la principal font d’informació política dels ciutadans catalans menors de 60 anys. I ho continuaran essent. Almenys, avui, poden llegir tuits de diaris generalistes, que eventualment els poden conduir a informacions veraces i contrastades, si cliquen els enllaços corresponents. Si els mitjans generalistes se’n van, la gent llegirà altres tuits i clicarà altres enllaços; el que difícilment faran és comprar-se els diaris que n’han marxat. No sé si han reflexionat bé sobre tot això, perquè tinc la sensació que han marxat una mica precipitadament i en calent. En aquest sentit, hi ha una pregunta legítima que cal fer-se. Si Kamala Harris hagués guanyat les eleccions presidencials americanes, els mitjans que han marxat d'X ho haurien fet? Crec honestament que no. En aquesta hipòtesi, l’argument per romandre-hi hauria estat que, malgrat que Elon Musk ha degradat la xarxa i que la desinformació hi campa alegrement, la democràcia i la informació veraç haurien prevalgut i, per tant, seria una victòria de tots plegats. Flors i violes.

Si Kamala Harris hagués guanyat les eleccions presidencials americanes, els mitjans que han marxat d'X ho haurien fet?

Part del problema és que el món de la informació ha canviat. Ja no és unidireccional. Ja no hi ha només alguns actors i molts receptors. I això val per als mitjans i també per a les institucions públiques. Uns i altres estaven avesats a tenir consumidors i usuaris, però des de ja fa un cert temps aquests consumidors i aquests usuaris tenen opinió i tenen, sobretot, la manera de fer-se sentir. I no és una cosa dolenta per si mateixa: el que diuen sovint és interessant o, si estan equivocats, s’hi pot parlar i raonar. Per això té part de raó Elon Musk quan diu als usuaris d'X, tot i que ho diu perversament, que “you are the media now”. Hi ha usuaris singulars, persones normals i corrents, però amb coses interessants a dir, que tenen més audiència que alguns mitjans convencionals. La seva opinió compta i té influència. Els grans mitjans han d’entendre que aquestes són les regles de joc, agradin o no, i que el seu món ja no existeix i no tornarà. I la millor decisió, potser, no és replegar-se rere els murs del seu castell i abandonar el camp de batalla. La millor decisió, i potser fins i tot la seva obligació, és ser-hi, participar-hi i donar-hi el seu punt de vista. No es pot abandonar la gent de bona fe, que són —per sort— la majoria, al mig de les trinxeres.

X va començar essent un lloc únic, lliure i revolucionari, on compartir informació i aprendre coses noves, on parlar virtualment amb persones que podien viure a l’altra punta del planeta o a dos carrers de casa. Naturalment, hi he tingut disgustos i emprenyades, a Twitter, com tothom. Per això tinc més de dos mil usuaris blocats; qualsevol persona que insulta (a mi, a un amic meu o al meu país) és blocat automàticament, juntament amb ultres, sectaris i pertorbats diversos. Recomano fer-ho, per cert. Però Twitter m’ha donat moltíssimes més coses bones que no pas dolentes. He après una pila de coses, he conegut molta gent i, de retruc, m’ha servit per difondre la meva feina. El saldo és més que positiu, i a cost zero. Però, per damunt de tot, hi ha també una raó de caràcter nacional per no marxar d’aquesta xarxa. Des d’una òptica catalana, és un lloc on llegir, escriure, compartir i comentar en català amb tantíssima gent d’arreu dels Països Catalans. Per als principatins pot ser menys important, però a altres territoris de parla catalana és una autèntica finestra de normalitat, començant per la Catalunya Nord o l’Alguer. Com deia Josep Pla, “el meu país és aquell on, quan dic ‘bon dia’, em responen ‘bon dia’”. Doncs el mateix passa a Twitter, i de manera molt nítida; si un desconegut em respon en català, vol dir que és del meu país i ja me’l sento proper. Si els Països Catalans existeixen en plenitud en algun lloc, és precisament al món digital. Ens ho deixarem perdre? Jo no.