El Tribunal Suprem ha decidit denegar l'aplicació de la Llei d'Amnistia als condemnats per la seva participació en el procés, afirmant que els fets atribuïts a Jordi Turull i altres no entren dins de l'aplicabilitat de l'esmentada norma. La Llei Orgànica 1/2024, d'Amnistia, tenia i té per objectiu, entre altres coses, reparar la injustícia comesa contra els qui van participar, d'una forma o altra, en el procés independentista a Catalunya, però la interpretació del Suprem pretén restringir considerablement el seu abast. A aquest panorama se suma un vot particular rellevant, que discrepa de la majoria i planteja qüestions clau sobre la correcta interpretació jurídica i el respecte als principis fonamentals del dret de la Unió Europea.

El Tribunal Suprem basa la seva decisió en una interpretació restrictiva de la Llei d'Amnistia, particularment respecte al delicte de malversació de cabals públics, el que equival, en realitat, a una reescriptura de la norma. Segons la majoria dels magistrats, els fons públics utilitzats en el finançament del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 es van destinar a finalitats il·lícites, que implica un enriquiment personal dels condemnats, cosa que tots sabem que no va succeir. Enriquiment, en aquest context i segons alguns magistrats del Suprem, no significa necessàriament lucre personal directe, sinó la capacitat de disposar de fons públics per a finalitats alienes a les previstes legalment, en aquest cas l'objectiu independentista, el que entra en un xoc frontal, fins i tot, amb el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.

El Tribunal, torçant la voluntat del legislador i retorçant la lletra de la llei, ha subratllat que la norma exclou de l'amnistia els delictes de malversació en els quals existeixi un propòsit d'enriquiment personal, la qual cosa, segons la seva interpretació, és aplicable en aquest cas. Aquest raonament es basa en la idea que l'ús de recursos públics per organitzar un referèndum declarat il·legal constitueix, en el fons, un acte d'apropiació indeguda d'aquests fons, independentment que els promotors de l'acte no n'hagin obtingut un benefici econòmic.

Tanmateix, la resolució no només aborda el tema de la malversació, sinó que també deixa en evidència una estratègia per incomplir el mandat legal. Un dels punts més discutibles de l'estratègia del Tribunal Suprem és la seva decisió de plantejar primer la qüestió de constitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, en lloc d'acudir directament al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Des d'un punt de vista jurídic aquest enfocament és clarament erroni, ja que, en casos on hi ha dubtes sobre la compatibilitat d'una norma amb el dret de la Unió, l'ordre lògic és acudir primer al TJUE.

La negativa del Suprem a aplicar una llei en vigor posa en dubte l'efectivitat d'aquesta eina per establir les bases de cara a resoldre el problema de fons, augmentant la injustícia i generant una conflictivitat més gran

El dret de la Unió Europea té primacia sobre el dret intern dels Estats membres. Això significa que si una llei nacional, com la Llei d'Amnistia, és contrària al dret de la Unió, la seva constitucionalitat resulta irrellevant. Per tant, qualsevol dubte que pugui sorgir sobre la compatibilitat de la norma amb el dret comunitari s'hauria de resoldre primer pel TJUE, abans d'acudir al Tribunal Constitucional. No obstant això, el Suprem ha decidit seguir un ordre invers, el que evidencia l'existència d'una estratègia dilatòria en una qüestió políticament sensible i, mentrestant, continua exercint un paper polític que cap tribunal no hauria d'exercir en democràcia.

La magistrada Ana Ferrer, en el seu vot particular, ofereix una visió contrària a l'adoptada per la majoria de la Sala, qualificant el criteri majoritari com una entelèquia. Ferrer, gens sospitosa de ser independentista, afirma que la interpretació de la Llei d'Amnistia realitzada pel Tribunal és excessivament restrictiva i contrària a l'objectiu polític de la norma. És a dir, a la voluntat del legislador. Segons Ferrer, l'exclusió de la malversació de l'àmbit d'aplicació de l'amnistia no està tan clarament definida com el sosté la majoria, i apunta a la necessitat de plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE, especialment referent als possibles efectes financers sobre la Unió Europea derivats de les conductes dels condemnats. Tanmateix, segons la meva opinió, aquesta qüestió és manifestament innecessària, ja que no ha existit cap risc per a les arques públiques europees.

Independentment de l'anterior, en el seu vot Ferrer destaca que la malversació atribuïda en el context del “procés” no pot interpretar-se automàticament com un enriquiment personal, sinó com un ús de fons per a finalitats polítiques, el que, al seu entendre, no s'hauria d'excloure de l'àmbit d'aplicació de l'amnistia. A més, Ferrer, coincidint per una vegada amb la nostra postura, qüestiona la lògica d'acudir primer al Tribunal Constitucional, suggerint que la interpretació correcta del dret de la Unió i els seus principis de primacia i efecte directe exigeix anar primer al TJUE quan existeixi el més petit dubte sobre la compatibilitat de la norma amb el dret europeu.

Aquesta coincidència de criteris es fonamenta en el fet que el principi de primacia del dret de la Unió, consagrat en el cas Costa v. ENEL (1964) pel TJUE, estableix que el dret comunitari preval sobre qualsevol norma nacional en cas de conflicte. Això és crucial per desmuntar l'estratègia del Suprem respecte a l'aplicació de la Llei d'Amnistia, especialment pel que fa als actes qualificats de malversació que poguessin haver afectat els interessos financers de la Unió Europea, cosa que no va passar en aquest cas.

El poder judicial continua exercint un paper polític decisiu en la confrontació entre l'Estat espanyol i l'independentisme català

El Tribunal Suprem ha argumentat que no és procedent plantejar la qüestió prejudicial davant del TJUE, ja que considera que la malversació queda exclosa de l'amnistia i no afecta directament els interessos financers de la Unió. Tanmateix, i com ja he dit, es reserva aquesta opció com a part d'una estratègia que pot definir-se com a dilatòria. El Suprem sap que aquesta batalla està perduda; simplement prefereixen que la derrota els arribi tant tard com sigui possible.

En aquest context, la negativa del Suprem a consultar el TJUE abans de plantejar la presumpta inconstitucionalitat de la Llei d'Amnistia posa en risc el respecte als principis fonamentals del dret europeu i crea un precedent perillós. Si s'hagués acudit primer al TJUE, com dicta la lògica jurídica en aquests casos, qualsevol dubte sobre l'aplicació de l'amnistia podria haver-se aclarit des de la perspectiva del dret europeu, resolent així la controvèrsia en la seva arrel.

En definitiva, la decisió del Tribunal Suprem no només té implicacions jurídiques, sinó també polítiques. No ens oblidem que la Llei d'Amnistia va ser concebuda com un mecanisme per reparar els danys causats i reduir les tensions derivades del conflicte català, igualant les parts en conflicte i creant les condicions per buscar una solució política a un problema que només pot resoldre's políticament. La negativa del Suprem a aplicar una llei en vigor posa en dubte, ara per ara, l'efectivitat d'aquesta eina per establir les bases de cara a resoldre el problema de fons, augmentant la injustícia i generant una conflictivitat més gran. A més, la decisió del Suprem de mantenir en vigor les penes d'inhabilitació i les ordres de recerca, detenció i ingrés a presó per als líders independentistes reforça la sensació que el poder judicial continua exercint un paper polític decisiu en la confrontació entre l'Estat espanyol i l'independentisme català.

El debat sobre l'amnistia, lluny d'haver acabat, continua obert i, amb ell, es genera la sensació que, per a alguns, delectar-se en el conflicte els genera uns beneficis que ningú amb seny no comprèn o, més clarament, que fa vàlida la frase que “contra el procés es vivia millor”.