L’Assemblea Nacional Catalana (és a dir, Convergència; és a dir, Espanya) ha decidit mantenir viva la flama de l’independentisme amb una acampada a la Plaça de Catalunya que s’inicià dissabte al migdia i que es va cloure diumenge, amb el capvespre. Aquesta és la resistència numantina amb què l’activisme cívic indepe pretén derrotar la invasió estatal a Catalunya. Trenta-dues hores, trenta dues, d’allò que a la meva època anomenàvem bivac i que, si més no, tenia la màgia d’acabar amb uns quants petons iniciàtics entre els sacs de dormir. Però tot va alarmantment avall, i la protesta només servirà perquè aquesta dissortada senyora que comanda l’ANC, deixebla d’Artur Mas, pugui dir a la seva quitxalla que ha emulat l’Associació de Mares de la Plaça de Maig. Així han acabat els convergents i part de l’independentisme; fent el ridícul de la mateixa forma que el seu fillam cupaire.

No m’estranya que fins i tot els mateixos socis de l’Assemblea hagin desoït aquesta crida vergonyosa i que l’enèsima performance dels activistes-convergents hagi comptat amb pocs centenars d’adeptes. I mira que feia solet, ahir, a Barcelona! Però, lentament, fins i tot els independentistes més implicats en la lluita cívica entenen que una cosa és ser un motivat i l’altre fer l’imbècil. Deia ahir ElNacional.cat que l’ANC pretén “assenyalar directament l’Estat per la causa general contra l’independentisme i recollir el suport de la ciutadania perquè el Parlament creï una comissió d’investigació sobre l’amplitud i abast de la repressió.” Els l’estalvio amb dues frases: Espanya està encantada d’ésser assenyalada per haver reprimit l’independentisme, justament car l’abast de la repressió ha funcionat: amb tres anys de presó i els indults ja tornem a ser la disposició addicional tercera.

Ara que els electors independentistes comencen a fer-me cas i a passar comptes amb els seus partits fraudulents i corruptes, hom hauria de doblar l’aposta exercint idèntica pressió contra unes entitats cíviques que sempre s’han mostrat complaents amb la partitocràcia. Fa dies celebràrem la crida del Tsunami a l’Aeroport, una acció malgirbada mercès a la qual hi hagué ciutadans que perderen l’ull i mig colló per una mostra de força dirigida des del costat més fosc de la política de partits. Hi ha algú que se n’hagi fet responsable? Hi ha un sol periodista que hagi investigat els responsables d’enviar la nostra joventut a ser tustada pel simple fet de repetir una foto històrica? Què és, exactament, el que cal assenyalar de la repressió espanyola de l’independentisme? Per mi, només una cosa: que, per molt que els dolgui, els ha sortit molt bé i tremendament barata.

Diuen els organitzadors de l’acampada de l’ANC que s’ha situat a Plaça de Catalunya per demostrar que l’independentisme no s’amaga. I un rave, fillets meus. L’independentisme s’amagarà fins que els responsables de tota la negligència posterior a l’1-O no tinguin la vergonya de demanar perdó a la gent que es va trencar la cara per ells. De la mateixa forma que no teniu cap mena d’obligació d’escoltar salmòdies de Puigdemont o Junqueras tampoc no teniu cap mena de necessitat d’assistir a l’enèsim col·loqui amb la participació de Dolors Feliu, Lluís Llach, Gabriela Serra, Josep Costa o sa tia en patinet. L’Assemblea diu que vol acusar Espanya. A Espanya, fillets meus, se li’n foteu diversos pobles. A partir d’ara, qui acusarà serem els ciutadans, i jo us acuso d’haver-nos fet empassar les mentides d’Esquerra i Convergència sabent que el seu full de ruta era fum.

I la cosa encara dura. Trenta-dues hores de resistència i de lluita al solet. Trenta-dues hores d’acampada convergent revestida de Quechua. Deixeu-nos en pau, us ho prego, i feu el favor de netejar la plaça quan cardeu el camp, que na Colau ens la té plena de rates i encara faran l’agost mossegant algun padrí indefens.