Convergència i Unió

N’hi ha prou de fer un ràpid cop d’ull a les llistes de JxCat per a la cita amb les urnes del 12 de maig per adonar-se que qui realment es presenta a les eleccions és Convergència i Unió. Com no ho havia fet des de l’última vegada que la seva sigla —CiU— va concórrer en solitari a uns comicis catalans —els del 2012—, ara, dotze anys més tard, durant els quals Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya les han vistes de tots colors, fins al punt de desaparèixer i tot, ho fa reencarnada en JxCat gairebé com si no hagués passat res. Però, a més dels anys, ha passat que avui la centralitat del sobiranisme, abans dit nacionalisme, s’ha desplaçat de l’autonomisme a l’independentisme, encara que els partits —no tan sols JxCat, també ERC i la CUP— facin veure que no se n’han adonat, no fos cas que els perillés la cadira i la menjadora.

Amb el pacte amb el PSOE per investir Pedro Sánchez per tal que continués quatre anys més a la Moncloa després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023, JxCat, en la mesura que tornava a la senda del col·laboracionisme amb l’estat espanyol, es va trobar heretant el llegat no del PDeCAT, sinó directament de la mateixa CDC —de la qual tant havia abjurat—, que des de la refundació del 2016 havia quedat orfe. I ara, a sobre, un cop mort i enterrat a més el PDeCAT, que de seguida es va veure que no era l’hereu que esperava, els nous comicis catalans certifiquen que l’herència que en realitat ha rebut JxCat és la de CiU tota sencera. Traduït, vol dir el retorn al pragmatisme, a la política pràctica que tota la vida havia abraçat Jordi Pujol i que, vista en perspectiva, es pot considerar que no li va donar mals resultats tenint en compte les circumstàncies del moment en què es va dur a terme.

Ara, però, les circumstàncies han canviat, i no pas poc, de manera que pretendre fer el que fa quaranta anys va funcionar està absolutament fora lloc. Políticament, tanmateix, recuperar la via de l’autonomisme és una opció legítima. El problema no és aquest. El problema és disfressar les coses, fer veure que són diferents del que en realitat són. I en això JxCat comença a demostrar que hi té la mà trencada com la hi tenia Convergència i Unió. La mà trencada a fer creure el que no és, la mà trencada a fer bullir l’olla, la mà trencada a fer passar bou per bèstia grossa, la mà trencada, en definitiva, a donar voltes i voltes sobre el mateix sense moure’s de lloc per tenir entretinguda la parròquia i per allò que qui dia passa any empeny. Però és que la tornada a la política autonomista significa, també, que, un cop els acords amb el PSOE l’han normalitzat a l’escena política espanyola, JxCat passa a ser la força que, de la mateixa manera que ara parla i es posa d’acord amb el partit de Pedro Sánchez, en endavant ho pot fer amb el PP, exactament igual que ho havia fet Convergència i Unió amb tots dos en el seu dia.

Que Convergència i Unió ressusciti reconvertida en JxCat és, en tot cas, un element aclaridor del panorama polític a Catalunya

El mateix Alberto Núñez Feijóo, després dels escarafalls perquè Espanya es trencava per culpa dels acords del PSOE amb JxCat, ha obert la porta a una entesa d’aquesta mena en el futur. I que ningú no dubti que, quan es donin les circumstàncies, es produirà. De la mateixa manera que el candidat de CiU a les eleccions espanyoles del 1996, Joaquim Molins, es va passar la campanya jurant i perjurant que per cap concepte no pactaria amb el PP i del resultat d’aquelles urnes en va sortir el pacte del Majestic, segellat a so de bombo i platerets entre Jordi Pujol i José María Aznar. Que Convergència i Unió ressusciti reconvertida en JxCat és, en tot cas, un element aclaridor del panorama polític a Catalunya, sobretot perquè permet que el votant tingui clar que la de Carles Puigdemont no és, com tampoc no ho havia estat mai CiU, una força independentista. I és amb aquest bagatge, i no amb cap altre, per molt que intenti fer veure el contrari —i que carregui les culpes del malbaratament de la majoria independentista del 2017 ençà als altres, especialment a Pere Aragonès i ERC, sense assumir la part de responsabilitat que li correspon—, que el 130è president de la Generalitat es presenta a les eleccions catalanes del 12 de maig.

Els noms que integren les candidatures de JxCat no enganyen. Les cares de les imatges de la plana major del partit fent costat al seu candidat a Elna, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord, tampoc. Els rostres que fan de claca en un acte de propaganda electoral del secretari general de la formació, Jordi Turull, a Barcelona, encara menys. I les fesomies de suposats intel·lectuals que es fan passar per independents després d’haver estat tota la vida arrecerats a l’ombra de CDC, molt menys. És Convergència i Unió en estat pur. Una nova Convergència i Unió? La de sempre, una mica posada al dia i para de comptar. Ni tan sols el missatge de Carles Puigdemont pot conduir a l’engany, perquè, més enllà de la retòrica, de la xerrameca, de la vehemència o de la gesticulació, no deixa de ser el mateix discurs de plantar cara a Madrid i d’alertar del sucursalisme dels partits que no són d’estricta obediència catalana que tantes vegades havia sortit de les boques de Jordi Pujol, de Miquel Roca, de Josep Antoni Duran Lleida, d’Artur Mas i de tants altres convergents de pro i que se sap a bastament quin resultat ha tingut. I això no és cap crítica, és una mera constatació.

L’avantatge de tot plegat és que CiU va ser durant molts anys una marca d’èxit, capaç d’imposar-se a tots els adversaris sense excepció, i que ara, per tant, al 130è president de la Generalitat també li pot anar bé per, aprofitant l’efecte de l’enèsima promesa de tornar a Catalunya si el voten i té la majoria per ser reelegit i encara que el detinguin, capgirar les enquestes i pispar el triomf a un Salvador Illa a qui fins avui tots els sondejos situen com a guanyador. El que és clar és que, tractant-se de Convergència i Unió, no hi ha millor rival per a les seves aspiracions que els socialistes catalans sucursalistes dels espanyols —a ERC la CiU de les millors èpoques sempre l’havia menystinguda—, encapçalats per un exministre de Sanitat gris que, salvant les distàncies, recorda la tristor de Raimon Obiols.

I és que fa cada vegada més l’efecte que el 12 de maig serà cosa de dos, de Convergència i Unió i del PSC. I ves que al final no acabi tot en una sociovergència. Ningú no se’n recorda que el 2010 Artur Mas va ser investit 129è president de la Generalitat, en segona votació, fruit d’un acord d’última hora amb el PSC, que es va abstenir per facilitar-ne l’elecció? Doncs va ser així i qui diu que no ho pot tornar a ser amb un intercanvi de cromos en funció del qual el PSC sostingui Carles Puigdemont a Catalunya i JxCat Pedro Sánchez a Madrid. Val més anar-se preparant.