Les noves revelacions sobre l’operació Catalunya evidencien (de nou) les maniobres de les clavegueres de l’Estat per interferir a la campanya electoral de les eleccions catalanes del novembre del 2012, casualment les primeres en les quals CiU va apostar pel dret a decidir. Com ja és sabut, Marcelino Martín Blas, excomissari d’Assumptes Interns de la policia espanyola, ha comparegut en comissió per desacreditar un esborrany elaborat per la UDEF, i que va publicar El Mundo en plena campanya electoral, on no s’esmentava Mas, Pujol i Puig ni familiars d’aquests que derivessin capitals a Suïssa, Liechtenstein o cap altre paradís fiscal. Una cosa semblant al que va fer el mateix diari envers els ficticis comptes milionaris de Xavier Trias a Suïssa, i que també li van valer una derrota electoral. Podem estar-hi d’acord o no, però l’evidència és que en aquell temps Convergència era considerada, per les forces d’ordre estatals, un perill majúscul.
Simultàniament, aquesta setmana hem pogut llegir la conversa a tres bandes entre Pujol, Mas i Trias a La Vanguardia, on reivindiquen la marca i també l’estil convergents, que es resumiria en ser el màxim d’inclusius (és a dir, forts) possible. El perill que Convergència suposava per a l’Estat no residia en el seu pensament, fins aleshores encara relativament inofensiu (i, al meu criteri, massa cec), sinó en la seva capacitat aglutinadora. Si ets gran, algun dia pots ser “perillós”: si ets testimonial, pots ser tan radical com vulguis. Per tant, i malgrat tots els defectes i errors del partit fundat per Jordi Pujol, s’ha d’admetre que el fet de tenir vocació aglutinadora va ser, sens dubte, un encert. Si ets gran, et respecten. Et respecten tant que, quan et sacseges una mica (o molt), els agafa por. I després, és clar, dirigeixen aquesta por cap a tu. Convergència va acabar desapareixent, però com a mínim havia evolucionat. Calia, després de tants anys, parlar a l’Estat d’una altra manera.
Ara mateix, després dels anys àlgids del procés, si alguna cosa bona pot aprendre Junts de Convergència és gosar ser fort. Es pot caricaturitzar tant com es vulgui l’estil pujolista, però era el millor estil de l’època (amb molta diferència dels altres) i, en aquest sentit, l’orgull d’haver estat convergent és més que comprensible. Si el mot ha derivat de vegades en insult és, d’una banda, perquè alguns acomplexats no podien (ni encara poden) aspirar a gaire més que a insultar; però, d'altra banda, també, perquè Convergència va passar massa anys ignorant les seves pròpies contradiccions i el gran magma independentista que es covava sota terra. Fins i tot va menysprear aquesta opció, i no va detectar a temps l’error de menysprear-la. Per tant, la pregunta important ara és: després de tot el que ha succeït amb el procés, i fins i tot després de la desaparició de Convergència, hi ha alguna cosa d’aquell estil que sigui reproduïble o imitable en el moment actual? Doncs depèn: si això vol dir tornar a ser un partit ambigu, no. Si vol dir ser permeable, parlem-ne.
El perill que Convergència suposava per a l’Estat no residia en el seu pensament, fins aleshores encara relativament inofensiu, sinó en la seva capacitat aglutinadora
Per descomptat, Junts ha de ser permeable a tots els convergents independentistes, és a dir, a la majoria dels antics militants de CDC (i alguns d’Unió). Per descomptat, també ha de ser permeable als independentistes d’altres tradicions (els socialistes, els conservadors, els ecologistes, els liberals, els nacionalistes, els que són independentistes i prou...). Com que tot això és prou obvi, l’elefant a l’habitació és el següent: Junts s’ha d’obrir a gent que no sigui independentista? ERC ha fet aquest exercici i li ha sortit un invent molt estrany. Ridícul, fins i tot. Hi ha una manera de fer-ho millor? Toni Castellà diu: “CDC era un partit no independentista, però que admetia independentistes; i ara Junts ha de ser un partit independentista que admeti no independentistes”. Jo penso que té raó, si es compleixen dues o tres condicions.
La primera és que quedi clar que Junts és un partit independentista, i que aquesta premissa ha de manar. És la naturalesa de la formació, com no ho era la de CDC (que era la “reconstrucció nacional”). La segona condició és que el partit sigui prou flexible, prou antidogmàtic, prou divers, perquè fins i tot gent no independentista el consideri útil per a múltiples causes (l’economia, el model social, la sensibilitat cultural, l’avenç en l’autogovern, etcètera). Antidogmàtic vol dir fer el contrari que l'SNP, que de sobte es va embolicar amb una tossuda lluita sobre les presons i els transsexuals que encara no sé a quina dèria obeïa. Obrir és obrir, no fer més dogmes dels necessaris (amb el de la independència ja n’hi ha ben bé prou). Per tant, Junts ha de respondre a dos reptes: el primer, ser útil per a la independència. Útil vol dir el contrari que en la famosa legislatura del 52%. Útil. Amb avenços clars. Amb resultats. I la segona, Junts ha de ser útil també en allò que no sigui fer la independència. Útil. Amb avenços clars. Amb resultats.
Si falla una de les dues potes, cau el projecte. Però si es consoliden ambdues potes, la formació pot tornar a imposar respecte dins i fora de Catalunya. La tercera pota, evidentment, seria la de poder resistir les sotragades o la guerra bruta (que no ha cessat) sense haver-se de carregar el partit. Convergència no ho va resistir. Junts podria esdevenir més resistent, qui ho sap, però un cop llegida l’entrevista a tres bandes a La Vanguardia, ha de tenir una cosa molt clara: mirar massa cap enrere mai no ha estat una mostra de fortalesa. Enlloc. L’última cosa que ha de fer Junts és confondre el retrovisor amb la carretera.