A la controvertida nova pel·lícula Conclave, Carles Porta ho tindria difícil per posar llum a la foscor. Trepidant, imprevisible i versemblant en l’estètica, i discutible en el rerefons i la síntesi, la cinta és una invitació al dubte constant, i una aferrissada crítica al dogmatisme, vingui del costat que vingui. Tot és fosc (un Conclave passa precisament en un espai tancat, la Capella Sixtina dins el Vaticà) i la claror hi escasseja.

Una reunió secreta, a porta tancada, per escollir un nou Papa és un pretext fantàstic per deixar anar la imaginació. I per aquest motiu hi ha novel·les i pel·lícules que ho recreen i s’esforcen a dibuixar-ho cada cop millor.

És un exercici estimulant, aquesta pel·lícula. Si bé en aquest cas és fàcil reconèixer tics, converses, actituds, no resulta un calvari dolorós, com algunes altres on el patiment per les situacions exposades et colpeja l’estómac. Fa pensar, i el cinema té aquesta virtut.

Les crítiques a la pel·lícula se centren en el seu final (un “disbarat”, segons alguns experts, un “gir dramàtic fabulós”, segons altres crítics), i més enllà del desenllaç que estalviarem, l’interessant de l’obra d’Edward Berger és el procés, els rituals i les conxorxes. Com funciona un conclave, quin paper hi té l’encarregat (així nomenen el Degà del Col·legi Cardenalici), com es gestiona aquest Col·legi (que erròniament a la pel·lícula en diuen “ordre”), com funcionen les votacions (els escrutinis en què cada cardenal escriu a mà un nom, el desa a una taula i es va fent el recompte). En el recompte, a la realitat, a cada escrutini hi ha uns cardenals diferents per assegurar la rotació i la imparcialitat.

En dues hores Conclave transporta un espectador, que pot no tenir cap coneixement vaticà, a un joc de poder on es perden batalles i es guanya en la derrota

Quan es mor un Papa i Roma entra en el que tècnicament s’anomena “Seu vacant”, el mecanisme que es genera és ancestral i mil·limetrat. El Papa actual l'ha intentat simplificar, però 2.000 anys d’història pesen. Els prejudicis que les pel·lícules deixen anar sobre l’Església Catòlica són fàcilment identificables i a Conclave no en manca cap: corrupció, ambició pel poder, abusos de diferents tipus, menyspreu per la dona, homofòbia, racisme, tradicionalisme, doble moral. Jesucrist hi surt poc, i es pressuposa que algú encara hi creu. També es detecta admiració per la parafernàlia, l’art, la coherència entre el que es creu i el que es predica, l’obscuritat, l’ordre i l’austeritat. Els actors ho broden. La primera escena, situada a un famós túnel que desemboca al Vaticà per darrere, i la darrera, que no escriurem per no desentrellar cap secret, són pistes per reflexionar sobre on va l’Església Catòlica, que pel que sembla, continua interessant productors, guionistes i directors, el que és en si una bona notícia. El pitjor que li podria passar a una institució que parla de l’eternitat seria la irrellevància.

Bull l’olla de la geopolítica, les avinences cardenalícies més per idioma que per ideologia, la nostàlgia dels italians per tornar a tenir un Papa, la impunitat dels nord-americans, les aspiracions africanes, el tradicionalisme endreçat i restaurador, la teologia de l’alliberament, les perifèries existencials, la crisi de fe, el sentit de l’humor, els equilibris de poder. Com en l’esport, la importància de guanyar, l’habilitat per saber perdre. En dues hores Conclave transporta un espectador, que pot no tenir cap coneixement vaticà, a un joc de poder on es perden batalles i es guanya en la derrota. És una llàstima que molts no la veuran, perquè ràpidament la pel·lícula serà considerada una bestiesa irreverent. En un Conclave, com en una guerra, un grup d’homes és sempre molt a prop de perdre’s. Aquesta visió del director austríac Berger, que també ha dirigit Res de nou a l’oest, és una pertinent reflexió política, no només cinematogràfica.