Ben recent a les nostres retines o a les nostres lectures dels mitjans, Barcelona ha acollit el 2024 la celebració de la Copa Amèrica de vela. Les cinc edicions prèvies d’aquesta competició havien tingut lloc a Auckland (Nova Zelanda, 2021), les Bermudes (2017), San Francisco (2013) i València (2010 i 2007).

Envoltada de diferents polèmiques i amb resultats reals que encara no coneixem prou bé, sembla que l’experiència no ha deixat gaire satisfets els organitzadors, de manera que ja han donat a entendre que per a la pròxima edició canviaran d’aires. Es parla de tornar a València, o sigui, que la Copa seguiria a la Mediterrània i als Països Catalans. Tal com al seu dia van fer els grans bancs catalans.

La Copa Amèrica és un tipus de competició esportiva singular per dos motius. El primer és pel lloc on se celebra, dins del mar, la qual cosa condiciona l’abast del seguiment en viu. Aquest depèn gairebé al 100% del món de la imatge, via televisió, via xarxes socials, via grans pantalles per al públic. El segon és que es tracta d’un esport elitista, molt poc conegut i menys practicat, amb predomini de patrocinadors associats al món del luxe. Tanmateix, es tracta d’un esdeveniment prestigiós, històric, amb projecció mundial, encara que pertanyi a un univers relativament tan reduït com la navegació en vela. I encara més reduït, si parlem de la navegació en embarcacions milionàries i d’alta tecnologia.

La Copa Amèrica celebrada a València en dues edicions anteriors va respondre a la vocació de l’equip de govern de la ciutat d’aconseguir presència internacional, de situar la ciutat en el mapa del món a través de grans esdeveniments. En aquells anys en què València celebrava la Copa Amèrica, també es van celebrar dos grans premis de Fórmula 1, en un circuit urbà. El pas dels anys havia deixat fins ara en l’oblit tant un esdeveniment com l’altre: l'F1 a València és història i la Copa Amèrica va generar un deute de 370 milions que es va arrossegar durant quinze anys, fins que el 2022 es va pagar la darrera factura. Això malgrat les positives estimacions de resultats efectuades per l’IVIE durant el període 2004-2007 relatives a l’edició del 2007.

Un treball més recent en el temps, el relatiu a l’impacte de la Copa Amèrica del 2021 a Auckland, tècnicament rigorós de costos i de beneficis estimats, basat en dades reals i contrastades després de la competició, fa un balanç molt discret, per no dir negatiu, de la Copa Amèrica AC36. La inversió pública en l’esdeveniment fou de 358 milions de dòlars neozelandesos (uns 210 milions d’euros), aportats en dues terceres parts pel govern local, i la restant, pel govern central. Els assistents als esdeveniments van ser 281.000, el 97,5% dels quals neozelandesos.

Malgrat les valoracions triomfalistes d’impulsors i organitzadors, l’hora de la veritat serà quan, sobre la base de resultats reals, es conegui si tot això era cert

Els costos totals estimats (públics i privats) a Auckland van ser de 744 milions de dòlars, mentre que els beneficis van sumar 588 milions, de manera que el balanç fou negatiu de 156 milions de dòlars, això és, una ràtio benefici sobre cost de 0,79. De cada dòlar de cost es van recuperar 79 cèntims, enfront de les projeccions inicials que s’havien fet, en què es parlava d'una ràtio d’entre 0,997 i 1,14 (resultat equilibrat o bé benefici). Aquests resultats, inferiors als previstos, es van justificar per la menor despesa d’entitats estrangeres i pel menor nombre de participants i visitants per culpa de la COVID-19, i Auckland va renunciar a organitzar la competició del 2024. Resulta significativa la reacció de dos assistents neozelandesos a la competició a Barcelona (recollida per TV3), en què afirmaven que era millor que se celebrés aquí, que a Nova Zelanda tenen altres prioritats per gastar diners, com la salut i l’educació.

El que ha transcendit fins al moment sobre la Copa Amèrica a Barcelona són projeccions d’impacte prèvies i valoracions triomfalistes d’impulsors i organitzadors. Ara bé, l’hora de la veritat serà quan, sobre la base de resultats reals, es conegui si tot això era cert, com es va fer a Auckland. En qualsevol cas, un cop més, Catalunya, amb Barcelona al capdavant, a partir de l’impuls inicial d’una part de l’elit empresarial, s’ha volgut significar internacionalment posant la capital en el mapa mundial marítim, per si no hi era prou. Les administracions van aportar inicialment 45 milions d’euros a l’esdeveniment i algunes estimacions les situen en més de 60, sense comptar les despeses en espècie (neteja, seguretat, personal administratiu, etc.). A més, l’Estat ha concedit importants avantatges fiscals a equips i organitzadors.

Tot plegat, en un esport extraordinàriament minoritari, associat al luxe i, per tant, a practicants de gran poder adquisitiu. Caldria veure si una ciutat hipersaturada de turisme com Barcelona necessitava reforçar el seu atractiu adreçant-se a un col·lectiu que molt probablement ja la coneixia. Totes les administracions implicades en l’esdeveniment van “comprar” la idea dels impulsors i dels organitzadors, i hi van posar diners públics. Dels diners que hi ha posat el sector privat, se’n sap poca cosa.

Finalment, cal apuntar un aspecte significatiu, i en certa manera curiós, dels criteris de gestió dels diners que paguem la ciutadania. Totes les administracions que han posat diners públics en la Copa Amèrica, totes (des del govern central, Generalitat, diputacions, Ajuntament de Barcelona), són d’esquerres. Això encara fa més necessari que es dugui a terme una anàlisi tècnica rigorosa, feta per independents de prestigi, de costos i beneficis reals, un cop tancada la Louis Vuitton 37th America’s Cup.

Mentrestant, vull desitjar als seus organitzadors, bon vent i barca nova.